El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.
Teresa Grau Ros
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
04 d’abril 2009
Curull de saviesa
Poema en va
enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell
Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?
Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
conhorts,
cos,
dolor,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
esperança,
fam,
Granell [Marc 1953-],
infantesa,
llenguatges,
mares,
mort,
poesia compromesa,
ulls,
vida
02 d’abril 2009
El desamor
Etiquetes de comentaris:
actituds,
desamor,
Goytisolo [José Agustín],
persones,
silenci
01 d’abril 2009
Primavera inquieta
Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.
No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.
Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.
I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.
Pròleg de Tomàs Garcés
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.
No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.
Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.
I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.
Pròleg de Tomàs Garcés
Etiquetes de comentaris:
abril,
actituds,
colors,
cors,
encongir-se,
jardins,
lluminositat,
mirades,
persones,
pluja,
primavera,
solitud,
tristesa,
vent,
Villangómez Llobet [Marià 1913-2002]
31 de març 2009
Dies
El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.
Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.
Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986
Etiquetes de comentaris:
actituds,
assecar,
boira,
dies,
dormir,
llibres,
memòria,
núvols,
paraules,
persones,
pluja,
Pons [Margalida 1966-],
prestatges,
serralades,
temps,
tramuntar,
valls
30 de març 2009
L'illa lacustre d'Innisfree
Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
29 de març 2009
La petxina
L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
Etiquetes de comentaris:
a contracor,
actituds,
amor,
desfer,
engrunes,
gent,
lliure,
lloc,
lluïssors,
miratges,
persones,
petxines,
platges,
platja,
poblar,
poesia breu,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
temps
25 de març 2009
Et mous sense estridències per la casa
Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
camins,
estridències,
Lleó i Bertran [Mireia 1960-],
moviment,
orfebre,
paciència,
persones,
poesia serena,
poesia silenciosa,
poetes
23 de març 2009
Carta d'en Xesco a la mainada
Estimats amics:
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Boix [Xesco 1946-1984],
cartes,
contaminar,
ensenyar,
generositat,
Hernàndez [Maria Josep],
infantesa,
lucidesa,
mainada,
murrieria,
noblesa,
Panyella [Lluís M.],
persones,
prendre el pèl
Poema a la intempèrie
...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...
Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...
Fragment.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...
Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...
Fragment.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Etiquetes de comentaris:
accions,
adeu,
alegria,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
gràcies,
penes,
pluja,
poesia a l'intempèrie,
poesia arrel,
poesia compartida,
poesia viva i indispensable
22 de març 2009
Ja ho sé
Ja ho sé: els poetes-pares
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
àlbers,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
compromís,
estimar,
filles,
fills,
infantar,
ires,
persones,
poesia compromesa,
poetes-pares,
saber,
somnis
Mora negra
L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
Pròleg de Jaume Pont
21 de març 2009
A la poesia
Des d’una illa de mots, entre ullastres i llibres, mentre sent escoltant la bellesa del vent que escriure és respirar, comprendre, fer l’amor i l’art ens humanitza, t’ho diré passional: t’estim i sense tu res tindria emoció ni seria tan cert açò que en diuen viure. Amb les llengües del cor i tinta com el mar generós de les illes, sembram versos per fer florir lliures i oberts al sagrat cos del món sentit i veritat. Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam i lectors agraïts que tenim el que dam feim diversos un sol gran poema on no hi ha més pàtria que la vida. Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia, 21 de març, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
#DMP09,
art,
estimar,
gratitud,
illes,
lector,
llibertat,
llibres,
mar,
poesia del cor,
poesia illenca,
Pons [Ponç 1956-],
sublim
15 de març 2009
Esmena
Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol
O potser fora bo,
O potser fora bo,
que l'home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se'n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.
Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d'antuvi el do
de compartir
el patiment.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
compadir,
compartir,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
escultures,
esmenes,
fruits,
gènesis,
gregarietat,
gregarisme,
nissages,
patiments,
persones,
solitud
14 de març 2009
De mica en mica
De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.
Sebastià Alzamora. La part visible. 2009
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.
Sebastià Alzamora. La part visible. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Alzamora [Sebastià 1972-],
convocar,
de mica en mica,
netedat,
pensar,
persones,
Premi Carles Riba 2008,
vent,
visible
27 de febrer 2009
Jo vinc d'un silenci
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon. El recital de Madrid, 1976
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon. El recital de Madrid, 1976
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cançons catalanes,
cançons de protesta,
constància,
dones,
estimar,
homes,
identitat,
llibertat,
lluita,
origen,
persones,
poesia autobiogràfica,
Raimon [1940-],
silenci,
vida
26 de febrer 2009
Res no et serà pres
Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
flors,
mans,
mar,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
memòria,
mort,
obrir,
persones,
poesia breu,
poesia tendra i forta
24 de febrer 2009
Petita moral [o moral petita?]
Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:
la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància
totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.
(poema traduït per a aquest blog)
Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008
la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància
totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.
(poema traduït per a aquest blog)
Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
coqueteria,
enginy,
Esteban [Angel 1963-],
Gallego Cuiñas [Ana],
ingenuïtat,
Martínez Rivas [Carlos],
virtut
22 de febrer 2009
L'alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,
serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
cap a la vellura,
en venir l'hivern,
serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
07 de febrer 2009
Viatge al poble de vidre
Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...
És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"
- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"
Fragments.
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...
És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"
- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"
Fragments.
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993
Etiquetes de comentaris:
actituds,
biblioteques,
costums,
espai,
festa,
flors,
gratitud,
persones,
pobles,
poesia de recerca,
Rodoreda [Mercè 1908-1983],
temps,
viatges
02 de febrer 2009
I dins meu una veu em diu:
I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes,
— mirades que fugen,
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.
Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
Bru [Roser],
conèixer,
conviure,
estimar,
paraules,
pensaments,
saber,
sentiments,
sentir,
silenci
29 de gener 2009
Enllà
perduts per un terreny inhòspit
retrobats al clar del dia
bategant a les portes del misteri
on l'amor es fon entre boires
clams d'alegria potser
tocs de silenci
enllà del temps enllà
d'espais incerts
perduts i retrobats
en la claror indecisa
d'un hivern en què els focs
es confonen amb les heures
Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004
|
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Barcelona,
heura,
hivern,
imatges,
poesia visual,
present,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009]
25 de gener 2009
Fina amor, joc extrem
Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
Etiquetes de comentaris:
amor,
exili,
llavor,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
poesia amorosa,
poesia breu,
solsticis
05 de gener 2009
Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.
Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.
Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
anhels,
cançons,
començar,
coneixences,
deslliurar,
estels,
guerrers,
Ítaca,
Llach [Lluís 1948-],
lluny,
persones,
sendes,
viatges
29 de desembre 2008
Senzill és el goig
He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.
Blau vora verd, i dos en únic cos
de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998
21 de desembre 2008
El versaire rebotega al poeta
És quan dormo que hi veig clar. Foix
Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.
(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.
Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.
Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Ed.: Helena Mesalles
Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.
(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.
Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.
Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Ed.: Helena Mesalles
Tombant
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
amor,
atzavares,
desembre,
flors,
geranis,
hivern,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
pluja,
poesia hivernal
15 de desembre 2008
Un gira-sol es gira
No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.
Si et lleves i surts,
la lluna es retira.
Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.
Joan Armangué, dins,
Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
perquè dus la llum a dintre.
Si et lleves i surts,
la lluna es retira.
Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.
Joan Armangué, dins,
Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
antologies,
Armangué [Joan],
Galí [Mercè],
gira-sols,
girar,
infantesa,
llevar-se,
llum,
lluna,
poesia breu,
poesia compartida,
retirar-se
09 de desembre 2008
Cançó del pressentiment
Si pressento la mudança
Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara soc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.
Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985
Introducció i selecció Maria Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
cançons,
esperança,
persones,
poesia compartida,
poesia de l'esperança,
pressentiments
08 de desembre 2008
M'és necessari l'ordre
M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,
vegetal de les espigues,
l'incansable ruta d'una rel,
la majestat ombrívola d'un arbre,
la immediata transparència
de l'aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.
Soc filla del meu temps,
impotent de miracles.
Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
aigua,
aprendre,
camins,
espigues,
flors,
guies,
mans,
miracles,
ordre,
paraules,
persones,
poesia de les mans,
transparència
Subscriure's a:
Missatges (Atom)