Dimitri* us cedeix el riure i en el mar de la lluita tot és joia, i la pista o l'escena amb els seus gestos s'omple de llum, no puc destriar límits: la mímica navega amb tota força i encén estels damunt la seva cara. Porta la lluna a la cara, i dins la plena llum, com de per riure, tot salta amunt; no puc cobrir la força amb què s'emporta cor endins la joia: trena de plomes us eixampla els límits i aprima l'herba amarga amb gags i gestos. *El famós pallasso suís.
El ple il·luminat perdura. Gra sobre gra, s'enfila l'espiga diligent cap a la partió muda. Encara el diví, errívol, de tot arreu sacseja la ferida perduda. Entre el límit assignat i l'esperança severa, l'espiga que madura. Lluís Solà. L'arbre constant, 2003
Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants, de com reaccionen enduts pel no saber que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla impossible de fer un poema que digui la cara d'aquest nen que veig- Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
Apama el temps, les hores; mira com un tardà vol de grives escurça encara més la tarda i t'encomana el fred que deu fer al defora. Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres que feia el riu abans que les darreres pluges n'alteressin el curs. Ja res no tornarà ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri t'incitava a combatre'n els límits més estrictes. T'espera un llarg hivern de renúncies pactades amb tu mateix, per fer més netament tangible la clara solitud que et gronxola com una música molt suau, nostàlgica i amiga. Benigna, la tristor no t'abalteix; pots, doncs, considerar-te discretament feliç, discretament perdut entre la gent que et volta. No et queixis gens; espera només que els déus, prudents i generosos, dictin les seves lleis i acull-les, generós tu també, amb una gran tendresa. Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005 Edició: Pere Farrés
A en Jaume Elias Estupor il·luminat dels rostres de color rosa, alegre ingenuïtat del límit de cada cosa. L'anècdota, que no gosa creure en tal simplicitat, crea un corser que s'oposa a anar pel camí fressat. ¿Com, si el pintor no els sabia, el genet sabrà els camins? On anirà, bosc endins? Fent-li llum i companyia deixa passar un raig de mel un àngel ros, des del cel. Florència, 1933 Màrius Torres. Poesies. 1977
La llum es despentina; va deixant al teu cos ombres llargues, nueses. Com un bes t'amanyaga i els vells límits s'aprimen. Els teus llavis es baden; s'hi destrena un somriure, calideses perdudes. Ones blanques davallen perquè el gest ressorgeixi. Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001
En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.
Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.
Brunzir metàl·lic Huracans d'aluminis El cel m'inscriuen Viure Amb la fuga l'allau del tren que vola Arrels desfetes El teu imperi el blau El sense límits Jo una mirada Sanglotes cendra Per què no em fas miracle Boira que et bressa Solitud alta desclosa Pit de dona T'honora un núvol Música Gotes Mòbil pentinat d'aigua Al cor reflexos Un bol que ens mira Penombra d'ulls Mig closos Te de silenci Unció Calma de la florida eterna Jardí de perdres Rasclada estesa serenitat dels cercles Que amunt la terra Selecció Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada. Epíleg: D. Sam Abrams.
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen la finestra és un mirall on et transformes en núvol un espai contingut en un altre el so del tren transforma el paisatge salten les cireres entorn de l'ampolla el rostre expectant de les coses contactes irisats la compacta qualitat d'un cos la pols de guix del silenci els camins són els jocs del destí atzar i vent damunt la plana blanca arrels o àncores espurneig estel·lar al fons dels ulls els límits inconcrets del matí circulen les lletres damunt el paper asseure's al parapet del pont l'halo lluminós de la sorpresa el pes crispat del pinzell ones d'un altre viatge la distància és un braçat d'esperes fondre's en un mateix arredossada al temps joiosa i furient com una guspira incògnita apressant de l'espai buit ales o sabates ganivet de la nit el tall refulgent d'una mirada l'ombra dels pensaments damunt les coses estelles dels records hi ha un temps de cants entre les fulles