Ser feminista ...

Jo no vull ser feminista
vull ser femenina
de cap a peus,
fins al moll de l'os.

Que, sensuals,
els meus llavis somriguin
que sensible
el meu cos parli.

que l'empremta sigui d'una persona
i de sexe femení, en què m'identifico.

Però, cada un té dret
a ésser el que vol ésser
i jugar la seva carta.

El que no trobo bé
és que m'enredis amb altres històries
o que ens arribem a negar a nosaltres mateixos.

Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment

Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans

i em foraden el planeta.

Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Darrere els vidres

Darrere els vidres
la neu floria, pura,
com el meu somni.
I l'or es prodigava
en els brancs de mimosa.

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma. Tannkas. Pressentiment, IV

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Noia

Noia, exercita't los peus.
Jo me'ls trobo insuficients
quan faig l'amor
i de vegades,
fins i tot quan camino.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Manifest ètic

Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?

Deixeu-me en pau.

Jo només veig
immensitats.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.

Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

Vau arribar

Vau arribar després.
Us havia esperat. 

               La millor explicació
               és que m'estimo en les paraules.

Laia Noguera i Clofent. Parets. 2011

Déu ho faci

Déu retorni els ulls als cecs,
i adreci l'esquena dels geperuts,
i faci que siguem déus una mica,
però mai una mica crucificats.

Déu ens lliuri del vesc del poder
i de les heroïcitats falses,
i ens faci rics sense robar
si és que això és possible.

Déu faci que siguem gats vells
que no ens devori cap càfila,
ni siguem víctimes ni botxins,
ni grans senyors ni captaires.

Déu ens tanqui les ferides obertes
quan es lliuri la gran batalla.
Déu creï com més països millor,
sense perdre el nostre, tanmateix.

Déu faci que el teu país
no t'etzibi una puntada de peu.
Déu faci que la teva esposa
t'estimi fins i tot si ets pobre.

Déu tanqui la boca dels mentiders,
i que li sentin la veu en el plor infantil.

Déu faci percebre Crist entre els vius,
si no en forma d'home, que sia de dona.

Portem l'ateisme i no la creu,
i que poc ens considerem.
Per no perdre la fe del tot,
Déu faci que siguem una mica déus.

Déu ho faci tot, tot, tot,
i de cop a tothom, evitant ofenses.
Déu ho faci tot, però només allò,
que després no avergonyeixi.

Evgueni Evtuixenko. Quasi al final. 1995

Traducció de Josep M. Güell.

Pròleg de Joan Margarit.

Refranys

Mes de febrer,
un dia dolent i els altres també.

El febrer curt
amb vint-i-vuit dies se'n surt.

A l'hivern, el millor amic
és un bon abric.

Papers : pràctiques de català viu. 1982

Autoria: Carme Alcoverro i Josep Pascual i Comellas.

Art de simplificar

Qui digui que no passa res
és ignorant o miserable.

Què vol dir que no passa res
si tot passa de manera contínua?

Tot és molt més senzill
i molt més complicat
al mateix temps.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

On ne badine pas avec l'amour

No la van advertir que era una carrera d'alt risc.
Dichoso el árbol... Sense & Sensibility. Va ser breu
com un poema insuperable. El record dura tant com
un bon epitafi.

Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin. 1994

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Després

Després d'una vesprada d'hivern
gairebé calurosa
tornar a casa i encendre el foc
és un ritual quasi precís
que no es perd
encara que les mans tremolin
i sentim, dins del pit,
la gebrada de primera hora.

Amàlia Sanchís. Poemes d'hivern un capvespre de primavera. 2000

Introducció: Xavier Rubert de Ventós.
Il·lustracions: Alicia Verdes-Montenegro.

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Viatge possible

A fora polsim de plugim;
obrim, sentim lo tim tim
i obrim i sortim
a la vella estrella
—meravella—
llet amb canyella.

Mari Chordà. Locomotora infidel pel passat : quaranta poemes i un somni-guió. 2000

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.

De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Quadern de bitàcola

Ser mariner deu estar bé:
navega que navegaré.
Mirar el cel blau ben encantat,
respirar fort l'aire salat.

Xarrupar en glops llimonada,
escarxofar-se en una hamaca,
de tant en tant xiular el xiulet,
i apuntar els dies a un quadernet.



De: Lírica hongaresa dels nostres dies. La crida del llunyà.

Imre József Balázs

Traducció al català de Balázs Déri i Carles Dachs.

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 67

He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.

——————————————————

Mother Ireland

At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!

Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989