No hi ha societat sense poesia

No hi ha societat sense poesia, però la
societat no es pot realitzar mai com a poesia,
no és mai poètica. A vegades els dos termes
aspiren a deslligar-se. No poden. Una societat
sense poesia estaria mancada de llenguatge:
tothom diria el mateix o ningú no parlaria.




Octavio Paz, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Ulls que veuen

A la fi obro els ulls
i puc veure.
Ja no necessito sabers ni quefers.
Només vull portar el cel a la terra
ser jardinera de llum.
Deixo caure el vel
per poder veure quan miro
perquè l'amor presideixi el meu món
que teu és també.
Obro els ulls i m'hi veig
veig el meu rostre de lluna al mirall
sense prejudicis, sense cadenes ni condemnes.
Ja no necessito deures ni afers.
Ulls nous per al món nou
múltiple, un per a cada un,
però solament u.
Obro els ulls i m'hi veig
la vida que no és només meva
sinó teva també.
Obro els ulls i em veig.
Vull ser jardinera de llum.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

Rius i muntanyes

Rius i muntanyes notables
per Catalunya s'estenen
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

El Montseny tot l'any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s'estenen.



Antoni Bori i Fontestà, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

L'últim quartet

                                                                               Beethoven

Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra 
l'hostilitat de les coses; un decantar-se cap a una tendresa que 
retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de
la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d'un amor
efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers 
dins una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es
tracta, en el fons d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa
amb una força única: la música.




Feliu Formosa. Papallona de l'ombra. 2017

Il·lustracions:  Albert Novellon
Pròleg: Àngels Marzo

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

si he de compartir la vida amb un company

si he de compartir la vida amb un company
seria absurd no preguntar-me
d'aquí a vint anys
aquesta persona serà
algú amb qui encara ric
o només m'he distret amb el seu encant
ens veig evolucionant cap a
ser noves persones cada dècada
o el creixement s'atura en algun moment
no vull que em distreguin
l'aspecte o els diners
vull saber si treu
el millor o el pitjor de mi
en el fons els nostres valors són els mateixos
d'aquí a trenta anys encara
saltarem al llit com si en tinguéssim vint
ens imagino de vells
conquerint el món
com si duguéssim sang jove
a les venes

ーrequisits


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Tr.: Bel Olid

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s'escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l'oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s'esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se'ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Juny

Mastego gust de mar a l'ona dels cabells;
el temps s'aixeca fi quan l'instant queda enrere.
Descargolo amb esforç tot l'esperit a proa,
i viatjo endavant cap als cràters del sol,
cap a un racó de juny on tingui camp per córrer.

Dalt del vapor que marxa, no goso girar el coll;
els records més petits, de lluny saltironegen.
I ara vull orientar el llindar dels meus ulls
fins a veure'm les mans remotes com els cignes.



Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

Minúscula

Dona'm l'arc crepuscular i lluitem sense fletxa.

Retorn sense retorn
a la genealogia que ignora
si vencerem o perdrem.

Saps què?

Quan somrius, geniva enfora,
és com si el diví eixamplés la boca.




Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

Escindit per tants de batecs

Escindit per tants de batecs,
tu que anomenes murtres que no tems
i foragites els meus sepulcres en la llum,
saps que ara soc la teva història
feta d'un somni fix penjat d'un clau.
Culpes els mags de la meva sort
i enveges que rigui entre la gent,
ànima ja encesa per l'aventura.
I t'agrada saber-me enamorada
com un flascó que servi a la vora del mar
el seu fangar d'ànima bosquina
de semprevives valls de la terra.
Oh Pere miraculós que de nou obres
els confins d'un vell sud,
digues: ets nostre o d'ells,
o tan sols un límit salvatge,
un extens bosc tendre i tardà?




Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Jo ja no soc cap nen!

Jo ja no soc cap nen!
Així que, tomba,
no donis més lliçons al geperut!
Parlo per tots i ho faig amb tanta força
perquè el cel de la boca es torni cel
i els llavis s'aclivellin com fang de color rosa!


                              6 de juny de 1931




De Fragments de poemes destruïts


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Edició, traducció i notes d'Helena Vidal
Introducció: Gueorgui Kubatian

Aiguamolls

Parlarem de la granota
que viu en els aiguamolls;
direm que croa bemolls
sense saber gens de nota.


         (Cançó popular catalana)




Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Absorció

Per sort, la pertorbació
que et va colpir 
va disminuint a mesura
que el temps avança
a causa del fregament amb l'oblit.

Aquesta absorció,
afebliment de les oscil·lacions,
donarà tranquil·litat
al llac de la memòria.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física, 2012

Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg: Jaume Rocosa i Mitjavila

Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda

Si vingués el silenci

li diria:

ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada

de les canyes que es gronxen sota el xiscle

de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,

si el cor escolta

la barca desviada del misteri,

en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa

que em portarà per un camí de pèsols

amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;

no m'ensenyis 

el meu camí de vidre...

Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

I el vent deixava

I el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

—només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

                                       quan surt el sol.

Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962

Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Intr.: Joan Fuster 

Il.: Josep Guinovart

           

Llull i els alumnes

Us miro als ulls
i hi veig com n'és d'estrany el meu missatge.
La vostra pell de seda,
el vostre rostre nítid
són l'altra cara de l'espill
on jo em contemplo.

Les llargues nits m'han dut contemplar el riu
que baixa pel seu llit,
fent-se més ample en arribar a la mar,
per perdre's en l'oblit.

Recorro la distància, remunto als seus orígens,
l'aigua netíssima, n'amido el temps
transcorregut fins arribar al final.
Quin pòsit pel camí ha fet el riu!

Us miro als ulls de nou, teniu un esguard fràgil.
Llull era foll, us dic, els ulls se us obren.
Faig una precisió,
quedeu tranquils, riem plegats.
Us sembla un home estrany.
Llull fou, abans que res, un gran poeta.

El devorà l'amor.
Coneixeu de l'amor diverses cares?
(Veig que no és fàcil el nostre diàleg.)
Els nostres rius no poden confluir.
El vostre és curt, no ha tingut temps encar
de passar per l'estany i contemplar,
agombolat per l'aigua, un nenúfar,
de veure'l tremolar en espera d'un bes.

Desxifrar un text és capbussar-s'hi
ーprou que us ho dicー.
La immersió comporta sempre un risc,
és descobrir el fons, allò que és insondable,
veure-hi la llum, a voltes les foscúries,
saber que no s'atura el temps
o, si voleu, no ens aturem nosaltres.

Voldria que us portés un missatge, aquesta aula,
i descobrir en els textos coses més senzilles
que un mestre de poetes ja digué:
«Els homes som cos i sentiments».

                                             
De: Del temps i dels somnis (DTS)


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado

Canta'm aucell

Canta'm aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell

Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta


—————————

Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro

Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Diari íntim

No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.

II

Jordi Carrió. Els dies que vindran. 2009

Pr.: D, Sam Abrams

La Rosa Maria

La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,

un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.



Olga Xirinacs. Marina. 1986

Il·lustracions: Asun Balzola.

L'amor a la vida

Per malaurat que siguis
     en el present,
estimaràs la vida,
     si encara tens
el record d'una joia
     en el passat
i una esperança encesa
     per a demà.



                Perpinyà, novembre del 1946

Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana. 2017

Presentació de Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius de Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Edició a cura d'Elena de la Cruz Vergari

Catalan Poetry at Festival of Hope 2020

Aquesta illa

Mira, foraster, com aquesta illa
descobreix per al teu delit la llum que saltironeja,
no te'n moguis
i calla,
perquè així, pels canals de l'oïda,
com si fos un riu, pugui
vagar el so del mar que es balanceja.

Atura't aquí, on el petit camp s'acaba
i la paret de calç cau sobre l'escuma
i els seus alts sortints s'enfronten
amb l'estira-i-arronsa de la marea,
i els còdols es regiren amb l'onatge
que xucla, i una gavina s'allotja
un moment al costat que s'enfila.

Lluny, com llavors que suren,
els vaixells se separen a causa de voluntaris
encàrrecs urgents; i aquesta visió sencera
pot realment produir-se
i moure's en el record com ara ho fan aquests núvols
que el mirall del port deixen enrere,
i durant tot l'estiu l'aigua deambula.

________________________________

ON THIS ISLAND


Look, stranger, on this island now
The leaping light for your delight discovers,
Stand stable here
And silent be,
That through the channels of the ear
May wander like a river
The swaying sound of the sea.

Here at a small field`s ending pause
Where the chalk wall falls to the foam and its tall ledges
Oppose the pluck
And knock of the tide,
And the shingle scrambles after the sucking
surf, and a gull lodges
A moment on its sheer side.

Far off like floating seeds the ships
Diverge on urgent voluntary errands,
And this full view
Indeed may enter
And move in memory as now these clouds do,
That pass the harbour mirror
And all the summer through the water saunter.



W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits. 2018

Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

La realitat demana

La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.

Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.

N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.

Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.

No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.

L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.

Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.

Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.

En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.



del recull Final i començament, 1993


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Veig sobre el teu nas

       VEIG SOBRE EL TEU NAS
TOTS ELS SOLS D'AQUEST ESTIU
           LES TEVES PIGUES.



Els meus primers haikús. 2017

Poemes: Núria Albertí
Il·lustracions: Mercè Galí

Castells d'infants

De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.

                                                       
De El temps passa a Cadaqués (ETP)

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado

El cap-gros

Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.

La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.

No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó 
o riu i enraona a soles.

Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.


El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí