Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

El vampir

Un vampir de Transsilvània
va deixar de tenir fam.
I de tan xuclat que estava
un matí caigué malalt.

-Té anèmia, digué el metge.
Que quant fa que no ha menjat?
-Quatre segles i dos anys,
el vampir va contestar...

-Ui, vostè està molt malalt!,
respongué el metge espantat.
Han de fer-li ben de pressa
una transfusió de sang!

El vampir se'l va mirar
amb els ulls esbatanats
i llavors li va respondre
veient créixer els seus ullals:

-Senyor metge, no em fa falta,
que el remei jo sé quin és:
us faré un mos en el coll
i ben bo em posaré!



Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure, 2014
Il.: Luis Demano

Encara

   El cel ja és tan madur que vessa dàlies
per l'angle del pujol.
Rera els teulats
torna el llevant astut
― una vegada més ―
a afalagar el brancatge de l'acàcia.
Nosaltres, tanmateix,
desconeixem aquest paisatge nu
i avançam freturosos de l'incert.
Encara l'arbre oscat
ens parla del camí de les garlandes
i encara hi ha clivelles al nostre pit i als ulls
per deixar pas al goig o a la sorpresa.
   Així anam endavant en dia calitjós
que amaga el lleu somrís imperceptible,
irònic i tenyit d'indiferència,
d'aquells que, ja molt lluny,
veuen els nostres dies créixer com una heura
ben abraçada al tronc de l'esperança.



Margalida Pons i Jaume. Sis bronzes grisos d'alba, 1986
Premi Salvador Espriu 1985 per a poetes joves

Criatura

                                   A Melània


Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.




Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Venim del blau

VENIM DEL BLAU

i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.

Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

BIO GRAFIA

Aquestes lianes m'omplen la pell.
Què ser sinó un tros d'herba fina.
Què pretendre sinó ser el verd que dignifica.

Si volgués ser un terròs
esberlaria parets.

Jo soc la que s'enganxa.
La que s'arrapa.
La que creix al marjal.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg de Gemma Gorga

Il·lustracions: Ana Cabello

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany
en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat
de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna
el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

Futur esperançat

La lluna vessa claror platejada

sobre l'ona turgent que amaga el peix,

el de l'escata que brilla irisada

i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,

brut de sorra i suor, de sal i greix,

el rude home de mar veu a l'entrada

muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:

cadascun d'ells o ploma o eina empunya

i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa

l'única clau que ens obrirà amb certesa

la porta esperançadora del futur.

De Catalans en mar

Albert Pera i Segura

Mataró

Segon premi 1996

Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

Els reis d'Orient

Si fos un dels tres reis, per Nadal
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.

Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.

Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.

Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.

A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.

Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?

I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.

Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat 
amb tants regals com voldran.

Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.

Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.

Tot això faria, si fos rei d'Orient.

Però no en soc,
què hi farem.

L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Enllà del foc

                         Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor



Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.



           Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu
           Vernissa Viu, primavera de 2011




Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

El clima de les paraules

Moltes vegades les paraules

expressen el mapa del temps interior.

Hi ha paraules que es mullen amb la pluja

i queden lliures d'errors i desenganys.

Altres es dilueixen i formen part del sòl,

no sabem si algun dia

arribaran amb saba nova

a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben

amb dolços murmuris del vent

que no es queden, se les emporta

i com grans de sorra

del rellotge del temps,

formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel

que, com flocs de neu, 

cobreixen els cims perquè en silenci

reflexionem prop del cel

i el sol de l'amor, amb el desglaç,

les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen

en els llacs profunds de la tristesa

i l'evaporació de les il·lusions

les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen

tempestes, huracans, tornados, tifons,

que destrueixen tot el que troben,

provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,

plenes de profunds significats,

i arriben a la platja de l'esperança,

amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,

il·luminen el dia, escalfen la pell,

creen una atmosfera clara,

fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,

ens donen vida i ens fan créixer.

(Fragment)

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Creixes

Creixes aprenent,
assimilant,
reconeixent
i desaprenent.

Creixes i creixes;
i sense raonaments
veus desaparèixer
el que a tu et va veure créixer.

Tot allò que et va fer qui ets
es desfà,
es transforma,
i ja no hi és.


Carlos Navarro Salinas. Tot allò que et va fer qui ets.

22è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2011

Magma

Aquell impuls profund que confereix

densitat a silencis i paraules

no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què

tots els vents conflueixen i s'exalten.

Una cortina blava ens fa de mar

perquè la hisenda és magra; però totes

les veus del temps inciten al retorn

i són altes i clares les mirades.

¿D'on, sinó del profund d'aquest combat,

n'haurem senyals i força? Tanta vida

no creix debades. Fosca i llum fan un

sol baluard i els anys ens configuren

a poc a poc. Petgem sense temor.

Tots els camins proclamaran certeses.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Vam preservar del vent i de l'oblit

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.




Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits, 1996
Pr.: Salvador Espriu

De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).



(Inèdit)



Josep Pedrals, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Primavera lliure

       A Maria Pilar Anglada i Maria Dolors Bonal

Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Dissabte

     Pujaré la tristesa dalt les golfes. M.M. Marçal


Ara haurem d'endreçar
l'espantall que ha quedat  
després de la ventada.

Enfilarem petxines i records,
de la tristesa fonda
en treurem perles de plata
i farem, amb la ratlla del mar,
un collaret de barques.

Amb el cove dels nusos i del plor
farem bugada a la riera clara
i estendrem les paraules al balcó
que el silenci del buit retorni l'aire.

I amb licor d'emocions
i regalims de l'ànima
regarem puntualment el misteri
dels dies que han de créixer
l'endemà d'aquest demà de pedra.



Cinta Massip, dins, 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita

A l'aire lliure

XXXI

A l'aire lliure
un sol rialler.
Profund groc endins,
en allò que és petit,
la llum purpúria,
els jardins del joc,
la pell de la innocència.


XXXVII

La terra,
el goig, la pluja,
l'olor porosa, l'aire xop:
la reminiscència que creix.




Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2007
Pr.: Jordi Pàmias

Gimnàstica poètica

Jo sé el delit corprès per la drecera
quan vàrem créixer oberts de bat a bat.
I el doll daurat de pluja matinera
d'un degotim feliç a un cap mullat.

Aquestes coses són, i són de veres
i saben donar forma al nostre fat.
Aquell qui oblidi tanta primavera
ha malgastat el seu escot de blat.

No és blanc ni negre el núvol quan vespreja
ni la rosada tota ha de fugir.
També la vinya clara, quan fosqueja,

entre la tendra terra paladeja
la dansa humil que va deixar el seu vi
i el sol, a pur setembre, quan terreja.

Josep Maria Capilla. Versos, temps i persones, 1994

Abril

                                  l'alè de les glicines.

                                           Marià Manent

Allau, cascada, devessall

de llum

i de perfum, nau fluvial

d'efluvis irreals,

espectre

del blanc al lila.

Si l'asfòdel creix ran dels rius

infernals, ¿vos retrobarem, glicines,

arraïmades als balcons del cel,

penjant damunt plàcides platges?

p. 105

Jaume Galmés. Vigència de Marià Manent. dins,

Reduccions. núm 104 (juny 2014)