Grifeu

Aquest blau, aquest mar

com un ull tot mirada...

L’hipnòtic blau del mar

dreçant-se, nu,

per al combat amb Déu,

de tu a tu.

El mar té llances amagades,

exèrcits preparats,

fúria de vents a les entranyes.

El mar té soledats.

El mar és sol, en soledats

abruptes com muntanyes

màgia estol de soledats

orgull del mar, orgull del sol,

orgull del vent.

Orgull de l'orgue prepotent

que sona sol.

Distintament.

   Orgull de l'home amb el seu dol.

Josep Palau i Fabre

Grifeu, Llançà 22 d'abril de 2006

Passeig Marítim Josep Palau i Fabre (Llançà)

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981

Pròleg de Salvador Espriu

Elegia: d'aquesta inesperada...

d'aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l'agenda amb un número marcat,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d'un altre
la que reflecteix una vida
dins d'una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S'esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi
tan precís que
s'allarga en el contingut
de cada paraula clara..

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés

M'ha tocat escriure

Al meu pare

M'ha tocat escriure

avui amb poques paraules

tota la teva vida.

Amb cura ho he anat fent

desglossant-ne les teves obres.

Ara potser hi haurà

qui ho llegeixi.

Però ningú sabrà,

com jo, com eres de debò.

Tota la força que hi havia

dins teu i el molt

que ens estimaves.

Construïes vaixells i

navegaves temorenc com eres.

Salvares dics desnonats

i et senties sol,

quan em parlaves

de problemes matemàtics

que jo no entenia,

i que per a tu eren senzills

i clars com l'aigua.

Eres modest i el teu nom tenia

les inicials d'aquella mar

immensa que t'acollia.

Sovint parlem de desavinences

entre pares i filles i   fills també.

Però jo puc dir que per a mi estimar-te

ha estat com respirar, de fàcil.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

T'he dit que com llavors et respondré

T'he dit que com llavors et respondré
quan em convoquis amb aquest nom meu...
Vana promesa! ¿Soc jo la mateixa,
perplexa i contrariada per la vida?
Ja t'he dit que quan abans em cridaven
deixava les flors i parava els jocs
per córrer a respondre amb aquell somriure
de felicitat que m'acompanyava
quan obeïa. Ara, quan responc,
deixo un greu pensament -la solitud-,
però el meu cor corre cap a tu... ¿saps com?
no cap a un sol bé, sinó al bo i millor!
Posa-hi la mà i veuràs que cap nen
no corre mai tant com la meva sang.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006

Traducció de Dolors Udina

Considera, m'ha dit

Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.

He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.

Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.



Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002

Les poesies del món

Els poetes solen construir-se una biblioteca ideal per habitar-hi

poèticament en companyia dels qui s'han triat de confidents en

l'entusiasme de les hores que són visitats per la poesia o en la

solitud dels dies que la poesia els abandona.

Fragment del pròleg de Ricard Torrents

Miquel Desclot. De tots els vents : selecció de versions poètiques. 2004

L’amor és un costum ben educat

L'amor és un costum ben educat

com rentar-se les dents cada matí

que necessari ens han, i ens hem, creat

i venç la solitud en pronunciar-se.

D’això, però, que un cert públic correcte

entén en dir amor

n’és fàcil despullar-se i n’és higiènic

si hom té a l’abast l’estoig

d’un record sense fons, de maquillatges,

i l’esguard ben atent

davant una finestra qualsevol.

Viure ofert a la vida

no pas nugat a un arbre com vençut.

Josep Piera, dins.

Jordi Balcells, Albert Roig. L’escriptor de poesia. 1991

Són els amics

Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

A mi mateix

Per què renegues i per què t'apartes

de la vida que tens a la balança.

Per què desitges la desesperança

i la mostres en totes les pancartes.

Tots els mars que et conviden els descartes

i et tornes riu que en solitud avança.

T'agrada contemplar, però, la dansa

de l'aigua que menysprees i coartes.

Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,

ignores dies, nits, mirades, coses.

Per què tens por que avui la llum t'abraci.

Per què no surts al món i a les tarimes.

Per què no perpetues el que estimes

abans que entre les mans no se't desfaci.

Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009

Cançó de capvespre

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)

Salvador Espriu

Tots els qui et busquen...

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.


Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985

Camina pel mig del carrer

Camina pel mig del carrer,

sense desviar-se gens ni mica,

justament per on circulen

les aigües de la pluja,

cercant l'aigua que no hi és

i la protecció que no té.

Com la desitja

aquesta protecció,

immergida en la nit fosca

que tapa el carrer,

i la boira que puja

peus amunt!

V

Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul

Primavera inquieta

Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.

No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.

Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.

I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.

Marià Villangómez. Antologia poètica. 1969

Pròleg de Tomàs Garcés

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.


Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont

Esmena

Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol

O potser fora bo,

que l'home estigués sol.

Que els arbres i els seus fruits,

els mars i els peixos i els ocells del cel

se'n compadiren,

de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,

li fos negat d'antuvi el do

de compartir

el patiment.

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes. 2009

Traducció de Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

No em deixis sola

De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.

Mare: no em deixis sola. On deus ser?

I escolto el vent al bosc.

Penso si sentiré la meva filla

quan escoltant els arbres també digui:

mare, no em deixis sola amb aquest vent.

Joan Margarit. Estació de França. 2006