La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

Pont del nord

Hi ha un abans i un després,
una esquerda en el temps,
l'ansietat amara els senys.
Òrfena, l'ànima s'esvaeix,
no queda cap joia al cor.

Els colors empal·lideixen,
el món muda al gris.
L'abisme t'intimida.

No veus com el pont es basteix
ni sents com algú et crida,
fins que se t'acosta, t'agafa la mà
i t'acompanya per travessar
el llarg pont del nord.

Aquí estàs entre iguals,
ells encenen la teva llum,
abrandes el caliu de la llar.
No deixis passar l'hora màgica
i atia la flama del sud.


Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Il·lustració de Mercè Espiell.

 

Pausa

Atura't al pont.
Mira l'enrunada
paret d'una fàbrica.
L'aigua va lliscant
tota emmascarada.
Repenja't al pont
i oblida el soroll.
La claror s'escola
per sota l'arcada.




Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Llibertat

No dicta l'home el lloc del pont
ni diu on serà la masia;
per l'un és la roca que tria
i per l'altre el cant de la font.



De tot i de res. 

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Gràcies

Gràcies
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.

Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.

Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.

Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.


Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004

La terra d'Argensa

A, Toloza e Proensa

e la terra d'Argensa,

Bezers e Carcassey,

quo vos vi e quo'us vey!

Bernat Sicart de Marvéjols

dins,

Josep M. Llompart. La terra d'Argensa. 1990

L'artista

L'artista és una geografia en trànsit,

un pont.

Jaume Plensa. 2003

Edició: Carsten Ahrens

De la geometria de l'Onyar

De la geometria de l'Onyar,

n'he vist, en el seu llibre, dins les planes,

mil rectes i mil corbes, filigranes

al vidre fugisser del seu lliscar.

Les línies trencades que irradia

la llum del raig de lluna en la foscor,

dins un misteri de refracció,

esquitxen el traçat de l'harmonia.

Cercles concèntrics, angles i triangles

del ballet d'unes carpes, com dofins,

que emulen levitats de ballarins

dibuixant rombes, quadres o rectangles.

El lleu vol de l'insecte fregant l'ona

també és geometria d'una estona

amb semicercles fent un joc divers...

... I les bombolles d'aire, breu bellesa,

són petites esferes de puresa

que suren lliurement sobre el meu vers.

Geometria de l'Onyar,

que es perfila en el riu amb lleugeresa

i m'evoca el disseny de l'univers!

Margarita Colom. El Llibre de l'Onyar. 2002

Hi ha homes...

Hi ha homes que són arbres,

d'altres són muntanyes o rius.

Ramon Xirau, ho he dit més

d'un cop, és un home-pont.

Fragment del pròleg.

Octavio Paz, dins,


Ramon Xirau. Graons. 1979

Infantesa

No pas com el qui caça papallones

I les clava, isolades de la vida,

Orfes de la claror que les voltà

Vull recordar, infantesa,

La tremolor irisada dels teus dies.

Pels teus jardins, pels teus intactes boscos

I les fràgils ciutats de l'esperança,

Ben lliure hi vagaregi la memòria,

Entre la claror tendra

I daurada d'un temps d'ales i flors.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990

Chants pour penser

S'asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l'aire

La cadència remota dels sons
es compassa.

El dia reescriu
el cercle del temps.

Flueix el món.

Escolto, amatent,
com respira.

En retrobo el tacte i l'alè
al fons d'uns ulls
i en el teixit de les paraules.



Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

El pont i el riu

Quan teníem riu

no teníem ponts

ara tenim ponts

i no tenim riu.

Encar hi ha qui diu

que, entre pont i pont,

és imperatiu

bastir un altre pont.

No sap el que diu.

El que correspon

és, primer fer un riu

i després, el pont.

Agustí Bernaus, dins,

Celdoni Fonoll. Versos diversos d'El Matí de Catalunya Ràdio, 1996

Tu ets com un pont,

Tu ets com un pont,

un pont de llum.

Tallamar de sentiments

que arremolinats

pugen cap a la llum.

Cordó de records

que lliga dues ribes.

Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Cooperants

A Agnès

Vàreu donar més d'un cop de mà

i d'aigua al món i els seus focs.

Cases, trinxeres, ravals i consciències

minades. Abocadors de runes

i d'homes. Patrulles a la tarda.

Ull de Mostar. Pont sobre el Neretva.

La destrucció, i la bellesa més absoluta.

Manuel Rivera Moral, dins,

La Nit de la poesia : 11 poetes a la Vaqueria ... 1999-

big band al molí

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d'hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d'edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d'hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.



Anna Montero.  El pes de la llum. 2007

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera

En el pont de Westminster

Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura

la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.

Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.

El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.



William Wordsworth (1770-1850) dins

Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983

Ruth desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d'una tarda,
d'ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d'aigua lenta
i parlem. (Si fes mai una fotografia,
damunt d'un fons benigne de verds desenfocats,
laberíntic de tiges i d'heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu). Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t'hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
"Ruth desvetllada". Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l'escriuria damunt d'uns altres versos.
I que et parlés d'ahir, de fa una estona, d'ara,
quan m'has llegit, pausada, L'amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius.
...
Tot això, et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Ruth allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m'hi acosto.
...
jo t'he dut aquests versos que et parlen d'altres versos
que no he sabut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d'un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d'una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Alcin ponts cap a tu.



(Fragment)



Carles Torner. Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Venècia

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.



Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira