Les armes valdran quasi el mateix que els soldats.
Els productes valdran quasi el mateix que els obrers.
Les pastilles de vitamines, els transistors,
els bitllets de cinema, la nostra adolescència.
El suc de taronja, els enamorats, el tremolor
dels dits que toquen el botonet de pilotatge.
Cent anys no seran prou per a l'instant irrecuperable
per damunt d'un milió de persones a l'alçada de
trenta mil peus.
Els morts de la guerra no poden comptar-se. Un
dels germans pot ser entre els supervivents.
A més, si és el temps de la pau, el net no reconeixerà
el testament.
Es jutja els acusats. El temps passa.
Allargant les mans, un foll cec dins la cambra ben roja
gira lentament els braços llargs. Els braços llargs.
Cap dit llarg no l'estimula,
el mur llança tot sol la seva sang.
Dins l'acordió que han fet amb la teva pell
hi ha la fi del mur marcat per la saliva
de la classe social que no triomfa mai.
D'ací d'allà, el tub, el fum, el soroll buit de l'aixeta.
La música de tothom.
Tot i això, ni si el teu cos, tot, es convulsiona estirant-se,
arronsant-se, cap soroll.
"Fins demà a la mateixa hora, a la mateixa emissora."
Si estires una il·lusió, innombrables en seguiran,
una darrere l'altra.
Si d'un dia passat no en resta més que un dia,
avui, a reveure, i tornar sense cap obsequi.
I sense que s'hagi matat ningú, el far brilla,
les onades amaguen l'escullera i de sobte ja no es veu.
Mirar fit a fit és la lliçó del llibre.
Perquè un llibre ha existit
només per aquell que viurà encara igualment demà.
1964
Horikawa Masami, dins,
Poesia japonesa contemporània. 1988
Edició: Felícia Fuster, Naoyuki Sawada
Pròleg de Caritat Oriol Serres
