Podria ser

                                 24

Un cop adormit, les imatges em fan veure com de
vegades un somni esdevé la negació del somni.


Podria ser, és clar, és ben possible,
entra en el territori del factible,

una nit com aquesta, qualsevol,
una tardor com agafada al vol,

sense voler, una cosa de passada,
que tan just és vinguda com anada

i tan just ha arribat com se n'ha anat
sense saber si era o si l'hem vista,

o si era fictícia la pista
que havíem pres com a realitat:

una vida que és viva i és possible,
una vida visible i ben visible,

sense imatges, ni somnis, ni malsons,
ni rimes, ni metàfores, ni sons.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Tardor

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

ves mirant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

La ravenissa

Aquesta olor de mel que fan els camps,

aquesta olor suau i fonedissa,

vol dir, no que treballin els eixams,

sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor

que ve darrera el xàfec, quan la trompa

dels vents saluda la tardor,

i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau

a l'erm eixut i al senderó de cabres:

que tan bé lliga amb la tendror del blau

i amb l'agonia displicent dels arbres.

Trinitat Catasús

Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri

Il.: Nenen Ruiz

Tardor

Jocs de colors queden darrere l'ombra.
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
                   llum del conviure.

Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
                   plens de recances !



Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt
Introducció: Montserrat Gibert i Llopart

Rescat de vida

        Podries ajudar-me, pensament...
                        Esther Martínez-Pastor


Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!




Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003

Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart

NEIGE D'ANTAN

(divagació en un cementiri marí)

                        
                          A Montserrat Gras Riera,
                         que ha partit en ser besàvia



Una naixença?
Vida que empeny la vida,
vida que arriba
i amb brisa imperceptible
mena la nostra barca

devers el trànsit.
En un tombant de lluna,
coincidències
entre la llum i l'ombra
semblen resoldre opòsits...

Una pregària?
Provar de retrobar-te
per les segures,
intemporals cruïlles
on la vida és impresa.

I de cop sobte
la mar, tardors i pluges
que enamoraven
et rescaten del somni
del buit, et recuperen.

Però, les maneres!
Com trobem a faltar les
d'aquelles dames
que Villon evocava...
I n'eres una, d'elles!


                                     maig 2015



Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015. 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Pensem que se'n van aquells paisatges

Pensem que se'n van aquells paisatges
com si fossin primaveres foses
o tardors aclucades
a la ranera de les muntanyes,
i jo dic que no!, dic que no!,
dic que aquells paisatges resten,
perquè hi restem!
Hi són perquè hi som. Rebels
perquè sí, i perquè sí!,
el sí enclavat al moll de l'os,
perquè no són primaveres
ni tardors, que són humus
i negror de bosc. Som nosaltres
a una fulla que canvia de nom,
nosaltres, a la cèl·lula d'una espina, rebel
com un gra al coll, que no són primaveres
ni tardors, que no moren, i prou!
com no mor l'oli ofegat
per l'aigua d'un got, que són paisatges
que van de mà en mà, mercadejant
de nom en nom, de cos en cos,
que respirem perquè respira la llum del sol
i la cara de la lluna, respirant
primaveres i tardors.


(De Paraula de dona, 2001)


Cinta Mulet, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

Soroll

¿Has vist,
Berta,
com voleien
         les fulles?
El vent
de tardor
els dóna
           ales
i les allunya.
Però
        nosaltres
juguem
a atrapar-les
  i fan cre-crec
sota les sabates.
Quin joc més divertit!
Sembla que caminem
    sobre un llit
             de galetes torrades!


Lola Casas. Verd, 2008 Il. Agustín Comotto

Matins de tardor

entre la llum i tu hi havia moltes portes:
l'aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, les finestres...

quan podia, es posava sobre teu,
t'obria els ulls, et murmurava
els tresors d'un matí nou,
t'enlairava,

t'obria el camí del mar.


Yael Langella. Retorn a Dahme, 2000

La gavina és blava

la gavina és blava.
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.



Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000

Tardor

El vent de la tardor arriba, Amor,
amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Hi ha els albercoquers

1.

Hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers

2.

hi ha les falgueres; i les mores, les mores
i hi ha el brom; i l'hidrogen, l'hidrogen

3.

hi ha les cigales; la xicoira, el crom
i hi ha llimoners; hi ha les cigales;
les cigales, cedre, xiprer, cerebel

4.

hi ha els coloms; hi ha els somiadors, les nines
hi ha els assassins; els coloms, els coloms;
broma, dioxina i els dies; hi ha
els dies; els dies, la mort; i hi ha
els poemes; els poemes, els dies, la mort

5.

hi ha la tardor; hi ha el regust i la reflexió;
i hi ha la solitud; hi ha els àngels,
les vídues i els ants; hi ha els detalls,
el record, la llum del record;
i hi ha la llum romanent, el roure i l'om,
i hi ha el ginebró, la uniformitat, la soledat,
i hi ha l'èider i l'aranya; i hi ha
el vinagre, i la posteritat, la posteritat

6.

hi ha el bernat pescaire, amb el seu llom voltat
blavenc; amb el seu plomall negre
i les seves plomes caudals clares; en colònies
hi són; hi ha també al susdit Vell Món
els peixos; i l'àguila pescadora, el francolí,
el falcó; la civada olorosa i els colors dels moltons;
hi ha els productes de fissió i hi ha les figueres;
hi ha les faltes, les greus, les sistemàtiques,
les fortuïtes; hi ha el telecomandament i els ocells;
i hi ha els arbres fruiters i les fruites i el fruiterar on
hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers,
a països on la calor produirà exactament
el color que té la polpa dels albercocs

Fragment


Inger Christensen, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Traducció: Ana Sofía Pascual Pape

Un home

Un home

va en el seu cos

i de sobte

cau. Sento

com s'ensorra

la sílice del cor.

I sento també

la terra i l'aire

que acullen els ossos

del fill pròdig.

En si aquest esdeveniment

no és gens original

però fa mal. El vent

de la tardor

em mossega els ossos

i fa mal.

Casimiro de Brito, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999

Tr. i dir. del Festival, Àlex Susanna

T'has enfilat com l'heura

T'has enfilat com l'heura en el casal
de la tardor on jo igual que el bosc
també dormia.
Esmunyedissa l'heura s'ha arrapat
al blanc casal amb finestres obertes
des d'on es contemplava la pell lluent del mar,
el seu fons insondable,
les calmes de tardor
allunyant els naufragis.

Esmunyedissa l'heura ha tapat les finestres.
Has vetllat el meu son i t'ha arribat l'insomni.
¿De què en faré, d'aquesta heura amorosa,
si em tapa el mar que em crida
amb brams de llibertat?


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.



En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès



Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

Elegia tardoral

...
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.



(Fragment)

Ventura Gassol, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
  III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Composicions

ha començat a ploure
i entres la roba del balcó

és una precipitada pluja impensada

hem entrat a la tardor sense adonar-nos-en quasi

I



Fragment


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV, De Maragall als nostres dies, 2a part / a cura de Giuseppe E. Sansone

Homenatge a Josep Gatnau i Grau