polsim

polsim, polsim, pètal de la rosella,

bé que es desfà, ala de papallona,

del límit neix l'extens vol de la música

Edat de fang

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Sextina a un clown extraordinari

   Dimitri* us cedeix el riure
i en el mar de la lluita tot és joia,
i la pista o l'escena amb els seus gestos
s'omple de llum, no puc destriar límits:
la mímica navega amb tota força
i encén estels damunt la seva cara.

   Porta la lluna a la cara,
i dins la plena llum, com de per riure,
tot salta amunt; no puc cobrir la força
amb què s'emporta cor endins la joia:
trena de plomes us eixampla els límits
i aprima l'herba amarga amb gags i gestos.

*El famós pallasso suís.



Fragment.


Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú

et pren, orador pacient,

refàs el dir i el desdir,

des dels límits del discurs.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

Límits

Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants,
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés

Aula prerafaelita

                   A en Jaume Elias


Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s'oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

         
               Florència, 1933



Màrius Torres. Poesies. 1977

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

XXVI. Poètica o vell manual pràctic

En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.

Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.



Antònia Arbona. La veritat i el límit, 2007

Postals no escrites

Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen

Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes

El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada

Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa

Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol

Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos

Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci

Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de perdres

Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra


Selecció



Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles



Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000

Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch