La Segarra

El tren anava ple

i sols quedava el goig de mirar

per la finestra.

Camps de la Segarra amb l'or

del blat espetegant sota el sol

en mig del roig tremolós de les groselles.

La lentitud del tren deixava entrar

l'olor d'espígol encès

que em transportava a les golfes de tantes

nits ardents,

o quan a l'alba ens perdíem pel terròs

d'oliveres com si fos aquell l'últim cop

que trepitjàvem la terra.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008
Pr.: Manuel Forcano

Preguntes d'un treballador que llegeix

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.

Van arrossegar els reis els blocs de pedra?

I Babilònia, tantes vegades destruïda...

Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases

De la daurada Lima vivien els constructors?

On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,

Els paletes? La gran Roma

És plena d'arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui

Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada  Bizanci

Només palaus per als qui l'habitaven? Fins i tot a la

llegendària Atlàntida,

La nit en què el mar la va engolir, aquells que s'ofegaven

Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l'Índia.

Ell tot sol?

Cèsar va colpir els gals.

No tenia almenys un cuiner al costat seu?

Felip d'Espanya va plorar quan es va perdre

La seva flota. No va plorar ningú més?

Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.

Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.

Qui en va coure el festí?

Cada deu anys, un gran home.

Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.

Tantes preguntes.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998
Tr.: Feliu Formosa

Enyor color de mar

Enyor color de mar
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.

Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.

Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.


Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982

Carrer de Monterols

Hi havia al carrer botigues i rètols

i l'olor de coca d'ou de les tardes cada dia.

I enmig d'aquest paisatge el primer bes -efímer-,

creuar d'aparador a aparador el carrer, un haiku.

Entre vidres lluents i la música de les caixes

registradores, com compàs dels moments,

volíem que no es marcissin els plecs de metall

de les persianes -acordions ventant un rèquiem-

ni s'apagués el neó de les pupil·les

ni minvessin els reclams.

Jo no entenia d'amor ni de comerç,

però sabia que la ciutat mercadera

m'havia ofert allò que no té preu.

Guillem Troté Daroca. Les llars, dins,

Alçar la veu, 2004

També

El poc respecte que s'ha tingut per unes
obres admirables contrasta amb el gran mirament
en obres trivials, fet que demostra
que les coses poden anar bé quan es vol.



Joan Brossa. La memòria encesa, 1998

Jo en tenia una cançó

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven



Enric Casasses. Bes Nagana, 2011

Revéns com un bell cant, terra de roses

Revéns com un bell cant, terra de roses,
dins l'enyorat record; com elles poses
la flama i el perfum; hi planen lentament
com els signes bogant damunt plàcid corrent.
Prats verds i núvols blancs, noms de poetes,
la pluja els plora tots damunt de pedres netes.
Dintre dels teus ulls blaus he begut un encís,
oh terrible Albió!; sols et veig el somrís!...
Revéns com un bell cant i, si em pren l'enyorança,
com ell poses al cor la llum de l'esperança.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Ed.: Abraham Mohino i Balet ; epíleg: Vinyet Panyella

És ara que conec els moviments de la mar

És ara que conec els moviments de la mar
que la tem.
Perquè ja sé que la navegació té el risc
del naufragi. Però les ones m'empenyen amb força
fins al prodigi de les teues platges i també
jo, Ningú, vull recuperar a l'illa feàcia el nom.

El nom i la memòria.



Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

Mare

La mare no va tenir jardí
sinó illes de penya-segats
surant, sota el sol,
en els seus coralls delicats.
No hi va haver una branca neta
a la seva pupil·la sinó molts garrots.
Quin temps aquell quan corria, descalça,
sobre la calç dels orfenats
i no sabia riure
i ni tan sols podia mirar l'horitzó.
Ella no va tenir la cambra d’ivori,
ni la sala de vímet,
ni el vitrall silenciós del tròpic.
La meva mare va tenir el cant i el mocador
per a bressolar la fe de les meves entranyes,
per a aixecar el cap de reina no escoltada
i deixar-nos les seves mans, com pedres precioses,
davant les restes fredes de l'enemic. 



(Traduït per a aquest blog)


Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti

Memòria

Quan l'aire del matí,
amb fresca mà, fa tremolar els geranis,
al balcó, entreobert,
quan la casa es desvetlla, a poc a poc,
i el son de la nit tèrbola s'amaga
dins la caixa, nacrada, del rellotge,
invoco la memòria. Retornen
dies amb flamarada de records,
llenya seca d'antigues, oloroses vesprades,
vora la llar, amb somnis que espurnegen.
El nen enjogassat ve, de puntetes,
i s'asseu a l'escó. Quan m'interpel·la,
amb un estrany ressò de paraules llunyanes,
veladament, la poesia canta;
i quan s'esfuma el breu record, i mostra
l'infant, altra vegada, el seu perfil borrós,
el poder del llenguatge salvaguarda
el temps recuperat i fixa, amb mots
duradors, el vaivé de la memòria.


Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

¿Te'n recordes, Maria,

¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?

El safareig dormia

sota el tell centenari.

Camins silenciosos

pel jardí, abandonats.

Dins l'entrada, polsosos

i en filera, els retrats.

¿Te'n recordes, Maria,

cap al tard, l'horitzó,

quan pel pla s'estenia

el toc d'oració?

Del jardí a la vorera

suaument lliscava el riu.

El camp d'or sembrat era

de blaves flors d'estiu.

I el bosquet, on un dia

passejàrem plegats...

¿Te'n recordes, Maria,

d'aquells dies passats?

(Devers 1840)

Alexei Konstantinovitx Tolstoi,

Antologia de poesia russa, 2006 ; trad.: Guillem Nadal

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc

més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,

del sol entretingut per les teulades a la llunyania,

dels ramats empentant-se per les senderes,

d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr. Antoni Xumet Rosselló

Mixeta

Ahir la vaig descobrir enfilada

a la reixa de la finestra que

dóna a la terrassa. Mig bruixota,

observava encisada la lluna.

Ara, com si endevinés que

escric sobre ella, ha pujat

damunt la taula i amb la

poteta sobre els mots em

llepa la mà. Em felicita.

Es cargola a la falda i

deixa que vagi fent.

La mixeta és màgica,

negra, suau i immortal.

Teresa Grau Ros

Memòria

Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?




Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961

Els amics

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.

I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.

Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.



Antoni Gómez. Sarajevo. 1996