Si poguéssim guardar físicament a la memòria el que hem vist,
un cop seques, aquestes vistes, esmicolades, polvoritzades,
foren uns pigments extraordinaris.
Perejaume. Obreda. 2003
Montserrat Roig no fou la primera escriptora catalana que visità i escrigué sobre la ciutat de Sant Petersburg. Abans, Jacint Verdaguer i Josep Pla també s'havien meravellat enfilant la Perspectiva Nevski avall fins a arribar als jardins de l'Almirallat. Tres anys després que un atemptat acabés amb la vida del tsar Alexandre II, pel maig de 1884, Verdaguer hi arribà amb tren des de Berlín, acompanyant l'industrial i mecenes Eusebi Güell, que havia viatjat a la ciutat alemanya a vendre una patent. (Fragment) Pilar Godayol. Viatgeres i escriptores : deu perfils, 2011 |
Tinc la balança, el plat de l'esperit i el plat de l'ànim còncaus, l'un de plata, d'or l'altre, i en la pensa ingrata escata d'un dubte embruta cor, record, amic. Deu-me guiatge, consellers sabuts i plàcids rostres de llums conductores per selva amena en dretureres vores: part sou i part no em sou desconeguts. L'estona és ampla: us deixaré parlar a l'ample de l'estona que obre pia la tòrtora i marit quan baixarà la lluna a fer de bondadosa espia que em vetlla i no aconsella no estimar qui un dolç moment t'atura en plena via. Pau Bielsa Mialet. Als foradats catúfols ; Elegies al pare d'occident, 2000 |
La sinceritat és l'expressió externa d'allò que un pensa o sent interiorment; l'absència de simulació, d'hipocresia. I la veracitat és la voluntat d'adequar la nostra expressió verbal al nostre pensament; l'absència de mentida. Per tant, totes dues idees es complementen: podríem dir que la veracitat és la sinceritat en la paraula. Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González |
La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,
acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents
poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó
sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,
enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui
la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que
es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia
està lligada a la veu de les fonts i, com la música,
lliga el dol i la joia, el passat i el present.
(Fragment)
Francesc Foguet i Boreu.
M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003
|
Al meu pare M'ha tocat escriure
avui amb poques paraules
tota la teva vida.
Amb cura ho he anat fent
desglossant-ne les teves obres.
Ara potser hi haurà
qui ho llegeixi.
Però ningú sabrà,
com jo, com eres de debò.
Tota la força que hi havia
dins teu i el molt
que ens estimaves.
Construïes vaixells i
navegaves temorenc com eres.
Salvares dics desnonats
i et senties sol,
quan em parlaves
de problemes matemàtics
que jo no entenia,
i que per a tu eren senzills
i clars com l'aigua.
Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d'aquella mar
immensa que t'acollia.
Sovint parlem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
Riu amunt on la roca senyoreja els designis del temps, pedra que bull sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor de la nit, que s'allarga en ombres grises i es trenca i es desfà en blancors de lluna, somnis de pedra viva, espígol i geranis, el domini de l'àguila i l'aurora, on tot és llunyania i tot comença amb la boira i els àlbers argentats: tot el blau de la mar en els teus ulls, amiga meua, és tot el blau que ens basta per dissenyar els dies i les nits. Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996 |