Amor a l'atzar

Aquest matí mentre caminava per la riba del llac
m'he enamorat d'un petit ocell
i hores després d'un ratolí
que el gat ha deixat sota la taula del menjador.

En les ombres d'un vespre de tardor
em vaig enamorar d'una costurera
asseguda davant de la màquina a la finestra del sastre,
i més tard d'un bol de brou
amb el vapor ascendent com el fum d'una batalla naval.

Aquesta és la millor mena d'amor, pensava,
sense recompensa, sense regals
o paraules descorteses, sense sospites
o silenci al telèfon.

L'amor del castanyer,
el barret de jazz i una mà al volant.

Sense desig, sense cop de porta...
L'amor del taronger de test,
la camisa blanca neta, la dutxa calenta al vespre,
l'autopista que travessa Florida.
Sense espera, sense ira, sense rancúnia,
només de tant en tant una punxada
pel petit ocell que havia fet el niu
en una branca damunt de l'aigua
i pel ratolí mort, vestit
encara amb el seu trajo marró fi.

Però el meu cor sempre està exposat
en un cavallet en un camp,
preparat per a la propera fletxa.
Després de dur el ratolí agafat per la cua
fins a una pila de fulles bosc endins,
em vaig trobar dret davant de la pica del bany
mirant-me amorosament el sabó,

tan pacient i tan soluble,
tan a lloc en la seva sabonera verd pàl·lid.
Podia sentir-me tornant-hi a caure
mentre el sentia girar entre les mans humides
i en percebia l'aroma de lavanda i de pedra.


De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Tr.: Jaume Subirana

Cançó del fruiter

A Celdoni Fonoll,
amb una abraçada
de llaüt.


      Jo sóc un arbre
a la vora d'un llac
      amb un fullatge
que fa una ombra frescal
      i dotze branques
que floreixen tot l'any.

      Que fruito besos
de llimona o de mel
      o bé de menta
-i algun cop de poncem-
      o de maduixa
o de llet amb cafè.

      Jo sóc un arbre
arrelat en un clot
      que gronxo nenes
oloroses de bosc
      i dono fruita
a les noies del volt.



Poema: Miquel Desclot
Música: Celdoni Fonoll



Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola, 1986
Pr.: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il. portada: Josep M. Subirachs

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.

Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

De nit

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Jardí de nit

Encara hi ha penjolls de cireres 
a les branques més altes
del cirerer adormit.
L'aire escampa el perfum
del gessamí que puja
paret amunt
i tafaneja al balcó.
Un gat negre com el carbó
s'ajeu a l'herba
i mira el cel:
hi ha un núvol juganer
que amaga mitja lluna;
i una constel·lació
d'estrelles anuncia,
per al 10 d'agost,
una pluja d'estels.


Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015
Il.: Àngels Ruiz

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

KHULEIQAT

...
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano

Les ales de l'agró

                                          A Lluís Solà

Les ales de l'agró, fines i sinuoses,

planen tranquil·les sobre l'aigua.

La seva mirada, oli d'oliva pur,

advertia altra vegada la força

dels turons, del capvespre, de cada branca.

Montse Caralt, dins,

Reduccions : revista de poesia, setembre 2018, núm. 110-111, p. 35

He triat

He triat les arrels cap a tu.
Els baixos continus que ens sostenen.
Cerco els incendis als teus esvorancs.
Branques cremades alçades per rebre el plugim.
Fendeixo.



Laia Noguera i Clofent. Triomf. 2009

Premi Miquel de Palol 2009

Roser s'enfila per murades blanques

Roser s'enfila per murades blanques.
Pinzell de lluna et lleparà les galtes.

Perfum de nit, silenci de llimera.
Per les teulades, com s'arrapa l'heura!

Les campanetes del teu campanar
voltegen boges per l'amor dels gats.

Baranes i arbres són parany de llunes.
Saltironegen bestioles goludes.

La son arriba segellant parpelles.
Un tacte verd dorm a les calaixeres.

Roser s'enfila per blanques murades.
Pinzell de lluna et gelarà les branques.



Vicent Salvador, dins,

Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

Lliçó de botànica

Capaç de viure de quatre xàfecs, el llentiscle creix als alzinars
i les pinedes, també entre coscolls, a les garrigues, i en vessants
ben àrids de terra pedregosa.
Floreix a la fi de març i és fort, poc romancer, no gaire amic
de fer postures.
Tant agraeix el sol com tolera l'ombra; amb les gelades que
arriben tot de cop, perd la ufana i es malmet.
Modest d'alçada, té unes fulles en raïm que fan goig de veure.
És prou útil com a llenya i per als pocs senglars, que en mengen
les llavors. (Són roges però a poc a poc negregen.)
Dona bona olor, aromatitza l'aiguardent i la seva saba val per a
fabricar vernissos.
El tronc... és una mica asprós al tacte, però si n'arrenques 
alguna branca, pots guardar-la molt de temps sense que se
n'esblaimi el color, vermellós de jove i gris més endavant.
Podríem dir, per tant, que és un arbust tenaç, ferm, fidel i
bastant estable, beneficiós si en saps treure profit , rugós de
tronc però suau a la mirada, feiner per dins i força discret.


(L'anomenen també mata, matisa, josep o pep.)



Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

I que te'n recordes

I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?


Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

Els reis d'Orient

Si fos un dels tres reis, per Nadal
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.

Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.

Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.

Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.

A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.

Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?

I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.

Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat 
amb tants regals com voldran.

Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.

Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.

Tot això faria, si fos rei d'Orient.

Però no en soc,
què hi farem.

L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Nabí

I en àrid lloc

vaig dormir-me sota un sol de foc;

després, amb la parpella encar no ben desclosa,

vaig veure que una planta hi havia al meu costat,

una de branc tot argentat

que al bat del sol oposa

un cobricel d'estels de verda fosquedat,

cada un gronxat

dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!

Donen casa a tothom que va i ve;

paren jaç les verdes despulles

mentre les fulles vives el somni fan lleuger.

Fragment

Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater

Un dolç món

Si la mimosa em donés

una branqueta florida,

i perfum, el llessamí,

i un cel d'ulls, la margarida...

me'n faria un món tan dolç

que cap altre no en voldria:

sense punxes,

tot vellut,

tot aroma i alegria,

sense cap color violent

ni flors de figura altiva.

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Dona

                  (Dogon)


Tot i ser vella,
ets una branca
que es balanceja!



Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999

Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus