Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,

tot l'entorn m'ha saludat

amb perfums de llibertat.

Albades marineres

en un cel asserenat,

ones alliberades

en un mar immaculat.

És el que recordava

i que jo somiava,

viure la realitat

palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat

l'he dut sempre ben desat,

ben acurat ha florit

dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels

realitzaré anhels

d'enterrar la servitud

que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món

conviure amb tothom, 

respectaré els homes

enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat

de sempre els drets humans,

llurs llavors ha escampat

fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,

d'arrels velles i nobles

patrimoni d'un poble

fidel a la llibertat. 

1995

Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

Botànica

Filtra la tija
el desig de l'alçada.
Un sol calent
n'ha alimentat el fruit
i bull a les arrels
el neguit suculent
d'una tarda de principis.

   Veus en el fruit
la llavor germinada.
Fas el que és
senzillament ser tu
i comptes pètals blancs
amb la il·lusió infantil
de qui ja en sap la resposta.

   No trigaràs
a filtrar tota l'aigua.
I l'escalfor
que embetuma les fulles
i t'amara les galtes
és el vincle immutable
amb qui bull lluny d'aquí.

   Amb una mica de pressa
s'acabarà la tarda.
La química del sol
eixamplarà el diàmetre;
per qui és, si no per les arrels,
que s'enfilen els arbres?



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Conté comentaris dels membres del jurat

Versos que són solcs

Versos que són solcs on creixen
belles llavors d'humanisme,
saviesa i art.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Les estrelles

El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.


Apel·les Mestres, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Novembre

Novembre
és lo mes de l'arado
amb els solcs
que se subsegueixen
com un esperançós argument
pensant a la pluja
i a les llavors de llum
que il·luminem
la plana del pa
on arrela l'amor
i la suor dels hòmens
custodis de les sagrades cerimònies
que revelen l'ànima de la terra.


______________________

Novembre
è il mese dell'aratro
con i solchi
che si succedono
come un fiducioso argomento
pensando alla pioggia
e ai semi di luce
che illuminano
la pianura del pane
dove alligna l'amore
e la fatica degli uomini
custodi delle sacre cerimonie
che svelano l'anima della terra.



Antoni Canu. Ànimes precioses, 2019
Pr.: Maria Cristina Biggio

És en aquests

És en aquests
rars moments en què
romanc absent quan
realment soc.

Tota aquella qui
es desprèn de la
lletra entrada
amb sang.

Tota aquella qui
és prou valenta
per escoltar la
veu que acallen.

Tota aquella qui
no té por de si
mateixa.

Totes aquelles que
esperem que germini
la llavor, som
solidàries.



Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016

A cura de Celeste Alías i Laia Noguera.

Poemes musicats de Montserrat Abelló musicats per Celeste Alías.

Lliçó de botànica

Capaç de viure de quatre xàfecs, el llentiscle creix als alzinars
i les pinedes, també entre coscolls, a les garrigues, i en vessants
ben àrids de terra pedregosa.
Floreix a la fi de març i és fort, poc romancer, no gaire amic
de fer postures.
Tant agraeix el sol com tolera l'ombra; amb les gelades que
arriben tot de cop, perd la ufana i es malmet.
Modest d'alçada, té unes fulles en raïm que fan goig de veure.
És prou útil com a llenya i per als pocs senglars, que en mengen
les llavors. (Són roges però a poc a poc negregen.)
Dona bona olor, aromatitza l'aiguardent i la seva saba val per a
fabricar vernissos.
El tronc... és una mica asprós al tacte, però si n'arrenques 
alguna branca, pots guardar-la molt de temps sense que se
n'esblaimi el color, vermellós de jove i gris més endavant.
Podríem dir, per tant, que és un arbust tenaç, ferm, fidel i
bastant estable, beneficiós si en saps treure profit , rugós de
tronc però suau a la mirada, feiner per dins i força discret.


(L'anomenen també mata, matisa, josep o pep.)



Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

Llegeix i aprofita

Llegeix i aprofita, observa i imita,

reflexiona i treballa, i ocupa't

del bé: conrea el teu tros d'existència

suant per als altres: fes-ho amb el seny!

Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,

fruiter que remunta els marges del sol,

serena que arrauja el pit i l'esquena

i omple la vista amb miratges blavencs.

Anònim miracle encercla la vida:

calma sencera de viure sencer!

De: Noli me tangere, III, p. 32

Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or. 1992

Pròleg: Pere Sànchez i Ferré

Mallorca

El rei més ben plantat, Jaume Primer,

mira la mar d'un tremolor que brilla

i el tempta el camí blau vers la dolça illa

on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,

l'embravida verdor, cobreix i abilla;

l'onatge fa sageta de la quilla

disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial

i conreada per catalans braços,

la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços

fins esdevenir geni universal,

de Turmeda i de Llull seguint els passos.

Albert Pera i Segura

Mataró

Tres anys de poesia marinera, 1999

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Edició: Oriol Izquierdo

Il·lustracions:  Roser Bru

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa

compacta en ella mateixa.

De tant en tant tira enlaire una alosa

(no com la mar que es regira i es queixa;

no com la mar que tota ella s'exalta)

i sols dona al vent el brancatge i les herbes.

L'ira del mar que l'onada fa alta

no la coneixen les planures serves

ni els pics i serres callades i augustes.

La terra acreix dessota brises fines

la corpulència de les fustes

(no com la mar, entre vols de gavines,

que bressa els pals en lleuger pas de dansa)

ben arrelades, adustes i fortes.

Em plau la terra pacient i santa

que a força de treball, de llavors mortes

en treu els branquillons per a complanta

del vent; per a fam, l'espiga;

la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.

La terra ferma, sí, però mai closa,

la terra ferma que sota el cel reposa.

El xiprer contraclaror 1952-1967

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

llavors de març

           Els arbres ja van florint
           al ritme de l'aigua
          del vent i els núvols

En els cels clars  tendreses
i esclats   gràcia en el gest
de la vostra jovenesa suau

Encís dels somriures
emboscats i al cor bondat

L'aire us proclama els

goigs dels camins on habiten
verds lluents i  lluminositat.

Teresa Grau Ros

Damunt la taula

Damunt la taula, una tempesta de líquids

El cel s'estremeix

les mans no et basten per recollir la pluja

i caven una rasa.

Al matí gris de la tardor, les veus retornen

invocant el perdó

per tots els mals, i traïdories.

Un bri de pols colpeix un pany de cel

i cau una llavor sobre una terra eixorca.

Pren amb els ulls tancats la llum que et reposa

pren els teus somnis com imatges

on reneixen les cendres estimades dels cossos del cel.

Diane Régimbald, dins,

Finestres obertes = Fenêtres ouvertes. 2007

Il·lustracions: Maurice Maillard

Les fructíferes

Les fructíferes
llacors
d'una frontera.
Entrebancs
i llavor
d'un nou llenguatge.
Creix a despit.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

El lloc dels mots

En petites rambles i barrancs

de baladre, salzes i romaní

al cor de muntanyes nostrades

potser en un altre temps,

sense carrasques,

llavors eren

incandescències ignotes

allà hi són els mots.

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

Il·lustracions de Gerard Miquel

Delta de l'Ebre, abril de 1979

                                                (A Marina)

No puc sinó triar els colors més clars,

pintar els ocells més blancs, davant la mar

en calma, i un fasser. Lligar-ho bla

i veure com les canyes llepolegen

llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.

En solitud, feliços déus invictes,

no sabem com el temps ens ha desat

el temps, i, al fosc, una queixa secreta.

Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

Som una arrel en el temps

Som una arrel en el temps
Quima Jaume

Durant molts anys
hem estat arrels d'aquesta terra,
hem donat suport a branques
que creixien lentament,
cobrint-se de fulles, en l'esperança
que un dia una bona florida
podria donar molts fruits i llavors
als nostres poemes.

Hem passat per climes adversos:
temps de sequera, inundacions,
plagues d'erugues, podades innecessàries,
silencis fora de temps, però sempre
les arrels interiors xuclen l'aigua
i les sals de la vida i som saba vella i nova,
passat i present, circulen pels nostres vasos.

Hem posat la il·lusió, com si fos clorofil·la,
en totes les fulles per absorbir
la llum de l'amor.
Hem transformat les paraules, l'aigua,
les sals, l'aire que ens envolta en versos.

Ara ja tenim saba nova que circula,
l'oxigen que es desprèn amb la seva lectura,
creixen les gemmes, arrels, branques i fulles.
Es formen els fruits i les llavors
que esperàvem.



Assumpció Forcada. Germinació. 2000