La meva fosca no és la vostra.
Però s'hi assembla.
Vinga va, llum, sigues més llesta
i incedia'ns a tots d'una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.
Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d'un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.
Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.
Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.
No hi ha res més democràtic que la mediocritat.
10-30
Però s'hi assembla.
Vinga va, llum, sigues més llesta
i incedia'ns a tots d'una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.
Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d'un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.
Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.
Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.
No hi ha res més democràtic que la mediocritat.
10-30
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada