Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge

Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres

Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un

Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb

Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar

De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó

Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats

I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se

Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb

Fragment final

Teji Grover, dins

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció: Sameer Rawal

Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano

com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,

al bell mig, descansa la bola fosca de la música.

La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües

perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.

Millor que estudiés llengües.

La música sempre serà en un altre lloc,

inassolible, sempre a casa dels altres.

La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,

però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres

                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,

una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,

                    imatges,
només el món.

De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Diari íntim

No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.

II

Jordi Carrió. Els dies que vindran. 2009

Pr.: D, Sam Abrams

Somni endins

Somni endins
planto el pensament,
lliure d'angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir em foren turment,
em són dolç fruit
d'amor, i companyia.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017
Ed.: Andreu Subirats i Toni Cardona

Trajecte

Fimbreig. Tires d'imatges que transcorren.
Ràpid. Molt Ràpid. Tot s'endarrereix.
Sóc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s'adona que l'estic mirant.
I les coses prenent la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s'accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.


Gemma Arimany. Ferro trencadís, 2003

Premi de Poesia Martí Dot 2002 de Sant Feliu de Llobregat
Pr.: Rosa Cabré

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

La paraula de la imatge

I que la imatge de la poesia
sigui el vol que transporta
no cap a la mort,
sinó cap a l'eternitat que hem creat
amb la pietat dels humans
entre tots els misteris de la ment.

III

Vicenç Llorca. Cos de poderosa llum. 2019

Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando

Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

No una idea, imatge, record

No una idea, imatge, record,
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.




Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015

Pròleg: Abraham Mohino i Batet

La meravella d'una llengua

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
      És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
      Cada imatge recorda una altra imatge,
      recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
      i és sempre l'escriptura palimpsest?
      Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
      El llenguatge, matriu i primavera,
      estrafà la florent matriu primera.




Xavier Lloveras. Les illes obstinades, 1987
Premi Carles Riba 1986

He ofegat el meu cor

                                Són màscares que m'emprovo
                                     MONTSERRAT ABELLÓ



He ofegat el meu cor en una mar de miralls. Quan la
mort ha arribat en el dard esclat de la derrota l'he
contemplada amb els ulls ben oberts aprenent a mirar.
He cuidat que els meus ulls no vessessin cap llàgrima.
He vorejat entre esculls i he entrat a emprovar. He trobat
una màscara a mida. Veient-me des d'enfora semblo jo tal
com era, el somriure i l'esguard, la ficció i la semblança,
la imatge i el poema. Amb la màscara soc un besllum
d'interior.

núm. 5


De: Cinc besllums per a un estiu de cendra 
(Una suite per a Montserrat Abelló)



Vinyet Panyella, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg: Carme Riera

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba

Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Ara que és tard

ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern

escalfa poc el sol,

en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,

la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.

Quin gruix, el llibre de la vida!

Del rellotge de sol l'ombra aturada,

no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.

Tots els reductes

de fosca són llum dels teus actes.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Només puc alegrar-me'n

Que no facis del capvespre el teu repòs

ni de la nit la teva existència.

Que no et miris en espills de silenci

ni amiguis amb vetustes solituds.

Que t'allunyis del vent enclotat

en herbosos torrentols i de pròdigs

aiguamolls en facis clam i encert.

Només puc alegrar-me'n.

En imatges de mar oberta, tu fresqueges.

Sola, i amb traç segur, al teu coratge

vespregen naus i alcoves.

A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.

Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992

POÈTICA

           I

Pur és el cant
del poeta
que serveix
una bona causa

Ell bandeja les necròpolis
de paraules i imatges
Fa fugir les escoles l'atrezzo
toca els cors i les coses
escriu versos senzills

Cauen a trossos les paraules
que buidem d'amor
sense aquest el nostre càntic
és com el brunzit dels insectes
com el color de fruites de cera
com la cridòria d'unes planxes de llautó
com els crits d'un borratxo
com el silenci dels objectes

Un càntic sense amor
és mort
se n'apartarà el poble
indiferent i sever

           II

Pensava
que les paraules eren lleugeres
com una ploma
lluents com la seda
rodones com els genolls de les noies
despreocupades com les veus dels ocells
pensava
que obedients
cuitarien a qualsevol crida
que hi podíem fer imatges
l'ambigüitat de les quals
amagava en si mateixa riquesa

Hi ha hagut en la meva vida
paraules de comiat
i paraules d'odi
i després paraules d'amor
i deprés he vist
unglejades
en el mur d'una presó
paraules d'esperança
Totes elles eren
inequívoques
no hi havia entre elles
comparances ni metàfores
perífrasis ni hipèrboles
Però posseïen el poder del pensament
i el poder del creixement
i el poder de la creació

1951


Tadeusz Różewicz, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, p. 63

Tr: Josep Antoni Ysern i Lagarda

L'oratge

L'oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.



Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Amics

Soc un tipus de persona tranquil·la, reservada, però tot i així, tinc els meus amics.
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
     mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
     pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
     un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.

No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
     se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.


1935


(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)

Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004

Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.