Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Els meus cabells elèctrics
el meu cos crepitant
com un arbre
Anna DODAS
A la vora de la meva boca trista
els pobles esbalçaven la carn
que no sabien dir: les cases
enfonsades, llibres cremats
i en un pou,
cabells sense nom,
veus escapçades i fosca,
l'arna primavera.
La veu de l'arna, IX
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau
El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci
de les paraules.
Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.
Marinada que ondeja bladars, cap al tard.
El laberint del cal·lígraf, XVI
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
Sobre el garbuix dels dies
estens un sòlid vel de concordança,
aplegues sols i llunes,
calius i esperances,
quelcom asserenant i inabastable.
No podria expressar-ho,
brunz només un murmuri a frec de llavi,
dedins cau la cascada,
passió fora mida
i goluda, encesa delectança.
Aplegues, fetillera,
tot allò valuós i cobejable:
esborres les fronteres,
acostes les estrelles,
i recompons els meus fragments esparsos.
Josep Vallverdú. Atresorat silenci. 2022
Pròleg d'Isidor Marí
Pardals immòbils,
notes d'un pentagrama
als fils elèctrics
Vola que vola
l'ocell i en cada volta
perd una ploma
Un recer de pau profund
he trobat a la Fageda
caminant a poc a poc
sobre grocs daurats de seda.
Entre lava mil·lenària
la molsa brodava verd
era un toc de melangia
respirar en aquell indret.
Una gran pluja de fulles
ens queia molt lent del cel
el seu clam xiuxiuejava
deixant un regust de mel.
Teresa Grau
Novembre de 1998
Poemari de la Fageda d'en Jordà. 2001
Poesies dels Amics de les Lletres Garrotxines
i Poesia Viva de Barcelona.
Portada de Nicolau Gironès
Pròleg de Carles Duarte i Montserrat
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir: —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.
J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992
Edició de Jaume Vallcorba
Mirava, allunyant-me,
un orient de coníferes.
ÓSSIP MANDELSTAM
Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.
Antonella Anedda. Historiae. 2022
Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià
Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
que vessa lent.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;
ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;
cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.
És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;
i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;
i seguir una espurna amb la mirada;
i desconèixer incessantment
alguna cosa important.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Apuntava al fracàs, a l'enderroc,
al mal pas decisiu i al sabotatge.
Conduïa a l'estrip, a matar el joc,
a fer espai a la bèstia, a ser-ne ostatge.
Indicava verí, poca revolta,
un naufragi evident i decadència.
Convidava a l'ofec, a vida mòlta,
a desig arrestat, a violència.
Amb el nom de desert, d'explosió,
de món eixorc, parany o malefici,
s'intuïa condemna, col·lisió,
prò resulta que no, que era el solstici,
que la nit va baixar la tensió
i que res de final: era un inici.
Inèdit
Blanca Llum Vidal, dins,
38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023
Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals
Vaivé
de dies sencers.
Cançó de bressol
d'un planeta blau.
16
Lola Casas. Mirant al mar. 2022
Il·lustracions: Gibet Ramon
El riu sec de les teules
esperava l'hivern
per combregar amb la pluja.
Les velles xemeneies,
glorietes del fum,
eren llotges d'ocells
al teatre del vespre.
Les tardes de novembre,
cremen cartes d'amor
que el sol ponent en menja.
Després -ja nit- plourà
i la nau del record
ancorarà finestres...
... la blava nau dels morts,
amb les nanses lluentes,
dels que se'n van anar
de la casa per sempre.
Josep Tarrés, dins.
Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.
Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!
Eudald Puig, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
aquesta és la nit que les llunes es giren
Anna DODAS
Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els braços plagats d'estrelles grogues.
Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.
Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021
Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau
Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.
Ibn Aixa, dins,
Josep Piera. El jardí llunyà. 2000
Llavors va caminar i va beure una rara gota:
El mar.
I els peixos —
Es reuniran els peixos amb ell?
PAUL CELAN
Plores valent.
Definitiu, el tall, vessa principi:
escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.
I escriure expulsat.
I escriure cor clus i amb la llengua girada.
I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.
I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.
Plores valent.
Li portes els peixos.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz
cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.
pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:
serei louca libre a máis quererte, Argoat.
Olga Novo. Nós nus. 1997
Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes
Premio Losada Diéguez 1997
Tant si és petit
com de grossa mida,
un gos eixerit
t'alegra la vida.
Ningú és més fidel,
perquè ho és de mena;
la cua remena
i té els ulls de mel.
Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010
Dibuixos de Manuel Cusachs
Pròleg de Pep Coll
Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.
Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.
Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.
Audre Lorde
Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba
Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61
