L'iris del Déu cec

A l'escletxa del voral s'hi remou un gest
que aixeca pols. La pols que neix de sota terra.
Els morts són qui la generen: obren
les boques en un intent de ser fàbrica d'oxigen.

Cal viure entre el verb i l'acció,
entre el misteri latent i el pa a la taula.

Aprendre a tenir una nova mirada.
Fer-la servir en bon ús.

Anticipar-se.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Laberintal

La meva fosca no és la vostra.
Però s'hi assembla.

Vinga va, llum, sigues més llesta
i incedia'ns a tots d'una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.

Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d'un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.

Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.

Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.

No hi ha res més democràtic que la mediocritat.


10-30

Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

la nau digué el trajecte

la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.

No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.

Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.

Aprendre a aprendre és també viatge




Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

Tribut

                 A Francesc Garriga



No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.




Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017

Déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
                                                     Recomenço.



De Kore



Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins, 

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Aquest llibre

Aquest llibre és el més clar
de tots els nostres: el pots
obrir com per entrar a casa.

Hi trobes totes les coses,
ben ordenades, amb seny.
I sempre et respon, si dubtes,

exacte: aquest és el llibre
que no menteix. També els somnis
els trobaràs definits.

És el llibre que sabia,
del nostre vell patrimoni
ーmalbaratat per algun

hereu escampa, delmat
pels mals administradors,
usurpat pels forastersー

salvar el millor! El que pot
refer-ho tot! Aquest llibre
ha de viure als nostres llavis,

i viurem, no serem orfes
sense saber el nostre nom.
I farem que els fills aprenguin

de mantenir les paraules.
Com elles ens mantenien
pel desert dels dies àvols.

Aquest llibre és una casa
i nosaltres els hereus.



Ramon Comas
Tarragona, 1935


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968

Pròleg de Joan Triadú

Revalida paraules i poesia

S'aprèn, l'amor, a través dels sentits.
Remou, sacseja, entendreix.

Encomana somriures dolços
i pensaments generosos.

Reconeix qualsevol bellesa, 
realitat, suavitat espiritual, 
lògica, sensibilitat, ètica,
del temps que vivim 
i del que ha d'arribar.


Revalida paraules i poesia.



Teresa Grau Ros

Piscina

Regirant uns calaixos del despatx del meu pare,
m'he trobat una foto insòlita i xocant,
una foto en què em tiro a la piscina
de Corbera de cap una tarda molt clara

i càlida d'agost. Protegida la cara,
doblegats els genolls, els pulmons emplenant
les costelles amb aire, dono un pas endavant
quan el monitor sento que em mira i crida: ーAra!ー.

Empesa per l'impuls, volo per un instant...
I un cop de puny glaçat em fueteja el ventre
i se m'escapa un crit i un raig boig d'aigua m'entra
i m'inunda la gola i m'estic ofegant...

I moc braços i peus com per instint, diria,
                             amunt,
i nedo cap amunt.
                              El monitor
ve: ーEi, que t'has fet mal?ー I jo responc: ーNo, no...ー,
tossint i amb els ulls xops. A partir d'aquell dia,

ho vaig anar aprenent amb intent rere intent:
a tirar-me de cap i a no impactar amb el ventre.
Somric. Guardo la foto. Surto del despatx, mentre
crec que aprendre a escriure no és tan diferent...



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu. 2008

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

Examen escrit

Prou que et voldria ajudar

quan et mossegues els llavis

perquè no et ve a la memòria

com s'escriu «cor» en anglès.

Pots mirar-ho al diccionari.

En català, no caldria,

perquè és un mot que nosaltres,

sense esforç, tenim après.

Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions: Marta Balaguer

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                                    Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

Menteixo si dic

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no soc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges. 2004

Llavors

Ens avesem a la Foscor -
Quan davalla la Llum -
Com la Veïna quan agafa un Llum
Per advertir el seu Adeu -

Un Moment - caminem insegurs
Per la novetat de la nit -
Llavors - acomodem els ulls a la Fosca
I emprenem el camí - drets -

I així en les més amples - Foscors -
Aquelles Nits del Cervell -
Quan cap Lluna revela cap senyal -
Ni Estel - apareix - dins -

Els més Audaços - van a les palpentes -
I potser ensopeguen en un Arbre
Justament amb el Front -
Però quan aprenen a veure -

O la Foscor canvia -
O alguna cosa de la vista
S'avé a la Mitjanit -
I avança la Vida quasi pel dret.

428


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

No sé ballar de Puntetes

No sé ballar de Puntetes -

Ningú no em va ensenyar -

Però a vegades, en la ment,

M'envaeix una Joia,

Que si Sabera Ballet

Trauria al defora

Un volantí que empal·lidiria una Companyia -

O tornaria una Diva, boja,

I encara que no tingués Vestit de Gasa -

Ni als cabells, cap Rínxol,

Ni en Públic saltara - com els Ocells -

L'Urpa a l'aire -

Ni m'enlairés com un Baló de Plomes,

Ni girara en rodes de neu

Fins a desaparéixer de la vista, en so,

M'aclamaria el Públic -

Tot i que no sap ningú que conec l'Art

Que esmente  - fàcil - Ací -

Ni cap Cartell m'exalta -

Hi ha ple com a l'Òpera -

Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció i edició: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

Creixes

Creixes aprenent,
assimilant,
reconeixent
i desaprenent.

Creixes i creixes;
i sense raonaments
veus desaparèixer
el que a tu et va veure créixer.

Tot allò que et va fer qui ets
es desfà,
es transforma,
i ja no hi és.


Carlos Navarro Salinas. Tot allò que et va fer qui ets.

22è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2011

5.

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.




Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Ed.: Lawrence Schimel

Aprèn

Aprèn a llegir el que l'amor silent ha escrit;

Sentir amb els ulls és cosa de l'amor subtil.

Shakespeare, Sonet XXIII

dins, 

Margarita Ballester. Els ulls, 1995