Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany
en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat
de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna
el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

70

Prenc el meu bastó i lentament faig el camí
fins a la cabana on vaig passar tants anys.
Les parets són mig caigudes i s'hi aixopluguen conills i guineus.
El pou vora el bosquet de bambú s'ha assecat,
i espesses teranyines tapen la finestra, on jo tant havia llegit
                                                                        a la llum de la lluna.


Els esglaons són envaïts de males herbes,
i en el fred glacial canta un grill solitari.
Deambulo per allà, incapaç d'apartar-me'n
mentre el sol es pon amb tristesa.



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i tr.: Natàlia Barenys

Prats en la primavera

Les herbes, les herbes que vénen de nou!
Sorpresa dels ulls, les herbes tan verdes!

Els prats, d'una calma serena i suau,
s'estenen al sol i el cel els empara.
Humida, la terra dels cims i les valls
és càlida i dolça, que infanta les herbes.
Són fredes les aigües encara de neu,
i l'aire és cristall més clar que les aigües.

Contemplo la fuga dels núvols lleugers
i sento com creixen les herbes més tendres.



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes, 1993

Aigua suau

Cau dolçament, oh pluja, aquest matí!
Demà al matí ja hi haurà més d'un bri
en els teulats, on viuen els poetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Posa al Neptú del nostre vell jardí,
damunt sos rulls, el teu verdet més fi:
que ni el coneguin les marines pletes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Que s'eixamori la que jo volguí;
no pas al front ni en el cabell diví,
sinó en el cor lliurat de les sagetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.


Josep Carner, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

AHIR A LA NIT

TÉ el ram poderós

     Jo compraria tots els seus draps

El teu amor és de pa mare jardinera

Amor fundat en el profit del sol i la lluna

El dia bellíssim broda les pedres

El vidre bada la seva àmfora damunt un turó inclement

La nit pertot arxiva la corona

Hàbils agulles les del meu amor

Amor de sagrada febre

La vellúria es cobreix de minerals i plantes

Amor meva bandera alta i neta

Al teu cor el remei posa les herbes

Tu ho saps dir amb mots molt bonics

Va fer Jo només et sé dir que t'estimo

El record d'aquesta adoració arriba com una torrentada.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Dona i jardí

Ja l'herba ha rebentat sota els teus peus
i esclaten amb furor les branques cegues
del teu jardí salvatge. Ortigues i esbarzers
han desplegat el seu callat estrèpit
de flors de vent, borró i violes blanques;
i l'aire de la terra i les aranyes,
l'aire del xuclamel i l'herba santa
i el que bressola aquests teus cabells d'àngel,
confon els meus sentits emmetzinats.

Res no m'apartarà, però, d'aquest teu rostre:
ni de la llum interna de novembre.



Quim Español. Ultralleugers, 1995
Pr.: Salvador Oliva

Sol d'estiu

Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu,
            capell de flames de l'estiu,
      de vegades, amb l'ànima rebeca,
maleiria el teu gran urc de sobirà
no fos que, en davallant la nit, sé respirar
l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca.



Llunari, 476

Josep Carner. Poesia. 1992

Editor: Jaume Coll

Pòlders II

Passejo de tarda pels límits domèstics.
No plou encara quan s'acosta el nord.
Aprenc l'entrada sàvia de les aigües
i els anys millors per les collites.
Sempre amunt, bandera de pastura,
tendríssima, calvaca resistències
i amanseix les conquestes parcials.



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

Març

Sempre sents fred quan et desvestiria per plantar-te
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.

Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i de Ricard Creus.

Motius de joia

Calaixeres amb sucre per calaixos,

cadires, la sang dels homes,

la veu, els trens roents de velocitat

i ferro, les llargues setmanes,

les lleugeres hores, els besos,

els ulls, la mar sadolla d'escuma,

de gavines, el vent, les xemeneies

de les fàbriques, les grans turbines,

les rescloses, els àlbers, la neu

de passa vacil·lant, els ocells, els estels,

aquest món que sota els nostres peus

oposa la seva existència compacta.

Sento flautes, tabals, cavalls

veig les portes obrir-se, florir les roses,

veig els ocells volar sagnants sota d'un sol

ja cert, veig el verd

de les persianes, la lluentor del raïm,

veig trencar-se cadenes de pols,

veig fronts i llavis, i finestres,

sento el cant de l'alosa, el cant del fum,

el cant de la roda damunt el dur

camí, sento el fremir de les ales, el cant

del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba

el respirar de l'herba.

18 de març de 1947

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

Arrela al llibre

Arrela al llibre fúlgid
on és la llum més llum.

Veda l'espai un àlber
i el clos de la vedruna.
Vespreja i és pel vesc
que has aturat la busca.

En l'herba humida callen
ceguesa i coll de grana.



Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

Record de San Miniato

              A Ramon Sunyer


Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.

Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.

Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.


Tomàs Garcés, dins,

Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995

La meva terra

La meva terra com un bosc

i jo amb les mans rasposes d'artigaire

que no mesura el temps ni deixa el nom escrit

a cada clariana.

Però tu crida'm fort, tu que saps el meu nom

i fes-me única al món.

La meva terra com un erm

i jo l'eixarcolaire amb la pell recremada

que no compta les herbes que ha anat desarrelant

de sol a sol.

Però tu baixa ardent i fes-me una carn única

tu que saps el meu nom.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Pluja

Soc pluja entre les saules i el xiprer
i m'enfilo a la nit per vigilar-te el son
i florir com els astres.

Soc pluja i llisco entre les herbes,
m'escapço la punta dels dits
per submergir-me al fang
i viure dins l'arrel.

Ara soc pluja per foradar el silenci
i rodolar pel càvec que desenterra el cuc.



Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Cançó per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa
no ploris en la nit
si la lluna et clivella
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí
quan plogui la tristesa
obre't de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins
els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.



Felícia Fuster. Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. 1984

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.



Salvador Espriu. Les hores; Ed. 62, 1952, dins, 
Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra, 1995

Farigola

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
i ets molt valorada.

Sentor de secà
i setmana santa,
un brot entre dents
gust de terra aspra.

Fas bona la sopa
i bona fas l'aigua,
i dons bona mel
a abelles gormandes.

Farigola humil
de la flor rosada,
ran de terra vius
oh, mata estimada!



Celdoni Fonoll. Bones herbes. 2004