Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?
Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.
(fragment)
Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
06 de juny 2010
El bloqueig dia a dia
Etiquetes de comentaris:
arxius,
blocs,
dades,
formació,
Leningrad,
memòria,
repositoris,
Roig [Montserrat 1946-1991]
04 de juny 2010
A Catalans de 1918,
Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:
Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
a Vallvidrera, l'agost de 1916:
Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
claredat,
economia,
escriure,
Foix [J. V. 1893-1987],
Folguera [Joaquim 1893-1919],
independència,
ormeigs,
paraules,
pescar,
poesia breu,
poesia econòmica,
premsa,
referèndums,
Vallvidrera
Turquia
Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
Madrid, maig 1936
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.
Madrid, maig 1936
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949
Etiquetes de comentaris:
brolladors,
cantar,
catifes,
cridar,
estàtues,
fulles,
llum,
música,
roses,
Rosselló-Pòrcel [Bartomeu 1913-1938],
sentir,
silencis,
tapissos,
tardes,
Turquia,
veus
31 de maig 2010
Companyia
Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
companyia,
cosmos,
crepuscle,
desesperança,
enlairar,
entranyes,
esperit,
llegendes,
mantenir,
matèria,
Passola [Tònia],
percebre,
silenci,
terra,
xipollejar
Atenta revolta
Etiquetes de comentaris:
11 de setembre,
actituds,
Catalunya,
confiança,
decidir,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
independència,
urna,
votar
30 de maig 2010
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart, dins,
Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978
Etiquetes de comentaris:
acaronar,
acompanyar,
besar,
carenes,
Catalunya,
corrandes d'exili,
enyorances,
espatlles,
esperança,
estimar,
França,
muntanyes,
perdonar,
Quart [Pere 1899-1986],
somiar,
terra,
turons,
Vallès,
vides
28 de maig 2010
A l'inrevés
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002
Etiquetes de comentaris:
abril,
actituds,
agost,
bicicletes,
blau,
braços,
dies,
fam,
Ferrater [Gabriel 1922-1972],
gossos,
inrevés,
lilàs,
nenes,
paciència,
persones,
pluja,
violí
Vaig fer un curs de lectura ràpida
Vaig fer un curs de lectura ràpida
i vaig ser capaç de llegir-me Guerra i pau
en vint minuts. Crec que parlava una mica
sobre Rússia.
Woody Allen, dins,
Víctor Fernández. Desmuntant Woody Allen : les millors frases, 2007
Etiquetes de comentaris:
Allen [Woody],
citacions nord-americanes,
cursos,
Fernández [Víctor 1975-],
frases,
guerra,
humor,
lectura,
pau,
Rússia
22 de maig 2010
Foguera Joana, I
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Etiquetes de comentaris:
amor,
dolçor,
flors,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
poesia breu,
puntes de coixí,
regnar
13 de maig 2010
Catalunya
És una realitat, és viva,
és a la xarxa,
a les aules, al carrer,
és engrescadora,
tolerant, segura,
és cultura i comunicació.
És economia, autoritat,
energia, competència,
tendresa, mesura,
memòria i educació.
És poesia. Teresa Grau Ros |
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
emocions,
experiència,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mesura,
poesia agraïda,
poesia compromesa,
valors
11 de maig 2010
Eivissa
Camino al teu costat
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
cap a escoles emblancades
callada som per tu
amiga de les teves paraules.
Em miro en els teus ulls
com en el fons d'unes aigües
hi veig el meu esguard
i llunyanes imatges.
Dormia al teu costat
i habitava els teus somnis
tranquils com el camí
en el cel d'un ocell, sol
en el seu vol.
Caminàrem ahir
per camins de pedres altes,
i entre els tarongers
en el fons
com un tassó d'aigo
la mar petita i blava
i una vela blanca.
Maria del Mar Bonet, dins,
Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982
Fotografia: Colita.
Pròleg de Josep Maria Espinàs.
Etiquetes de comentaris:
amistat,
blanc,
blau,
Bonet [Maria del Mar 1947-],
caminar,
camins,
Eivissa,
esguard,
imatges,
Mainat [Joan Ramon 1951-2004],
mar,
somnis,
tarongers,
ulls,
veles,
vermell
Gèminis
Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina.
Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
bessons,
caminar,
inrevés,
mirada,
poesia breu,
Sant-Celoni i Verger [Encarna 1959-],
seure,
veure
09 de maig 2010
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
Etiquetes de comentaris:
amor,
blanc,
cases,
delir,
frescor,
maig,
poesia amorosa,
poesia breu,
polidesa,
salut,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924]
Inventari
Tinc tres amors, la terra,
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
uns versos que s'hi arrapen
i una dona que beso amb besos de cristall.
Tinc tres amors, amiga,
uns versos que et pertanyen
i una terra tan dolça com un dels teus cabells.
Tinc tres amors, o terra,
una dona ben teva
i uns versos que li adreço per a fer-la feliç.
Tinc dos amors, poema,
la terra que m'abraça
i uns versos que la besen a les puntes dels dits.
Tinc dos amors, amiga,
les mans plenes de versos
i uns versos plens de tu que la terra ha besat.
Tinc un amor i el beso.
Tinc un amor immens:
una terra que alena al ritme d'aquest vers.
Xavier Bru de Sala, dins,
Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999
Edició: Núria Feliu
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
amistat,
amors,
besades,
Bru de Sala [Xavier 1952-],
estimar,
Feliu [Núria 1941-],
inventaris,
ritmes,
versos
05 de maig 2010
Dillatari
La llengua no és un problema. Com va escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor", i poc amor hi deu haver en aquell que es comunica amb tu de forma tàctica, estudiada, perquè et vol vendre un producte, convertir o manipular. ... Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser absolutament moderns". D'acord, però també reals, naturals i sobretot autèntics. Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
autenticitat,
català,
consciència,
constància,
joves,
Llull [Ramon 1232 o 3-1315 o 6],
modernitat,
optimisme,
poesia compromesa,
Pons [Ponç 1956-],
Rimbaud [Arthur 1854-1891]
03 de maig 2010
Soliloqui de l'alba
Soliloqui de l'alba,
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
poncella en una branca.
Soliloqui de l'alba,
les mans,
dues volves de gesmil.
Soliloqui de l'alba,
cos de titella marcit.
Soliloqui de l'alba,
la darrera blasfèmia
d'un penjat.
Núm. 1
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
alba,
branques,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
gesmils,
mans,
poncelles,
soliloqui,
titelles
28 d’abril 2010
De Salvador Espriu a Xavier Benguerel
"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."
(Fragment, pàg. 76)
Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995
Etiquetes de comentaris:
aconseguir,
actituds,
arquitectura,
Benguerel [Xavier 1905-1990],
Busquets i Grabulosa [Lluís 1947-],
coherència,
construir,
Espriu [Salvador 1913-1985],
harmonia,
miralls,
novel·les,
persones,
proposar
Procés
Les paraules més simples, més comunes, les d'estar per casa i donar el canvi, en llengua d'un altre món es converteixen: n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta, rasant, les il·luminin. José Saramago. Els poemes possibles, 2005 |
Etiquetes de comentaris:
Domènech Ponsatí [Josep 1966-],
flors,
paraules,
poesia lluminosa,
procés,
Saramago [José 1922-],
ulls
24 d’abril 2010
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
Encants Barcelona,
Foix [J. V. 1893-1987],
Grau Ros [Teresa 1959-],
muralles,
museus,
nou,
plaure,
rampells,
vell
23 d’abril 2010
Veniu amb mi
He trobat camins secrets
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
a la mar gran.
Camins de records verds
i vaixells plens de veles.
Veniu amb mi, amics i amigues,
pels camins de la mar.
Però sempre hi vaig sola...
He sentit bufades de pluja
als plecs dels pensaments,
allà on el groc i el lila
torna vermell de foc.
He trobat miratge i somni
a la banda de llevant.
Campanades càlides
que crullen les pedres
silenciosament.
He trobat rellotges aturats
al costat del temps.
Minuts perfumats amb color de rosella,
aturats a un racó de la pell.
Maria Antònia Oliver
Etiquetes de comentaris:
amistat,
camins,
colors,
mar,
Oliver [Maria Antònia 1946-],
pell,
pensament,
temps,
vaixells,
vermell
Un ofici del qual un
hom pogués sentir-se eufòric:
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
calcular la pesantor
específica del liti,
quant fa el ròdol dels estels,
la set-centes set mil·lèsima
part d'un gra de pebre mòlt,
i jaquir tota la resta,
i crear milers de móns,
cap dels quals fos comparable.
Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)
Etiquetes de comentaris:
Bauçà [Miquel 1940-2005],
caminar,
estels,
liti,
Llach [Lluís 1948-],
llibertat,
mar,
món,
oficis,
Països Catalans,
pebre,
Penalba [Borja]
20 d’abril 2010
Una història d'amor
Va començar a l'ombra de plàtans i til·lers
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Del temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
Ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
Un cop l'any, i ginesta.
Durava encara quan,
Campaneta de plata, la veu clara dels néts
Ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
Als càntirs del record, i la tendresa nova
Amb frescor de rosada pellava les feridesDel temps.
Encara dura, com una melodia
Trobada en vells papers, i no sencera,
Adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990
18 d’abril 2010
Un dia
A Ignasi Agustí
En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.
Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.
En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.
Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.
Tomàs Garcés. El senyal, 1949
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
estimar,
Garcés [Tomàs 1901-1993],
independència,
llum,
pluja,
senyals,
vida
Somni o llibertat?
Prefigurades delícies.
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
Llibertat. Estimar, no estimar...?
Les perdius que el meu pas aixecà
m’atribuïen malícies.
Les perdius volen pla
entre collades nícies.
Ara el sol que es pondrà
m’afalaga amb blandícies.
He pres la clau i fugia.
Llibertat, com te’m penges al braç!
Reflector dins la nit, miraràs
dels meus silencis la via.
L’horitzó, bon sedàs,
somnis tèrbols destria.
Llibertat, frena el pas,
que potser falliria.
Clementina Arderiu, dins, Poesia, 1995
17 d’abril 2010
Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.
No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.
Pere Quart. Poemes escollits. 1983
A cura de Joan-Lluís Marfany
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànimes,
certeses,
codicils,
creure,
estimar,
fer,
honestedat,
humilitat,
literatura,
menjar,
pensar,
persones,
poesia amistosa,
poesia breu,
poesia senzilla,
Quart [Pere 1899-1986],
senzillesa,
verd,
viure
15 d’abril 2010
Somni
He vist com caminava per la boira.
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
El sol s'havia post sobre l'infant.
Ell no sabia encara quin camí
l'emportava, a quin lloc abandonat.
Per la nit, cap estrella traspuntava
entre els núvols plomissos i aturats.
Cada cop més, l'infant s'esgarriava,
però sempre seguia més avant.
Cremaven en la neu unes petjades,
com fil de llum sobre vellut nacrat.
Semblava aquell infant una atzarosa
barca, perduda enmig de l'oceà.
Només la neu i el gel vestia els arbres
del somni on s'ha perdut aquell infant.
Infant, cada cop més, els ulls se t'obren
i brillen amb bellesa extravagant.
(Inèdit)
Joan Mahiques Climent. Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
caminar,
fills,
infància,
joves,
llum,
Mahiques Climent [Joan],
Països Catalans,
somnis,
ulls
La poesia
és una obra mestra de la llibertat. I a mi
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
em diu que miri i escolti i senti i tasti,
i sobretot que encara no calli.
Àngel Igelmo Segura, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
escoltar,
Igelmo Segura [Àngel],
joves,
llibertat,
mirada,
Països Catalans,
pensar,
sentir,
tastar
14 d’abril 2010
Cançons i bombolles
Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela (El rastre de les bombolles, 1990)
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...
Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.
(fragment)
Mercè Canela (El rastre de les bombolles, 1990)
Etiquetes de comentaris:
amor,
bombolles,
Bou [Pep 1951-],
cançons,
Canela [Mercè 1956-],
celobert,
emocions,
fascinació,
lluna,
Masó [Jordi],
matisos
Absorta primavera
Una clova secreta de boires i gebrades feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar. Només et pressentíem per ullades de sol enfredorit i tímid. Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres, t'esperaven desperts amb la saba frement i amb tendres verds tornaves, i amb flors sobre els vells murs, absorta primavera. Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
flors,
murs,
poesia vegetal,
primavera,
verd
El do de l'amistat
Aquestes tardes d'ulls brillants,
ocres i lentes com el brandy dels bons temps,
¿no et tornen un regust culpable i tendre
de quan ens governava la imminència?
No hem perdut cap gran cosa;
hem oblidat només que era molt fàcil
que la vida es girés
rient, com una noia enamorada,
i el do de l'amistat,
que ja és un vici i exigeix
la seva castedat per retenir-lo.
No hem perdut: era un preu. Ara juguem
amb les cartes que ens han marcat els anys,
però pot un instant d'una tarda,
la baralla de rojos del crepuscle
i una cançó que parla de la mar,
portar-nos més enrere: quan volíem
noblement algú que ens durés sempre,
començàvem a aprendre la mirada
que avui, amb més noblesa, ens amaguem.
Deixa'm trencar una copa de paraules
per aquest gest tan nostre i tan antic:
Salut, amic, brindem per una llàgrima
que, amagant-se, encara ens fa dir sí.
Pere Rovira, dins,
Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
aprendre,
cançons,
Llavina [Jordi 1968-],
mar,
mirades,
noblesa,
ocres,
persones,
poesia de l'amistat,
poesia de l'experiència,
roses,
Rovira [Pere 1947-],
salut,
tendresa,
ulls
11 d’abril 2010
Onada suau
Etiquetes de comentaris:
alegria,
bellesa,
Canet de Mar,
confiança,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia acollidora,
poesia breu
08 d’abril 2010
Primavera anglesa
No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Narcís Comadira. Les ciutats. 1976
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
Comadira [Narcís 1942-],
estudiants,
felicitat,
frisances,
herba,
instants,
lentitud,
lilàs,
llibres,
llum,
persones,
primavera,
sentiments,
somriures
07 d’abril 2010
Proverbis de l'infern
En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.
Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.
L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.
La cisterna conté;
la font sobreeix.
Un sol pensament
omple la immensitat.
Crear una floreta
és feina de segles.
El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.
Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.
Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!
Fragment
William Blake,
Poesia, veritat i vida. 2001
Traducció: Joan Solé
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.
Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.
L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.
La cisterna conté;
la font sobreeix.
Un sol pensament
omple la immensitat.
Crear una floreta
és feina de segles.
El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.
Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.
Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!
Fragment
William Blake,
Poesia, veritat i vida. 2001
Traducció: Joan Solé
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigües,
aprendre,
benestar,
Blake [William 1757-1827],
cisterna,
ensenyar,
fonts,
pensaments,
pensar,
persones,
poesia global,
proverbis,
salut,
saviesa,
trampes,
veritat,
vi,
vida,
xarxes
No sé si imagino
No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.
Joana Bel. No sé si imagino. 1999
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.
Joana Bel. No sé si imagino. 1999
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bel [Joana],
cremar,
escumeres,
foc,
fondejar,
imaginació,
instants,
mar,
onades,
persones,
poesia breu,
silencis,
somnis,
temps
Fent la teva
Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)
Etiquetes de comentaris:
Casals [Pau 1876-1973],
delictes,
intimitat,
intrusió,
llum,
mar,
ocells,
Sisterna [Jaume],
ulls
06 d’abril 2010
L'amor arriba com arriba
A vegades és una festa de rialles i de desinhibicions.
A vegades és una passió que ens corseca i que
ens maltracta. L'amor no és únic. Ens ho hem de dir
sovint. I si el volem fer durar exigeix un esforç.
Bona és la prudència i les raons de la seguretat.
Però hem vingut a aquest món a equivocar-nos
només per trobar la satisfacció d'haver-la encertat
encara que sigui un lluminós dia de la nostra vida.
(Fragment)
Etiquetes de comentaris:
Alt Empordà,
amor,
Barril [Joan 1952-2014],
encerts,
esforç,
Grau Ros [Teresa 1959-],
lluminositat,
prudència,
rialles,
seguretat,
vida
30 de març 2010
Anava sola i dreta dalt l'autobús
Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.
(Fragment)
J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.
(Fragment)
J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980
28 de març 2010
Somni endins
Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
amor,
angoixa,
companyia,
estimar,
fruits,
imatges,
mar,
nostàlgia,
persones,
poesia breu,
somnis
27 de març 2010
Però en la sequedat arrela el pi
Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
24 de març 2010
I aquí es parla de la llengua
I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.
Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.
Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
conèixer,
do,
dones,
esbarzers,
llengües,
paraules,
Parcerisas [Francesc 1944-],
pensar,
persones,
reis de l'Orient,
saber,
saviesa,
savis,
tendresa,
voler
Subscriure's a:
Missatges (Atom)