Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.
Abril 1968
Josep Carner, al llibre:
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:
una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.
Si és la pell
qui ens limita.
Helga Simon i Molas. A la vora. 2017
Il·lustració de la coberta de Marc Rios
Premi Amadeu Oller 2017
He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.
Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
A Antoine de Saint Exupéry
La meva silueta
deu ser extravagant
si em confonen
amb una muntanya,
una boa tipa
o un barret gegant.
Montse Homs. Faules poètiques. 2022
Il·lustracions de Laia Domènech
llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari
ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta
deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor
com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.
El Raval, març del 2018
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER
Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.
Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016
Premi Carles Riba 2015
Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.
Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.
Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.
Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
Pròleg: Pilar Caldú Royo
Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen. Cavalquen.
Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.
XXIV
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español
Xina, 2011
Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit,
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.
Sonja Manojlovic, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020), p. 92 i 93
Traducció: Pau Sanchis
Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
escenari d'aventures inoblidables,
pàtria de blaus i de saviesa eterna,
espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
de muntanyes cobertes de ginesta,
d'oliveres i vinyes centenàries,
de figueres i garrofers,
d'aromes de romer i timó,
de colors de llimera i raïm,
de llum única en cada capvespre.
Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.
II
Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.
El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.
El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.
No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.
Carme Romia. El viatge. 2020
Pròleg de Gabriel Pena i Ballester
Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
A la Júlia.
A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.
Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019
Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern
Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.
Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Il·lustracions: Montse Ginesta
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.
Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!
Bertolt Brecht.
Traducció de Feliu Formosa
dins el llibre,El Jo que se m'imposa
gairebé com un deure
arrasa amb les idees
actituds i conceptes
desallotja la pensa
desocupa la ment
ho aclapara tot
i tota fins i tot
al moll de l'escriptura
tan sols puc resistir
si tanmateix m'hi nego.
Cal eludir el subjecte
i treure-li l'arnès.
Per no haver de ficar-se
tot fent genuflexions
amb versos reverència
a la trona d'un ego
prou autocoronat.
Cal desempallegar-se'n
sancionar el seu delit
amb pena capital
decapitar-lo cal!
Subjecte irreverent
demana sacrifici.
Restauradora poda,
i l'arbre alleugerit
potser donarà fruits.
De: Desintegrar-se (2019)
Ester Xargay, dins,
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 189-190
Eds.: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné
Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.
Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.
En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.
Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023
XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022
el meu rostre a la finestra
travessa horta i vagons
mentre vaig envellint
andanes del destí
sense angoixa ni feres
neta purga
absoluta
de viatge calm
un poema sobre avui sobre ara
calen testimonis
per si d'aquí un temps
p. 56-58
Mireia Vidal-Conte. OUSE : altres rius. 2016
Epíleg: Antònia Vicens
Il·lustració: Núria Miret
tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.
paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.
Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
«If it were but a matter of faith»
NICK CAVE
MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.
(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.
I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.
Berta Espert (Alginet, 1966)
De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
