Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                               J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

Mallorca

El rei més ben plantat, Jaume Primer,

mira la mar d'un tremolor que brilla

i el tempta el camí blau vers la dolça illa

on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,

l'embravida verdor, cobreix i abilla;

l'onatge fa sageta de la quilla

disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial

i conreada per catalans braços,

la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços

fins esdevenir geni universal,

de Turmeda i de Llull seguint els passos.

Albert Pera i Segura

Mataró

Tres anys de poesia marinera, 1999

Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Un dolç món

Si la mimosa em donés

una branqueta florida,

i perfum, el llessamí,

i un cel d'ulls, la margarida...

me'n faria un món tan dolç

que cap altre no en voldria:

sense punxes,

tot vellut,

tot aroma i alegria,

sense cap color violent

ni flors de figura altiva.

Joana Raspall. Olor de maduixa : arbres, plantes, flors i fruits. 2016

A cura de Josep Maria Aloy

Il·lustracions d'Anna Clariana

Pròleg de Laura Borràs

Amb el somriure

Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.

             *

             Majestuosa,
             l'arrogància dels cignes
             ens interroga.

                         *

                        Si fos, la rosa,
                        tal com tu i jo volguéssim,
                        no fóra ella.




Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé

Vull...

I vull mirar-te
una vegada més encara.

La teva cara plàcida, serena,
els teus llavis amorosos,
la mirada tan dolça,

els braços caiguts,
el teu cos tan esllanguit,
tot tu...
on encara ahir hi havia moviment.

Acarono l'aire que respires
i els teus cabells llargs
i daurats...

I vull mirar-te,
una vegada més...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

Dolces creences

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.



Haiku de Joia

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

El clima de les paraules

Moltes vegades les paraules

expressen el mapa del temps interior.

Hi ha paraules que es mullen amb la pluja

i queden lliures d'errors i desenganys.

Altres es dilueixen i formen part del sòl,

no sabem si algun dia

arribaran amb saba nova

a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben

amb dolços murmuris del vent

que no es queden, se les emporta

i com grans de sorra

del rellotge del temps,

formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel

que, com flocs de neu, 

cobreixen els cims perquè en silenci

reflexionem prop del cel

i el sol de l'amor, amb el desglaç,

les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen

en els llacs profunds de la tristesa

i l'evaporació de les il·lusions

les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen

tempestes, huracans, tornados, tifons,

que destrueixen tot el que troben,

provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,

plenes de profunds significats,

i arriben a la platja de l'esperança,

amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,

il·luminen el dia, escalfen la pell,

creen una atmosfera clara,

fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,

ens donen vida i ens fan créixer.

(Fragment)

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Brots adormits

Encara indefinits,
concebuts però no engendrats;
ni trobats del tot,
ni del tot perduts,
així són els meus poemes
insegurs però esperançats
per aquell moment tan dolç
de plena expressivitat.

Així dormen els brots,
latents i amagats,
abans de florir al branc
encara desfullats;
mes flors, fulles i branques
esperen la claror
al rompent de l'alba
de l'engendració.



Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes, 2000
Tr. Ferran Bach

Codi d'amor

Tots els mots hermosos del món puc dir-te
sense ni tan sols obrir la boca,
cansat ja de falses promeses, d'eterna mentida,
parlant-te amb la mirada, dolça i tendra mirada,
i escrivint, ai mans d'amants!,
més que paraules a l'atles del teu cos.
I així fer del silenci codi d'amor.


Pere Joan Martorell. Curs de matèria reservada, 1997

I dius que és verda, l'esperança?

Finalment podré discernir la metàfora de la
      realitat.
La noia verd-oliva amb èczemes purpurins està
      sortint del cau.
El sol i l'aire sa em curen la malaltia
i la bruixa de les flors sempre és aquí, amb les
      mans dolces.
Ja no trauré més flors ni granotes per la boca, ara
      he cridat,
i la Paraula em tornarà a la vida.


Sara Silvestre. El cicle de Qamar, 1999

Epitalami

Epitalami:
finament tot es daura
del sol d'octubre.
Voldria que les hores
per sempre et fossin dolces.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Fil de maragdes

TAMA-NO-O


Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.



Carles Riba, dins,

Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003

MADUIXES

Brases enceses a la gerda prada,
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.

Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.

Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels

i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.


Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes, 1984

Traç

Amb un bell i antic brial
del color de la metzina
em cenyeixo la cintura
i baixo viva i encintada
fins a la font de la seda
on el brial m'és l'intens raig
de la font del dolç beuratge
i la dolçor m'és el vestit de tela fina
m'és el tel de fulla prima
m'és el gust de la metzina
i el vol també de l'oreneta
i si ho vol també del bandoler
que us en donc brisall d'aquest vestit
perquè us en feu de mar i cel
el traç de ma cintura
damunt la brisa dessota el bes
davall pell bruna fonent a res
que encén de tot pels rals camins
del sol ponent
d'ella naixent.


(Inèdit)


Blanca Llum Vidal,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels països catalans. 2008

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa