M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.
Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.
I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.
I.
El silenci en la cançó
són els mots que no es diuen
però s'intueixen.
II.
Per fer servir bé la paraula
em cal saber utilitzar el poder del silenci.
Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020
Alguna gent fugint d'alguna gent.
En algun país sota el sol
i alguns núvols.
Ho deixen enrere tot, algun seu tot,
camps sembrats, gossos, gallines,
miralls on tot just es contempla el foc.
Duen a l'esquena gerres i farcells,
com més buits, més pesen cada dia.
Si s'atura algú, és en silenci,
en l'enrenou li arrabassen el pa a algú
i algú sacseja un nen mort.
Sempre tenen al davant un camí equivocat,
un pont que no és aquest
sobre un riu d'un color estranyament rosa.
Al voltant alguns trets, ara a prop, ara lluny,
a dalt un avió vola quasi en cercles.
Faria falta alguna invisibilitat,
alguna petrificació bruna,
o millor encara, no existir
durant un temps curt, o llarg.
Passarà alguna cosa més, però on, què.
Algú els sortirà a l'encontre, però qui, quan,
amb quines intencions i en quantes formes.
Si té l'opció de triar,
potser no voldrà ser-ne enemic
i els deixarà amb alguna mena de vida.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
va,tu,leggera e piana
En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades
En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -
oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res
només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps
hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra
oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va
és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba
Nikica Petrak, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77
Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.
Els ulls dels pobres. 2005
Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero
Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols
El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.
Lluís Calvo. Fulgor. 2021
Epíleg: Núria Armengol
De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.
Ningú no posseeix la bellesa absoluta.
D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.
Miquel Martí i Pol, dins:
Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997
Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982
A Edvard Grieg
L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.
De Àmbit de la llum
Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019
Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019
this kind of bird flies backward
Diane di Prima
He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.
Queralt Morros, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017
En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla
Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible
De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.
Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne
La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona
Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present
Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci
El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè
Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.
Lebo Mashile
Tr.: Míriam Cano
一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一
Menarche
In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem
After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance
As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable
With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave
My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future
After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present
I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands
Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe
Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own
Lebo Mashile, dins,
Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!
Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
"Existim en el miracle."
TXEMA MARTÍNEZ
Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.
Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.
Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.
Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.
Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.
Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.
Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018
XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018
Pr.: Jordi Pàmias
