Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l'ortiga
costat per costat!
De Lloança de les flors camperoles
Maria Antònia Salvà
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,
estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,
tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.
–––––
Die Rose
Für Jan Rave
Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,
so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,
du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.
Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,
Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019
Tria i traducció de Guillem Nadal
Pròleg de Roberto Mosquera
Els teus ulls són ocells dins nius ombrívols.
Quan jo he tocat l'escorça de l'arbre,
s'envolaren cap a mi.
Ara em viuen a dins el cor
enfonsats pel fullatge espès del meu migdia.
Somni i oït és ara la meva vida
per als més amagats cants d'ocells.
__________________________
Vögel
Deine Augen sind Vögel in schattingen Nestern.
Als ich die Rinde des Baumes berührte,
Flogen sie auf und mir zu.
Nun wohnen sie mir im Herzen,
Tief im glühenden Laub meines Mittags.
Schlaf und Gehör ist nun mein Leben
Allen geheimsten Vogelliedern.
Christine Busta, dins,
Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019
Tria i traducció de Guillem Nadal
Pròleg de Roberto Mosquera
Per a Josep Maria Sala Valldaura
Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.
Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i
sense esmentar-ne l'autoria.
Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.
Joan Brossa, dins,
Nova antologia de la poesia catalana. 1973
Edició: Joan Triadú
Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres de la poesia catalana. 2007
Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.
L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.
De Des de vora la mar.
Mercè Ullés Vallhonrat, dins,
Dones poetes de la Maresma. 2021
Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros
Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.
Jordi Pàmias, dins,
Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol
Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.
I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,
que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.
...
Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany
s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.
No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.
Narcís Masó, dins,
La Girona dels poetes. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta
De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.
Ningú no posseeix la bellesa absoluta.
D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.
Miquel Martí i Pol, dins:
Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997
Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982
Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?
Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.
Cèlia Nolla, dins,
Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Ed. i il·lustrador: Josep Gerona
Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.
Miquel Arimany, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions: Mercè Huerta
Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.
Joan Margarit, dins,
Deu poetes d'ara: antologia. 1996
Edició: Dolors Oller
Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.
Tenim la boca seca.
Narcís Comadira, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.
Carles Duarte i Montserrat, dins,
El paraigua de Joan Brossa. 2020
Edició: Josep Gerona
