Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
14 d’agost 2016
Entenc i sento
Etiquetes de comentaris:
alegria,
aprenentatges,
blau,
bondat,
civilització,
coratge,
Enfo,
entendre,
escultures,
experiències,
fotografies,
Freixanet [Àngels],
fulls,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia saludable,
senderes,
sentiments
BLAU
Per a Joan Hernàndez Pijuan
I
T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.
I sents el nu batec
on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.
Tota la vida et cap als ulls
quan mires el silenci
i veure és un retorn.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010
I
T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.
I sents el nu batec
on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.
Tota la vida et cap als ulls
quan mires el silenci
i veure és un retorn.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
batecs,
beure,
blau,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
Hernández Pijuan [Joan 1931-2005],
migdia,
món,
retorn,
silenci,
sol,
ulls,
vent,
veure,
vida
13 d’agost 2016
XLII
Crec encara en el destí dels ulls
i en la remembrança d'un món
en què vaig cercar somnis i promeses,
en què vaig respirar territoris i roselles
i on ara habito aquest designi d'escuts i solsticis
per tal de fer sobreviure uns pocs mots
amb l'esperança de poder, amb ells, saber-me i preservar-me.
...
Recordeu-ho:
tot mot necessita un sol alé per ser habitable. Viviu-lo,
assoliu-lo entre els parpells i els exilis,
sotmeteu-lo entre els records i els capvespres
ara que encara el segle no us ha malmés projectes
i plenilunis.
(Fragments)
Vall de Fadiel,
Estiu de 1989 - Gener de 1991
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables, 1991
i en la remembrança d'un món
en què vaig cercar somnis i promeses,
en què vaig respirar territoris i roselles
i on ara habito aquest designi d'escuts i solsticis
per tal de fer sobreviure uns pocs mots
amb l'esperança de poder, amb ells, saber-me i preservar-me.
...
Recordeu-ho:
tot mot necessita un sol alé per ser habitable. Viviu-lo,
assoliu-lo entre els parpells i els exilis,
sotmeteu-lo entre els records i els capvespres
ara que encara el segle no us ha malmés projectes
i plenilunis.
(Fragments)
Vall de Fadiel,
Estiu de 1989 - Gener de 1991
Manuel Garcia Grau. Els signes immutables, 1991
Etiquetes de comentaris:
capvespre,
creure,
destí,
esperança,
exilis,
Garcia Grau [Manel 1962-2006],
món,
paraules,
projectes,
records,
remembrances,
roselles,
ulls
12 d’agost 2016
El forn vell
El forn fa olor de romer
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.
Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.
Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.
El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.
Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.
Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!
El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.
Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011
i de pasta assaonada.
El forn està empolsegat,
té pols de farina blanca.
En l'alcavor, fosc i tebi,
va fent-se bona la pasta.
Les dones canten i pasten
mentres els pans en la calda
-grossos pits arrenglerats-
es fan la crosta daurada.
El forn fa olor de romer,
de matissa, de muntanya.
Sota arcades de mig punt
les dones pasten la pasta.
En la boca, negra, enorme,
com una llengua la pala
posa i trau llandes i llandes:
el pastís i la monjàvena,
la magdalena i el cóc
i la rolleta ensucrada.
Els mostatxons, a dotzenes,
exornen papers d'estrassa...
Sota arcades de mig punt,
olor d'amor casolana.
El forn, tan vell com el poble,
se recolza en la muralla.
El carrer, estret i blanc,
allunya mosca i ventada.
Els matxos quan porten llenya
l'embossen de banda a banda.
Si hi passes, guarda't dels feixos,
que et ferirà l'argilaga
tota florida de groc,
tota florida, tan clara!
El forn, tan vell com el poble,
té encara la vida llarga.
Ai, forn escombrat i amplíssim,
ros de paneres de canya!
Has cuit el pa que ha menjat
durant segles cada casa
i ara tens encara encesa
enmig del teu cor la flama
que allumena, cou i estova
el pa que mata la gana...
(Les dones canten i fenyen
i el llevat puja la pasta...)
Ai, forn escombrat i amplíssim,
tebi com una fogassa!
El forn fa olor de romer,
olor d'amor casolana.
Carles Salvador. Elogi de la meua terra i altres poemes. 2011
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
amplitud,
argelagues,
cócs,
dones,
flames,
forns,
llandes,
llenya,
llevats,
monjàvenes,
mostatxons,
olors,
pa,
pastissos,
persones,
romaní,
Rosmarinus officinalis,
Salvador [Carles 1893-1955]
DELS QUE EN TREUEN PROFIT
Hi havia una vegada...
Els intel·lectuals occidentals
mai no donaren vàlua a Auschwitz.
Molt poc generosos. Molt estranys,
quan diuen que va ser, precisament, aquest nom
el que els va fer guanyar per centúries
- la llarga guerra contra Déu.
Les Murray. Poemes subhumans, 2000
Els intel·lectuals occidentals
mai no donaren vàlua a Auschwitz.
Molt poc generosos. Molt estranys,
quan diuen que va ser, precisament, aquest nom
el que els va fer guanyar per centúries
- la llarga guerra contra Déu.
Les Murray. Poemes subhumans, 2000
Jardí de Shakespeare
No et diré, pel teu art,
d'on han sorgit els arbres
que s'avancen com les gralles als teus anys.
Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l'arç de la lluna, el gerd i l'albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t'assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.
Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004
d'on han sorgit els arbres
que s'avancen com les gralles als teus anys.
Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l'arç de la lluna, el gerd i l'albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t'assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.
Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004
Etiquetes de comentaris:
albercocs,
anys,
arbres,
art,
cavar,
dies,
esperança,
gerds,
gralles,
jardins,
lluna,
mandràgores,
Miquel [Gerard 1968-2021],
poesia breu,
Rafart [Susanna 1962-],
roses,
Shakespeare [William 1564-1616],
violes
ÚLTIM
Deixo el cabdell, abandono a la sort
del pendent l'última oportunitat
de tornar a construir la casa i enfilo
el camí que puja dret cap als núvols
que cobreixen els cims de la muntanya.
(Fragment)
Manuel Queralt. Trit. 2000
del pendent l'última oportunitat
de tornar a construir la casa i enfilo
el camí que puja dret cap als núvols
que cobreixen els cims de la muntanya.
(Fragment)
Manuel Queralt. Trit. 2000
Etiquetes de comentaris:
cabdells,
camins,
cases,
cims,
Llavina [Jordi 1968-],
muntanyes,
núvols,
Queralt [Manuel]
09 d’agost 2016
Camins
Buscar camins quan el sol
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.
Mirar amb ulls grossos el dia.
Imma d'Espona. Instants. 2007
Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.
Mirar amb ulls grossos el dia.
Imma d'Espona. Instants. 2007
Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera
Etiquetes de comentaris:
actituds,
camins,
colors,
dia,
dies,
Espona [Imma d'],
ment,
mirar,
persones,
Premi Poesia "Mn. Narcís Saguer" 2006 Associació Cultural Vallgorguina XXII,
rialles,
riure,
sol,
somriure,
temps,
ulls
07 d’agost 2016
Des de les Closes, II
Recorda sempre aquesta claror
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.
Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.
Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
de la tarda -assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos-
com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.
Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.
Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fonda amorosa memòria.
`
Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
La creació
I
El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.
2
El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.
3
El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.
4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.
5
El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.
6
El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.
7
El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!
Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981
El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.
2
El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.
3
El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.
4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.
5
El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.
6
El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.
7
El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!
Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981
03 d’agost 2016
Fil de maragdes
TAMA-NO-O
Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.
Carles Riba, dins,
Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.
Carles Riba, dins,
Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Etiquetes de comentaris:
ànima,
dolçor,
estiu,
maragdes,
memòria,
Molas [Joaquim 1930-2015],
poesia breu,
Riba [Carles 1893-1959],
somnis,
tankes
què en recordarem
què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.
Se'n recordaran
els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?
Sabran de com podia alentir
el creixement
retardar la maduresa?
En reconeixeran
les narius endarrere?
La incisiva única?
Sobreviurem nosaltres, sabedors
de tota la nostra imperfecció?
Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.
Se'n recordaran
els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?
Sabran de com podia alentir
el creixement
retardar la maduresa?
En reconeixeran
les narius endarrere?
La incisiva única?
Sobreviurem nosaltres, sabedors
de tota la nostra imperfecció?
Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015
Etiquetes de comentaris:
actituds,
creixement,
esgarips,
illes,
imaginaris,
Kiribati,
llegendes,
maduresa,
Massanet [Maria Antònia 1980-],
persones,
pobresa,
predadors,
preguntes,
records,
saber,
sobreviure,
successors,
terra,
visions
02 d’agost 2016
Les tres princeses
(de La-Kiu-Fenc)
En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.
En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.
En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.
Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas
En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.
En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.
En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.
Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
blanc,
blau,
cales,
Carner [Josep 1884-1970],
claredat,
escorcollar,
illes,
La-Kiu-Fenc,
mar,
persones,
plorar,
princeses,
ruixar,
Sim,
somniar,
sorra,
veu
CAMÍ DE CADA DIA
Camí de cada dia,
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.
Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.
Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933, 1995
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.
Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.
Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933, 1995
Etiquetes de comentaris:
camins,
cel,
meravella,
pendissos,
Sànchez-Juan [Sebastià],
Sayós i Santigosa [Rosa]
Ressò de veus llunyanes
Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.
Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010
31 de juliol 2016
Després de la tempesta
Etiquetes de comentaris:
antologies,
Bachelard [Gaston 1884-1962],
Bibliothèque Uni Mail (Universitat de Ginebra),
Grau Ros [Teresa 1959-],
llibertat,
poesia de protesta,
Rovira i Virgili [Antoni 1882-1949],
sol,
tempestes
Descobrir la bellesa
Descobrir la bellesa i aconseguir la saviesa de la senzillesa.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
|
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
bicicletes,
blau,
Ginebra,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Pons [Ponç 1956-],
saviesa,
senzillesa
polsim
polsim, polsim, pètal de la rosella,
bé que es desfà, ala de papallona,
del límit neix l'extens vol de la música
Edat de fang
Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992
Etiquetes de comentaris:
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
límits,
música,
néixer,
papallones,
pètals,
poesia breu,
polsims,
roselles
26 de juliol 2016
Gràcies
Gràcies
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.
Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.
Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.
Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.
Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.
Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.
Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.
Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.
Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004
Etiquetes de comentaris:
agraïment,
estels,
fars,
Forcada [Assumpció 1947-],
gràcies,
molsa,
persones,
pluja,
poesia agraïda,
ponts,
saba,
sentiments,
vaixells,
vent
24 de juliol 2016
Bescoll
Dic del bescoll
una vall en repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.
Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s'amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.
Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
Tebi el silenci compartit dels feliços.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
una vall en repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.
Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s'amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.
Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
Tebi el silenci compartit dels feliços.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Etiquetes de comentaris:
bescolls,
calma,
cereals,
corfes,
cos,
crustacis,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
felicitat,
horitzontal,
mar,
pau,
poesia amorosa,
poesia del cos,
silenci,
tebiesa,
tebior
aixella
aixella F Regió del cos humà situada
a la part inferior de la unió del tronc
amb el braç.
|CS axila, sobaco M FAM
|AN armpit
|FR aisselle
|AL Achsel(höhle)
Diccionari de la llengua catalana : multilingüe : castellà-anglès-francès-alemany, 1997
a la part inferior de la unió del tronc
amb el braç.
|CS axila, sobaco M FAM
|AN armpit
|FR aisselle
|AL Achsel(höhle)
Diccionari de la llengua catalana : multilingüe : castellà-anglès-francès-alemany, 1997
Etiquetes de comentaris:
aixella,
cos,
diccionaris poliglots,
Sagristà i Artigas [Marc]
TERRA NOSTRA (Portada de la pel·lícula ELISABET)
Basta mirar el cel,
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.
Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.
Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.
Calaixera
Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.
Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.
Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.
Calaixera
Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016
Pròleg de Bernat Nadal
Etiquetes de comentaris:
arbres,
cançons,
cel,
cims,
Efak [Guillem d' 1929-1995],
enrampar,
estimar,
llamps,
mirar,
muntanyes,
planes,
sentir,
terra,
tramuntana,
turons,
vent,
veure
22 de juliol 2016
qui diu la mort? és l'amor
qui diu la mort? és l'amor
són les ombres escapadisses
aquella dama de l'eina negra,
no és la mort ni l'amor
ni hi ha dama i res no du
són les ombres escapadisses
dels astres, de la nit
i de les pors res no en saben,
mentre pasturen plàcids,
negres cavalls als prats veïns
De Poemes esparsos i esbossos, [6]
Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015
Presentació: Ramon Farrés.
Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.
Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.
Etiquetes de comentaris:
amor,
astres,
cavalls,
dames,
Dodas i Noguer [Anna],
mort,
negre,
nit,
nits,
ombres,
pasturar,
placidesa,
poesia breu,
pors,
prats,
saber
Corísies
Etiquetes de comentaris:
arbres,
avingudes,
Ceiba speciosa,
Chorisia speciosa,
corísies,
De Leo [Antonino],
fotografies,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Orto Botanico di Palermo
21 de juliol 2016
El pi ver
A la terra dels avis i del pare,
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
Etiquetes de comentaris:
antologies,
arbres,
avis,
fruits,
infantesa,
pa,
pares,
pins,
pinyons,
poesia dels sentits,
respectar,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
ventades
18 de juliol 2016
El fullam de l'àlber
El Riu brillant, la Prada repintada
contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd -ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d'argent -ha dit ton pare el Riu.
Josep Carner, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd -ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d'argent -ha dit ton pare el Riu.
Josep Carner, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Etiquetes de comentaris:
àlbers,
antologies,
arbres,
argent,
Carner [Josep 1884-1970],
fulles,
poesia breu,
prades,
rius,
verd
17 de juliol 2016
Bibliografia
Sempre cal recordar de qui hem après les coses. Si ignorem
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha
comprensió compatible amb la cega supèrbia.
No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha
comprensió compatible amb la cega supèrbia.
No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.
13. Fragment.
Àngel Terron, dins,
Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12
Àngel Terron, dins,
Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
bibliografies,
citar,
compatibilitats,
comprensió,
coneixement,
essencials,
experiència,
experiències,
mots,
pares,
parlar,
real,
referents,
reflexions,
saber,
supèrbia,
Terron [Àngel 1953-],
vides
Mediterrània
Estàs gitada
al meu costat.
El cap es recolza
al coixí, una mica en alt
per a llegir més còmoda.
Una música calma,
de fruita fresca o de vi de gel,
acompanya aquest matí
de llum sense meandres.
Per què la mar
és ara la paraula que esclata,
l'inesperat ocell en el balcó,
l'ona convulsa que evoques?
És el teu cos.
És la teua pell
que diu l'aigua i m'ompli el bol
de la mirada.
Hi ha un horitzó de sols
i una cala que només coneix
un pescador de fortuna.
Una flaire de pi
que ens puja les cames, una mà
de seda entre els replecs de la brisa.
Secreta Mediterrània,
carn de la sal, freda
entre les dents, intensa esgarrifança,
tota la vida que en tu estime.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
Etiquetes de comentaris:
esgarrifança,
estimar,
Guillem [Ramon 1959-],
llegir,
mar,
Mediterrània,
mirades,
poesia mediterrània,
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004
Un full
Etiquetes de comentaris:
blanc,
Brossa [Joan 1919-1998],
escriure,
fulls,
Gimferrer [Pere 1945-],
gràcies,
poesia agraïda,
Premi Crítica Serra d'Or de Poesia 1974
16 de juliol 2016
Melic
Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.
Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.
Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fora
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Comentari: Manuel Forcano.
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.
Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.
Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fora
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Comentari: Manuel Forcano.
Etiquetes de comentaris:
aixecar,
alegria,
blanc,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
goig,
melics,
nuesa,
places,
poesia del cos
12 de juliol 2016
AHIR A LA NIT
TÉ el ram poderós
Jo compraria tots els seus draps
El teu amor és de pa mare jardinera
Amor fundat en el profit del sol i la lluna
El dia bellíssim broda les pedres
El vidre bada la seva àmfora damunt un turó inclement
La nit pertot arxiva la corona
Hàbils agulles les del meu amor
Amor de sagrada febre
La vellúria es cobreix de minerals i plantes
Amor meva bandera alta i neta
Al teu cor el remei posa les herbes
Tu ho saps dir amb mots molt bonics
Va fer Jo només et sé dir que t'estimo
El record d'aquesta adoració arriba com una torrentada.
Joan Brossa. Cappare, 1984
Etiquetes de comentaris:
amor,
banderes,
Brossa [Joan 1919-1998],
estimar,
Gimferrer [Pere 1945-],
herbes,
lluna,
nit,
pedres,
poesia amorosa,
sol,
torrentades,
vellúria
11 de juliol 2016
Rêverie
Una hora de morats en aparença
Sovint barreja moltes causes on
El sol té com a indigna aquella immensa
Solidesa que es confon amb el món
S'obre la via lliure de l'oratge
Sona un timbal l'ofensa però bat
El sol i oscil·la com tot un fullatge
Amb gust vital de bosc il·luminat
Abocaré la pols amb dues cartes
Escrites amb perfils de paradís
Despentinant-te amb un ventall t'apartes
I passes de vermell de verd de gris
Els peixos de la brisa obren el dia
I aturo al teu cabell la meva via.
Joan Brossa. Cappare, 1984
Sovint barreja moltes causes on
El sol té com a indigna aquella immensa
Solidesa que es confon amb el món
S'obre la via lliure de l'oratge
Sona un timbal l'ofensa però bat
El sol i oscil·la com tot un fullatge
Amb gust vital de bosc il·luminat
Abocaré la pols amb dues cartes
Escrites amb perfils de paradís
Despentinant-te amb un ventall t'apartes
I passes de vermell de verd de gris
Els peixos de la brisa obren el dia
I aturo al teu cabell la meva via.
Joan Brossa. Cappare, 1984
09 de juliol 2016
Un poema escrit
Expecting your arrival tomorrow, I find myself
thinking I love You: then comes the thought: I
should like to write a poem which would express
exactly what I mean when I think these words.
W.H.AUDEN
Escric aquest poema per a tu.
Per llegir-te'l
entre glop i glop de lluna
una nit de mar lenta.
Perquè vull que sàpies
-lluny de l'avenc fosc
on s'estimben les paraules-
el que aquesta llengua de drap,
per tantes clivelles de sal
atemorida,
no s'atreveix a dir-te.
Sense l'oripell buides estrelles.
Sense la promesa d'una rosa intacta.
És la terra una petja contínua
i a voltes l'aigua crema en l'incendi.
Com dir t'estime?
Com si fóra el reflex del sol en l'herba?
Com si fóra la serp voraç
que al cos es cargola?
Per a parlar d'amor
és millor el silenci.
Els teus ulls m'escolten:
per ells t'he après a reconèixer.
Ells saben de l'ona més blanca del crepuscle.
I de totes aquelles paraules que no et dic
perquè són teues.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
thinking I love You: then comes the thought: I
should like to write a poem which would express
exactly what I mean when I think these words.
W.H.AUDEN
Escric aquest poema per a tu.
Per llegir-te'l
entre glop i glop de lluna
una nit de mar lenta.
Perquè vull que sàpies
-lluny de l'avenc fosc
on s'estimben les paraules-
el que aquesta llengua de drap,
per tantes clivelles de sal
atemorida,
no s'atreveix a dir-te.
Sense l'oripell buides estrelles.
Sense la promesa d'una rosa intacta.
És la terra una petja contínua
i a voltes l'aigua crema en l'incendi.
Com dir t'estime?
Com si fóra el reflex del sol en l'herba?
Com si fóra la serp voraç
que al cos es cargola?
Per a parlar d'amor
és millor el silenci.
Els teus ulls m'escolten:
per ells t'he après a reconèixer.
Ells saben de l'ona més blanca del crepuscle.
I de totes aquelles paraules que no et dic
perquè són teues.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
Etiquetes de comentaris:
aigua,
amor,
Auden [W. H. (Wystan Hugh) 1907-1973],
estimar,
Guillem [Ramon 1959-],
lluna,
mar,
mirada,
parlar,
poesia amorosa,
poesia de la mirada,
poesia del cor,
poesia sublim,
reconèixer,
silenci,
sol,
ulls
06 de juliol 2016
amb ulls oberts
amb ulls oberts d'extremades pupil·les
mires la mar, l'extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge
L'Odissea I, 6
Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992
mires la mar, l'extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge
L'Odissea I, 6
Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992
Ed.: Jaume Péres Montaner
Etiquetes de comentaris:
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
blau,
mar,
odissees,
oratges,
poesia breu,
pupil·les,
ulls
05 de juliol 2016
Temps de blau
Bastint, tu,
la democràcia
al cor del dia que vindrà,
crees, conrees i eleves
l'esdevenidor
de la humanitat.
Teresa Grau Ros
|
Etiquetes de comentaris:
bastir,
blau,
creativitat,
esdevenidor,
flors,
Ginebra,
Grau Ros [Teresa 1959-],
humanitat,
poesia breu
Pedra del sol
Era, el teu cos,
pedra del sol.
Un doble espill, la lluna.
La nit, un clam secret.
I els braços, en la fosca,
un canemàs d'argent.
Àvids ulls resseguien
el perfil del record...
Les mans s'endormiscaven
al cim dels dos turons.
Llavis d'argila fresca,
pupil·les d'aigua i sal!
Es gronxava la lluna,
rient, al doble estany.
Als límits de la plana
hi ha un turó molt baix.
Sota la fina gespa,
la flor del panical.
Prou coneixia, dona,
el tímid senderó...
Llaurava, a les palpentes,
roderes amb coloms.
Un doble espill, la lluna.
El cos, pedra de sol.
Jordi Pàmias,
Etiquetes de comentaris:
avidesa,
blau,
cossos,
dones,
estanys,
flor del panical,
lluna,
palpentes,
Pàmias [Jordi 1938-],
pedres,
poesia amorosa,
poesia sublim,
pupil·les,
sol,
ulls
Poètica
ÉS EL SILENCI que has d'escoltar
silenci rera els apòstrofes, al·lusions
silenci en la retòrica
o en allò anomenat perfecció formal
Això és la recerca de l'inútil
dins de l'útil
i a l'inrevés
I el que tan artístic intento compondre
és per contrast quelcom senzill
i tot el complement buit
El que he escrit
és escrit entre línies
Gunnar Ekelöf, dins,
Poetes suecs del segle XX, 1995
silenci rera els apòstrofes, al·lusions
silenci en la retòrica
o en allò anomenat perfecció formal
Això és la recerca de l'inútil
dins de l'útil
i a l'inrevés
I el que tan artístic intento compondre
és per contrast quelcom senzill
i tot el complement buit
El que he escrit
és escrit entre línies
Gunnar Ekelöf, dins,
Poetes suecs del segle XX, 1995
Etiquetes de comentaris:
actituds,
compondre,
Ekelöf [Gunnar 1907-1968],
escoltar,
escriure,
poesia silenciosa,
senzillesa,
silenci,
Solanes [Lluís]
03 de juliol 2016
Atram
El cel penja d'un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somniar
Joan Barceló i Cullerés. Esbrinem les flors de la terra, 1998
|
02 de juliol 2016
Flora universal
A Joan Mª Roger
Hauria volgut ésser inspector de boscos.
Destinat a una província remota
tota la vida anterior no hauria significat
sinó el liquen cendrós esflorat a peu d'arbre.
A l'ombra de l'acàcia predilecta
podria ignorar l'exclusió del paradís:
tota la trama vegetal i la vida densa d'humus
compensarien l'absència de dones
i la manca de geometria. Ja no cercaria
la flor blava ni el jardí simètric:
no fer res, com a destí, el satisfeia.
Valentí Puig. L'estiu madur, 1985
Etiquetes de comentaris:
acàcies,
actituds,
blau,
dones,
estiu,
humus,
paradís,
poesia floral,
Puig [Valentí 1949-]
A la porta
A la porta hi teniu roses,
a la finestra, clavells;
al cor, una clavellina
voltada de pensaments.
Corrandes, dins,
Etiquetes de comentaris:
blau,
Bohigas [Pere 1901-2003],
clavells,
corrandes,
flors,
poesia breu,
roses,
viola bubanii
Subscriure's a:
Missatges (Atom)