Clareja al pati.
L'aigua mort sobre l'herba.
De sobte, el dia.
És primavera.
Una nota s'escapa
del pentagrama.
Tornen al poble
després d'un llarg exili
les orenetes.
Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018
IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017
Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,
I arriba al breu foc oblidadís.
Sento entre el boirim grills i granotes,
On tendres tremolen les herbes.
———————————————
Sera
Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,
E giunge al breve fuoco smemorato.
Nel fumo ora odo grilli e rane,
Dove tenere tremano erbe.
1929
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988
Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Pròleg d'Isidor Cònsul
Lluny, allà dins asprives muntanyes
que mai petja del món ha tocat,
d'un desert en les verges entranyes,
mira el cel un verger ignorat.
Allà brolla la font de la vida,
allà s'obrí lo lliri d'amor;
veu d'oracle pel món no sentida
té allà el bosc en secreta remor.
Aigua hi corre, tan pura, tan pura
que los àngels s'hi van a mirar;
qui una gota en tastàs, oh dolçura!
mel del món no voldria tastar.
Miquel Costa i Llobera. Poesies. 1992
Dibuixos d'Albert Rocarols
Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.
Guillem Viladot, dins,
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Fina Rifà
Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.
Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.
Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.
Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.
Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.
Assumpció Forcada. Prisma. 2005
Introducció de Maria-Lluïsa Pazos
En el teu cos
branques blanques de núvols
s'escolen d'aigua.
En les hores del meu,
un balsamari d'ales.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora.
Pròleg de Lluís Lucero Comas
L'aigua juga a fer-nos veure tort
Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.
Jordi Pasques, dins
Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002
No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.
M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.
Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?
Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.
1993
La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.
Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!
Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953
Ofrena, tota preciosa, pou i vertigen que m'enlaira i
m'allibera, brasa en el cor del món, brasa fins al braser,
el desenllaç és a prop, però coneixem l'espera, el llarg
desordre de les arrels?
És aquí, entre les aigües excedides que trobaré suport,
que pouaré la bellesa tumultuosa de les coses?
Hélène Dorion. Retrats de mars. 2000
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
Miquel Martí i Pol, dins,
50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Salvador Cardús
M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.
Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.
La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!
1979
De: Vivències [Obra poètica inèdita]
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.
Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021
VI Premi Miquel Bauçà 2021
Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.
Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.
Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,
delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.
Per a Josep Maria Sala Valldaura
Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.
Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i
sense esmentar-ne l'autoria.
