Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano

com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,

al bell mig, descansa la bola fosca de la música.

La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües

perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.

Millor que estudiés llengües.

La música sempre serà en un altre lloc,

inassolible, sempre a casa dels altres.

La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,

però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres

                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,

una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,

                    imatges,
només el món.

De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

A la meva mare

A la meva mare
li dec el sentit, la riquesa
de la llengua. I el cant.

Al meu pare,
l'estímul cap a la cultura.


Maria Mercè Marçal

Fundació Maria-Mercè Marçal - Biografia

No hi ha societat sense poesia

No hi ha societat sense poesia, però la
societat no es pot realitzar mai com a poesia,
no és mai poètica. A vegades els dos termes
aspiren a deslligar-se. No poden. Una societat
sense poesia estaria mancada de llenguatge:
tothom diria el mateix o ningú no parlaria.




Octavio Paz, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

A la biblioteca

La saviesa dels romans rau al seu cervell,
la dels indis en llur fantasia, la dels grecs
en l'ànima, la dels àrabs en la llengua.
                   AS-SADDIQI, s. X



No dominaves el meu alfabet
ni jo l'accent del Delta del teu àrab,
però em vas veure estranger
i vas venir a demanar-me
que t'ajudés a cercar una paraula al diccionari.
Et vas acostar tant a mi,
el teu alè com una bandera de seda
onejant sobre el meu rostre.

Jo passava fulls i fulls,
endarrere i endavant,
dissimulant, fent temps
per no trobar mai aquell mot.
Fins que et vaig dir:
                                "Hi ha coses
sense un significat precís,
intraduïbles".
Però el dubte va quedar resolt:
som sempre una meitat.

Manuel Forcano. Estàtues sense cap. 2013

Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!


D'El verd jardí. 1972



Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena. 2004

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

La meravella d'una llengua

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
      És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
      Cada imatge recorda una altra imatge,
      recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
      i és sempre l'escriptura palimpsest?
      Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
      El llenguatge, matriu i primavera,
      estrafà la florent matriu primera.




Xavier Lloveras. Les illes obstinades, 1987
Premi Carles Riba 1986

Amb tot, el llibre pensa

Amb tot, el llibre pensa, somnia, medita.
Un es creu recórrer pàgines,
creuar parèntesis,
franquejar notes
mentre són les pàgines,
els parèntesis i les notes
els que el descripten,
els que el fullegen...
La vida impensada
en una llengua inventada
a la vegada
fibra d'herba, de bèstia, d'ànima
que s'agafa per un pèl,
rabent, quan passa,
cosa simple
entre mil ratlladures i esquinços...


De Jocs de convit


Renada-Laura Portet, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

Llegir

La meva llengua, cada àtom de la meva sang,
venen d'aquesta terra i d'aquest aire 
                                    Walt Whitman


Llegir,
escriure.
Verbs contingents
tan necessaris.






Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003. P. 100
Pr.: Francesc Pané

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!


一一一一一一一一一一一一一

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Mallorca

El rei més ben plantat, Jaume Primer,

mira la mar d'un tremolor que brilla

i el tempta el camí blau vers la dolça illa

on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,

l'embravida verdor, cobreix i abilla;

l'onatge fa sageta de la quilla

disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial

i conreada per catalans braços,

la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços

fins esdevenir geni universal,

de Turmeda i de Llull seguint els passos.

Albert Pera i Segura

Mataró

Tres anys de poesia marinera, 1999

Camí del bosc

T'atreu el camí

que el bosc gelosament guarda,

t'atreu la penombra

i la suau intimitat.

T'atreuen els avets,

la seva forma i alçada

com fletxes de somnis

cercant la claror.

Sents la natura

i el cor mig salvatge

quan més t'endinses

en el bosc interior.

Lentament entens

el llenguatge de branques tallades,

de fulles perennes,

de molses i líquens,

de la humitat i l'enyor.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Pròleg d'Olga Xirinacs.

Lluna de pau

Lluna de pau, germana dels estels,

viatgera tranquil·la dels espais infinits,

tu que has obert la porta dels abismes,

mirall nocturn de la llum fosca del sol.

Lluna de pau, de la casa de cendres

enmig del cel, enmig de l'univers,

que saps parlar el llenguatge dels astres,

que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,

si et crido lluny, acudeixes a mi

enmig de l'ombra, amb les crineres blanques

a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,

en quart creixent, enmig dels tarongers,

la que es condorm a l'entrecuix de les dunes

i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,

de la desesperança, que no les trobem mai,

del desamor, de l'última venjança.

Lluna de pau, fes peu a casa nostra,

no ens abandonis mai.

Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Pr.: Biel Mesquida

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció: Antoni Clapés

La matière heurese manoeuvre encore

presumeixo que el dia s'aixeca en diversos indrets i com que
aquest pensament em ve enmig de la realitat i les seves
innominables poses, per tal de testimoniar el temps i els
llenguatges immòbils, em valc del pensament que res no és massa
lent ni massa breu per a l'univers




De Au présent des veines (1997)

Fragment.


Nicole Brossard, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

Traducció: Mireia Porta (versió catalana)

Direcció del Festival: Gabriel Planella

El poema de l'optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
      algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
      només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
      capta allò futur només quan pot dir nosaltres




Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93