Pou de llibres

Era un insòlit monument,
en una vasta biblioteca,
no gaire lluny del riu Vltava
-amb la màgia fresca d'un mirall
que multiplica fins a l'infinit.
Amb una mica de basarda,
sentim la nostra metafísica

lleugeresa, davant el remolí

de l'art i de la vida. A cau d'orella

Milan Kundera ens parla, en la penombra.

Jaroslav Seifert, a la nit,

serà el nostre company, ran del foc hivernal,

amb Tota la bellesa del món.

I, quasi d'esma,

ens aboquem al pou de llibres,

i ens acull el silenci fervorós

d'una amagada saviesa,

antiga i fraternal, en el centre d'Europa.

Jordi Pàmias. Al cor del món, 2013

Rapsòdia sobre la diversitat

Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?

-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb

el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.

El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com

la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen

com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,

partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.

Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el

mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada

aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana

adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que

reflexiono.

Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que

probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-

i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos

un matxet: La incompleció és bona.

(Fragment)

Hans Magnus Enzensberger, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013

Has restat oculta

Has restat oculta
sota la pols de tants segles
en terra germana
mentre tos fills eren àvids
de la teva Saviesa.


A la Verge dels Bons Llibres,
de València



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

Lluna petxina

Manufactura aturada
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.

Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.


Francesc Morera. D'un intent amagat, 2008

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011
Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

El savi ensenya sense paraules

El Tao diu que el savi

ensenya sense paraules;

però jo necessit les paraules.

Tal volta és que, en el fons,

les paraules no són la millor

manera d'ensenyar.

Però... i de viure?

Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

Vellesa

Soc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Jo en tenia una cançó

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven



Enric Casasses. Bes Nagana, 2011

Vint-i-u d'octubre

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré.

Lianes

Que el parlar em faria perdre l'escriure
ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,
que el parlar em faria perdre l'amor.

Potser perquè ella coneixia l'amor
i no en sabia res, d'escriure,
va callar els versos salvavides, les lianes

que avui la vida escriu i em llança als dits
perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.




Laura López Granell

Publicat el 12.07.2011 al seu blog: Jardins Verticals

Places

                                    Als Himba

En hora de capvespre ha davallat arraulida

la pluja

sobre la plaça de la vella Universitat

Sota un sol gentil i prudent

tot just abans

aletejaven els nens

espetecs de plata la font

d'or les veus

sobre la plaça de la vella Universitat

Li plantaren cara els núvols

tot just després

esmunyint-se per l'aigua els nens

amb llurs mares i algun pare

sobre la plaça de la vella Universitat

Buida i capmoixa la nit jau

amb la plaça de la vella Universitat

des dels finestrals

miren els nens

com es pentina la lluna d'aigua

sobre la plaça de la vella Universitat

I

Pepa Úbeda. La meua frontera, 2010

Els pensaments

Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.



Selecció de diferents llibres de poemes.


Joana Raspall

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria

Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

Platja del món

              A Octavio Paz

La llum dels tarongers.

Tot univers és arbre

cau en el somni del teu cos,

s'adorm

en les parpelles de l'aigua.

En la nit dels teus ulls

s'enfilaven les barques;

el taronger penjava

cel endins

ones daurades de la tarda.

Somni dels tarongers

vora del temps incert,

neixen i creixen, viuen,

arbre de llum, les platges.

El món és saviesa en el camí

dels grocs eterns, enamorats de l'aire.

Ramon Xirau. Les platges. 1974

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure, 1996
Tr. i ed.: Jordi Larios

Proverbis de l'infern

En el temps de la sembra aprèn,
durant la collita ensenya,
a l'hivern gaudeix.

Un ximple no veu el mateix
arbre que veu el savi.

L'excés de pena riu.
L'excés d'alegria plora.

La cisterna conté;
la font sobreeix.

Un sol pensament
omple la immensitat.

Crear una floreta
és feina de segles.

El millor vi és el més vell;
la millor aigua és la més novella.

Tota menja saludable
s'agafa sense xarxa ni trampa.

Alegries, no rigueu!
Penes, no ploreu!



Fragment


William Blake,

Poesia, veritat i vida. 2001

Traducció: Joan Solé

I aquí es parla de la llengua

I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.




Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Qualitat de mare

Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.

Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.

Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.

Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.

Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.


Teresa Grau Ros