com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.
Vicenç Llorca, dins,
10 de Barcelona. 2008
Jo havia acabat d'escriure en un full ocasional que la poesia era el lloc de l'absència. Les mans se n'havien anat: cadascuna tindria ara la seva solitud com a coixí immediat. En l'escriptura, el seu rostre ofegat cantava al bolígraf. Jo somniava la mà que es posa en una ròtula i amb aquell gest hipoteca la mort. Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima: ell definia la poesia com una Metàfora de la Resurrecció. El sol es va descordar del tot. Brillava als esculls, s'obria als pulmons. Les ciutats guanyen relleu en estat de passió. La veu del vidrier s'allunyava. Vaig quedar sentint com desapareixia. Res no feia mal. Podia continuar donant la notícia. A Corunya, 1993 Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995; trad.: Vimala Devi |
Som una arrel en el temps
Quima Jaume
La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora
Albert Canadell, Òpal de foc
A la manera de Chesterton
M'has besat al front o a la boca, no ho sé, m'ha arribat només una veu dolça i la densa fosca ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes. Al front t'he besat de pressa, car m'ha trastornat el perfum del teu alè tot fluint, però no ho sé, -m'ha arribat només una veu dolça i la densa fosca ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes, m'has besat al front o a la boca? (De Poma de la falda) Jaroslav Seifert. Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005 |