Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ploure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ploure. Mostrar tots els missatges

18 d’abril 2020

Miquel, hortolà

Fulles tendres de bledes per Teresa Grau Ros
Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys,
   ―I vostè ¿què espera de la vida?
   ―De moment, que plogui.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

07 de desembre 2019

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

Espai Pompeu Fabra - Institut d'Estudis Catalans - Barcelona_PA310146 per Teresa Grau Ros a Flickr
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.


Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.


Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.


Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.


Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.


I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.


Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!



Màrius Sampere, 
Barcelona, 1928




Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4






03 de novembre 2019

Mentre escandim versots

I plou sobre mullat, com de costum,
mentre escandim versots mig oblidats,
ara que l'any mostra la faç benigna
i encenem teies a les cantonades
per als qui són en mar,
per als qui són en terra.
No hi ha engany, diu algú;
i si n'hi ha, sortosament no dura.
Cauran com sempre ganivets de punta
i escorxarem els bous massa feixucs
així que hagi passat aquesta lluna.
No oblideu el paraigua,
doncs, si sortiu de casa.



Miquel Martí i Pol. La pell del violí. 2000

14 de juny 2019

L'últim

L'últim que no es posa a córrer
quan de sobte plou,
sinó que camina lent
com si res,
serà el primer en l'amor
i serà seu tot el després.
Arribarà amb els cabells enganxats al front
i farà olor de llana que s'asseca.
I estimarà.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano


19 de maig 2019

el mag

Fa esclatar un ram de colors
i plou confeti a desdir.
Després treu uns mocadors
que s'enlairen sense fi...
i veiem, meravellós,
un gran arc de Sant Martí.



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí

08 d’agost 2018

Plou... Plou

Plou..., plou!
Tot és núvol i gris.
Plou..., plou!
Dius que això et posa trist!

Dius que no t'agrada la pluja
perquè banya el carrer;
dius que no suportes les penes;
per això tens el cor tan estret.
Plou..., plou!
Tot és núvol i gris.

Plou..., plou!
Dius que això et posa trist.



Fragment




Maria del Carme Girau, dins,


L'aigua. 1989 ; p. 25

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà

15 de juliol 2018

Sota l'ombra de mil fulles

Rentador i Rec del Molí  / Carles Fages de Climent per Teresa Grau Ros a Flickr
Sota l'ombra de mil fulles,
si no plou gaire no et mulles.




Carles Fages de Climent. Epigrames. 2002

Presentació, edició i notes de Joan Ferrerós.



13 de maig 2018

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell

22 de juny 2017

Quan plogui

Quan plogui ajuntarem fang
entre aquest mur de ciment
i el riu. Terra seca, terra
molla i els rastres dels qui
hauran baixat a abeurar-se
amb una aigua renovada.

No caldran galledes ni pales:
vora aquests camps que ens agradaven molt,
vora aquesta cisterna buida,
hi aixecarem càntirs.


Misael Alerm. Vell país natal, 2014

30 d’abril 2016

Després

Després de ploure,
lluentor de bedolls,
fulles de sol.


III


Eudald Puig. Terres i espais. 2003

dins,



A l'ombra dels lotus. 2003

28 d’abril 2016

PONT-NEUF

                              Per a Anna


Era nou el món mentre plovia

mansament sobre el riu,
mentre hi queia
amb la pluja la llum d'abans de tu
i s'hi ofegava.




Marc Granell. Tard o d'hora. 2006

14 de febrer 2016

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula
del cor de l'invit que li venia darrere,
anés on anés per protegir-lo.
Li ha agafat la destral,
i ha obert una escletxa
en la soca d'una alzina.
Ha disposat la paraula dintre
en l'ànima de l'arbre.
Ha clos amb fent la ferida
i s'ha assegut als seus peus.
Que plogui encara espera.
Els llibres tenen carn d'arbre
i, com ells, un poder atàvic:
créixer arrelant en el cor
de tothom que els estima.





Andreu Escales, dins,

27 de desembre 2015

Finestra

Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l'eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està -de lluny- un petit obrer.

Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
              I no ho diu el sol nou.



Sandro Penna. Poemes (1927-1938). 1992

Traducció de Josep Piera

21 d’abril 2014

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
¡Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.


Puigcerdà 1897

Joan Maragall. Visions & Cants. 1900

18 de juliol 2012

Aigua d'estiu

¿Què és l'aigua sinó l'ànima engendrada?
   W.B. Yeats 
    (traducció de M. Villangómez Llobet)



Mentre em renteu el cotxe a l'ombra del vell freixe,
les vostres veus ressonen dins l'aire humit d'estiu,
s'enfilen per l'escorça, rodolen per les fulles
i es claven a la pell dels branquillons.
Vindran altres estius, també vindrà el silenci
quan l'ambre de la llum us porti carrer enllà.
Llavors veuré aquella aigua fonent-se enmig de l'era
i els vostres peus que salten sobre el doll.
Arrancaré del freixe l'escorça clivellada:
de cada branca seca, en lliscaran les gotes,
de cada fulla morta plourà la vostra veu.



M. Rosa Font Massot. Des de l'arrel. 2009


29 de desembre 2009

Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist

La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més



Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams

03 de desembre 2009

Plogué a bots i barrals

Plogué a bots i barrals, amb una intensitat 
desconeguda en aquella terra seca on la 
primavera, fora de l'opulència de les antigues
hortes àrabs regades per les sèquies, amb prou 
feines s'advertia en les diminutes floracions 
de les plantes aromàtiques, en l'esclat dels
bancals d'ametllers o en subtils canvis de 
tonalitat dels ocres intensos i dels verds 
cendrosos del paisatge. 


Fragment, p. 187


Jesús Moncada.Camí de Sirga. 1988