Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila

Hivern

Mentre gebre cobreix de cristall el brancatge,
enlairem nostre cant;
que el roser sembla mort.
Mes la imatge de la rosa s'està perfumant
en son cor!


Vivències.



Joana Raspall. Batec de paraules, 2013
Ed.: Carme Arenas

Damunt la taula

Damunt la taula, una tempesta de líquids

El cel s'estremeix

les mans no et basten per recollir la pluja

i caven una rasa.

Al matí gris de la tardor, les veus retornen

invocant el perdó

per tots els mals, i traïdories.

Un bri de pols colpeix un pany de cel

i cau una llavor sobre una terra eixorca.

Pren amb els ulls tancats la llum que et reposa

pren els teus somnis com imatges

on reneixen les cendres estimades dels cossos del cel.

Diane Régimbald, dins,

Finestres obertes = Fenêtres ouvertes. 2007

Il·lustracions: Maurice Maillard

Pensaments

Pensaments

fugaços

una imatge

diversos

res no s'esdevé tot arriba

ecos sonors cap sentit

una música unes veus es perden s'inflen

un caos s'organitza

uns murmuris

surten

de l'oblit

Lluna de plom del 3 de gener, dins el ventre un eixam

d'abelles, a la vora del camí, rodola en rodó, ja no veu,

ja no sent al voltant, jo no en sabia res, no sabia encara

que no podies no estar morta, no et veia no moure't més,

era un dia banal, un final de vacances un inici d'estació,

a la tarda havia anat de compres, després el banc i algunes

tasques menudes per embellir la casa mentre que escriuria

tot aquell hivern, recordo un projecte, una vaga idea de llibre,

alguns relats lligats per un mateix lloc de la infantesa, una

novel·la en el fantasma del llegible, per fi llis, per fi continu,

a l'ombra de mi mateixa t'ho dedicava com hauria estat la

padrina del teu primer fill, recordes en parlaves en masculí

car un déu hauries infantat. I després la teva mort ha tancat

aquesta bíblia dels nous temps i la novel·la perfecta un cop

més no tindrà lloc.

Madeleine Gagnon

[De: L'enfante immémoriale, Écrits des Forges/ La Table Rase, 1986]

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001
Tr.: Anna Montero

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten

tonalitats més netes al paisatge

i fan l'ombra dels arbres molt més densa.

Així creixem, i els anys són una pedra

de formes consuetes, que no llasta

la ingravidesa mòrbida dels somnis

ni afeixuga el delit de les mirades.

Tot és en tot i el cicle recomença

cada vegada que el desig detura

l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.

Tot és en tot, delimitat, tangible,

i a poc a poc, amb mots de cada dia,

pot concretar-se en signes, en paraules.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules, 1980

Un poema no s'explica

Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules

no són canviables per unes altres, el seu cant no pot

ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges

que comporta, perquè justament la seva comesa és

dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu

insubstituïble.

(Fragment)

Carles Riba. Elegies de Bierville, 1968

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991

Albert Roig

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012

Elegia: de tots els noms...

de tots els noms possibles de la llista,
de l'ombra projectada pel fanal,
del record d'una imatge que no hem vista,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

Síntesi

Una imatge        val més que mil paraules.
Una paraula       val més que mil.
Un silenci           val més.



(Traduït per a aquest blog)


Ana Rossetti. Llenar tu nombre, 2008

Salt olímpic

Vola. Per uns segons només.

Pirueta. I voldries retenir la imatge
del cos del saltador suspès entre el trampolí
-braços en creu-
i la piscina.

                    Però no. Uns segons més tard
esclata en escumes l'aigua.
Emergeix i neda somrient.
L'aigua és preciosa sobre totes les coses
-escriu Píndar.



Manuel Forcano. Com un persa, 2001

Una lectura del llibre

Obre la coberta que pot ocultar l'espasa
la falsa portada, la portadella, la portada
el títol, el nom, ara en majúscules
que ja és l'índex d'allò que es llegirà i imaginarà:
cada pàgina girada és el més pur
moviment del pensament que troba
en aquesta superació la seva millor imatge.
No és en el clar i obscur de la interlínia
que l'autor i el lector es confonen:
l'un d'una banda, l'altre de l'altra
de la reixa del text-qui hi ha a dins
o a fora?-fins que la coberta es tanqui.

Armando Freitas Filho. Rara mar: (2002-2006), 2007

Art

Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

qualitat de la llengua poètica

... món que ampliem com a camp de visió
i reduïm com a espai d'experiència viva.
Passejada, evocació, contemplació, imatge,
llenguatge, ètica, experiència de viure
viscuda en els poemes.

(Fragment)

Joan Francesc Mira,
Reduccions, núm. 100

El mico destronat

Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres
mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens
pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que
aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en
l'aparició d'organismes cada vegada més complexos,
entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta
intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un
punt i a part.



(Fragment)



Toni Gisbert. El mico destronat, 2008

Oda als arbres de la Rambla

Ocells, infinita nació que juga,
amorosa, lladre, feta d'aire i foc,
tan àgil fins veure la Fosca feixuga
que envolta i apaga la imatge i el lloc!


[7]


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Pregunta

Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Blau verd, color Caran d'Ache

Aquesta és la història d'un entusiasme. 

Entre el 1964 i el 1982 la poesia va esdevenir

una alternativa a la grisor del franquisme i a

les claudicacions de la Transició. Va canalitzar

el desig d'un canvi de vida que es va traduir en

imatges i paraules, actituds personals i

esdeveniments col·lectius.

Fragment.

Julià Guillamon. Blau verd, color Caran d'Ache, dins,

La revolta poètica : 1964-1982. 2013

Em contemplo a l'espill de coure

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!



Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002

M'agrada aquesta forma d'estar a pler

M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994