Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.
Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
23 d’abril 2012
Un vell plàtan, des del carrer
Elogi del viatge
L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió
d'una poètica personal.
Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps
determinats.
Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de
fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.
Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els
peus s'afermin.
El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs
diferents.
D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-
plaça-ments), dels canvis d'horitzó.
Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.
Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa
les coses allunyades.
Ser sensible a les petites diferències -les diferències
significatives.
Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a
allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.
Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge
com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre
aquesta sorpresa.
El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents
de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època
d'allò que és només mimetisme de moda.
El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa
passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.
Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense
fronteres.
Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000
Edició: Ramon Pinyol i Balasch.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
art,
canvis,
captar,
creativitat,
distingir,
perdurar,
persones,
poètiques personals,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
relativitzar,
saltar,
sensibilitat,
sentir,
transmetre,
valorar,
viatges
No em plau l'home que en tots els afers no sigui
lleial i pur com la fina romana;
ni em plau l'home que cinc dies a la setmana
ment en les paraules i vol companyia d'amants;
ni em plau l'home que em treu plomes o palles
del meu vestit o es jacta de batalla;
ni em plau l'home que no té vergonya,
perquè tot el menjar se'l posa al pap com les cigonyes.
Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1998
ni em plau l'home que cinc dies a la setmana
ment en les paraules i vol companyia d'amants;
ni em plau l'home que em treu plomes o palles
del meu vestit o es jacta de batalla;
ni em plau l'home que no té vergonya,
perquè tot el menjar se'l posa al pap com les cigonyes.
Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1998
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Badia [Lola 1951- ],
cigonyes,
lleialtat,
Oguzcan [Ümit Yasar],
poesia amorosa,
Riquer [Martí de 1914-],
Sant Jordi,
Sant Jordi [Jordi de ca. 1400-ca. 1424]
Elegia de la mar que retorna
Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja
mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,
l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,
Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena
i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga
a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida
Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia
siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,
Susanna Rafart. La mà interior. 2011
i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:
mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,
gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir
l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,
frases partides d'un text càlidament esgotat.
Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena
d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar
i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga
illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat
a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida
del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.
Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia
ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:
siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,
i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.
Susanna Rafart. La mà interior. 2011
Mestressa de casa
Hi ha dones que es casen amb cases.
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.
Anne Sexton. Com ella : poemes escollits, 1960-1975, 2011
Tr.: Montserrat Abelló
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.
Anne Sexton. Com ella : poemes escollits, 1960-1975, 2011
Tr.: Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
cases,
dones,
mares,
poesia alliberadora,
Sexton [Anne]
22 d’abril 2012
lectura
Es fa difícil d'endevinar on acaben
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.
M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.
Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992, 2007
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.
M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.
Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992, 2007
20 d’abril 2012
Les gràcies de l'Empordà
La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble
i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus
ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora
ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça
de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,
toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la
pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de
triomfar per son lliure albir.
(Fragment)
Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
administrar,
Coromines [Pere 1870-1939],
decidir,
Empordà,
mar,
noblesa,
persones,
poesia agraïda,
poesia alliberadora,
terra,
tramuntana
19 d’abril 2012
Després de la pluja
Quan ha passat la pluja, gotellina
el verd fullam, estranyament novell,
criden tres nois, s'exclama una veïna,
canta el nou goig un ignorat ocell.
Ha estat, però, de tan testarda mena
la pluja, avui, que l'encalçà la nit;
i ara, en foscor tardanament serena,
sentim, només, el grill enfervorit.
I ell -a joc els veïns i l'ocellada-
cerca d'anar encabint, esmaperdut,
dins una sola nota exasperada,
la nova, immensa, humida joventut.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Etiquetes de comentaris:
Carner [Josep 1884-1970],
exclamar,
fullam,
grills,
joventut,
mar,
nois,
persones,
pluja,
poesia tendra i forta,
poesia vital,
sentir,
veïns,
verd
15 d’abril 2012
Motius de joia
Calaixeres amb sucre per calaixos,
cadires, la sang dels homes,
la veu, els trens roents de velocitat
i ferro, les llargues setmanes,
les lleugeres hores, els besos,
els ulls, la mar sadolla d'escuma,
de gavines, el vent, les xemeneies
de les fàbriques, les grans turbines,
les rescloses, els àlbers, la neu
de passa vacil·lant, els ocells, els estels,
aquest món que sota els nostres peus
oposa la seva existència compacta.
Sento flautes, tabals, cavalls
veig les portes obrir-se, florir les roses,
veig els ocells volar sagnants sota d'un sol
ja cert, veig el verd
de les persianes, la lluentor del raïm,
veig trencar-se cadenes de pols,
veig fronts i llavis, i finestres,
sento el cant de l'alosa, el cant del fum,
el cant de la roda damunt el dur
camí, sento el fremir de les ales, el cant
del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba
el respirar de l'herba.
18 de març de 1947
Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000
|
Etiquetes de comentaris:
amistat,
cançons,
escoltar,
finestres,
herbes,
joia de viure,
mar,
mirada,
món,
motius de joia,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
roses,
sentir,
ulls,
verd,
veure
Examen global de la poesia de Jordi de Sant Jordi
No hi ha el més petit dubte, doncs, que tota la poesia de
Jordi de Sant Jordi convergeix devers un mateix programa
ètic: el de l'ideal del cavaller cortesà capaç de practicar
l'amor, la fina amor naturalment, amb tot el que això
implica en l'ordre del perfeccionament moral individual.
Hem parlat més amunt d'una mena molt especial de
prudència literària que era atribuïble a Jordi de
Sant Jordi, allò que se sol entendre per bon gust.
Hi afegim ara la idea trobadoresca de mezura
en l'aplicació poètica: bon gust i mesura són els
trets que defineixen les seves tries estilístiques
i també la selecció dels referents objectius
de les seves imatges.
(Fragment de l'estudi, pàg. 75)
dins, Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1984)
|
Etiquetes de comentaris:
Badia [Lola 1951- ],
Barcelona,
estimar,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mesura,
poesia ètica,
Riquer [Martí de 1914-],
Sant Jordi,
Sant Jordi [Jordi de ca. 1400-ca. 1424]
10 d’abril 2012
For all we know
A Heike van Lawick
Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen
en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen
en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
atmosferes,
beure,
carícies,
ésser digne,
estimar,
glops,
hores,
instants,
mar,
oferiments,
persones,
silenci,
Sòria [Enric 1958-],
temps,
tranquil·litat,
veus
09 d’abril 2012
La de Fontargent
De Fontargent a Oriege
n'he baixada aquest matí
pel rost de Clota Florida
maduixetes a collir.
Tot omplint-ne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
-Déu vos guard, gerdera hermosa.
-Déu vos guard, fallard fadrí;
prou vos daria maduixes
si em donàsseu d'or un bri.-
-Preneu's-el, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí-.
Ell me'n donava una embosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferint-li,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenia
les maduixes canvií,
cada gerd era un carboncle,
cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot migpartir:
per anell de nuviatge
si el voleu, veu's-el aquí.
(Fragment)
Etiquetes de comentaris:
Bonet [Maria del Mar 1947-],
Canigó,
gerds,
maduixes,
Verdaguer [Jacint 1845-1902]
Un comiat silent
M. Teresa Altet Boada. L'eficàcia de les flors, 2010
Etiquetes de comentaris:
Altet Boada [Ma. Teresa 1923-],
amistat,
arbres,
colors,
flors,
papallones,
primavera
07 d’abril 2012
Considera, m'ha dit
Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.
He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.
Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.
Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.
He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.
Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.
Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002
Etiquetes de comentaris:
actituds,
callar,
ciutats,
considerar,
dejuni,
dignitat,
escoltar,
fam,
maig,
Miralles [Carles 1944-2015],
persones,
poesia útil,
poesia vital,
remei,
silenci,
solitud,
vida
03 d’abril 2012
Gàrgola
La gàrgola mig riu adolorida
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.
Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...
Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990
guaitant el vell jardí.Clareja cel amunt. Plenes de vida
comencen de florird'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.
S'acosta l'hora santai les oques se'n van al brollador
i allí, sota el desmai
de l'aigua que els hi canta,hi bategen de nou sa gran matinblancor.
Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...
I les pedres regalen
de claror matinal.
Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990
Edició de Jordi Castellanos.
Etiquetes de comentaris:
aigua,
amor,
antologies,
cirerers,
claustres,
gàrgoles,
Guasch [Joan M. (Joan Maria) 1878-1961],
jardins,
matins,
oques,
poesia catalana
02 d’abril 2012
La vida
Tu quan neixes,
quan creixes,
quan jugues,
quan dorms,
tu quan aprens
a jeure amb l'amor,
quan aprens a enganyar-lo,
a negar-lo,
quan aprens la suor
de l'esforç.
Tu quan obres ton ventre
per donar nova vida,
tu quan et dones,
quan busques i lluites,
quan aprens a estimar-te
estimant sense por.
Tu i jo, tu i jo,
i tu, i tu, i tu,
i la vida...
I la vida després
sense res de tu i jo.
Josefina Vidal. El mar inevitable: obra poètica 1963-2006. 2006
quan creixes,
quan jugues,
quan dorms,
tu quan aprens
a jeure amb l'amor,
quan aprens a enganyar-lo,
a negar-lo,
quan aprens la suor
de l'esforç.
Tu quan obres ton ventre
per donar nova vida,
tu quan et dones,
quan busques i lluites,
quan aprens a estimar-te
estimant sense por.
Tu i jo, tu i jo,
i tu, i tu, i tu,
i la vida...
I la vida després
sense res de tu i jo.
Josefina Vidal. El mar inevitable: obra poètica 1963-2006. 2006
01 d’abril 2012
L'arribada de la primavera
L'hivern se'n va. Ressona pel món un cant de festa.
El dia creix. Refila l'aigua del rierol.
I riuen les muntanyes cobertes de ginesta.
I torna la llum viva que sembra l'or del sol.
Els ametllers floreixen com màgiques banderes
Cantant dolces victòries. Surt l'herba pels camins.
I s'obren les finestres com boques rialleres.
Per airejar les cambres amb perfums dels jardins.
Les orenetes omplen l'espai. La saba crida
Els arbres de la terra que van a germinar.
Un himne d'harmonia s'aixeca de la vida.
Les roses són més belles. El cel més net i clar.
Tot guanya noves forces després de la dormida.
La Primavera vetlla l'etern recomençar.
Barcelona, abril de 1961
Joan Baptista Xuriguera. L'horta daurada, 2008
El dia creix. Refila l'aigua del rierol.
I riuen les muntanyes cobertes de ginesta.
I torna la llum viva que sembra l'or del sol.
Els ametllers floreixen com màgiques banderes
Cantant dolces victòries. Surt l'herba pels camins.
I s'obren les finestres com boques rialleres.
Per airejar les cambres amb perfums dels jardins.
Les orenetes omplen l'espai. La saba crida
Els arbres de la terra que van a germinar.
Un himne d'harmonia s'aixeca de la vida.
Les roses són més belles. El cel més net i clar.
Tot guanya noves forces després de la dormida.
La Primavera vetlla l'etern recomençar.
Barcelona, abril de 1961
Joan Baptista Xuriguera. L'horta daurada, 2008
Etiquetes de comentaris:
ametllers,
ginesta,
orenetes,
poesia primaveral,
primavera,
roses,
temps,
Xuriguera [Joan Baptista 1908-1987]
Sant Jordi
Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.
Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93,
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor
Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa
Etiquetes de comentaris:
abellir,
abril,
Ayensa [Eusebi 1967-],
balades,
Capadòcia,
esglésies,
Grècia,
herois,
llibres,
Ludaki [Maria],
Sant Jordi,
ulls
31 de març 2012
Encara que mil molles de melangia ballin
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.
Maria Mercè Marçal. Cau de llunes. 1998
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.
Maria Mercè Marçal. Cau de llunes. 1998
Etiquetes de comentaris:
blau,
colors,
estels,
estimar,
llevant,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
món,
núvols,
pluja,
Premi Carles Riba 1977,
sol
Formentera
Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005
Etiquetes de comentaris:
alegria,
amistat,
blau,
estimar,
Formentera,
Guillem [Ramon 1959-],
llum,
mar,
mirada,
poesia lluminosa,
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004,
sol
El verd que busco
Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.
(Fragment)
Núria Pompeia, dins
Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura
(Fragment)
Núria Pompeia, dins
Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura
Etiquetes de comentaris:
Arenys de Mar,
Barcelona,
infància,
joventut,
Maresme,
Pirineus,
Pompeia Núria [1931-2016],
República,
Sant Joan de les Abadesses,
Segura Soriano [Isabel]
27 de març 2012
Desparaula
Avui he arribat al regne de les imatges, al regne de la
desparaula.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
humanes.
Per això totes les coses poden tenir qualitats
d'ocells.
Per això totes les pedres poden tenir qualitats
de gripau.
Per això tots els poetes poden tenir qualitats
d'arbre.
Per això els poetes poden arbrar els ocells.
Per això els poetes poden humanitzar
les aigües.
Per això els poetes han d'augmentar el món
amb les seves metàfores.
Els poetes poden ser precoses, preverms,
poden ser premolses.
Per això els poetes poden comprendre
el món sense conceptes.
Els poetes poden refer el món amb imatges,
amb efluvis, amb afecte.
Manoel de Barros. Riba del dessemblat: antologia poètica. 2005
Ed. i trad.: Zoraida Burgos
Etiquetes de comentaris:
afecte,
Barros [Manoel de],
comprendre,
conceptes,
humanitat,
imatges,
metàfores,
ocells,
poesia ètica,
poetes
Lluna nova
Divendres va començar el Ramadà.
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.
La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.
Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.
El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.
(Fragment)
Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.
La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.
Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.
El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.
(Fragment)
Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010
Etiquetes de comentaris:
escola,
Flores Pallarès [Montse 1968-],
lluna,
Marroc,
Ramadà,
respecte,
Rubí
Estimo els nens
Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.
Jo encara faig camí.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
Tria personal
L'humor inventat ens salva
de la neurociència,
l'esmoladíssim instint,
de no saber-ne un borrall,
de la basarda.
I, la poesia euclidiana,
de la descompressió cronomètrica,
de les de mena sociable,
d'anar de corcoll i,
de tenir la geografia
com un corral.
Teresa Grau Ros, 2012
Etiquetes de comentaris:
admiració,
Calders [Pere 1912-1994],
Grau Ros [Teresa 1959-],
humor,
jardins,
llibertat,
persones,
poesia agraïda
24 de març 2012
L'any ha començat bé
L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.
¿Quin perill?¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
¿Tornarem a veure'ns?Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
¿Quin perill?Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
¿Ha minvat el vent?Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.
¿Quin perill?Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!
18 de març 2012
Blat
Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.
Ronny Someck. Amor pirata. 2006
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.
Ronny Someck. Amor pirata. 2006
Traducció de Manuel Forcano
Etiquetes de comentaris:
actituds,
banalitats,
blat,
camps,
créixer,
descriure,
estimar,
pans,
persones,
poesia breu,
poesia del cor,
rossor,
Someck [Ronny],
vides
Petit full d'àlbum
Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Traducció: J.N. Santaeulàlia.
Una papallona
És una barreja homogènia,
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.
Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.
Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004
Etiquetes de comentaris:
colors,
moviment,
papallones,
persones,
poesia suau,
poesia visual,
Rubio [Sílvia 1982-]
Reculls del terra la flor lila de la xicranda
Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,
li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals
al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al
cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem
en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,
doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em
flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra
fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les
parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.
Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006
Etiquetes de comentaris:
Andrade [Eugénio de 1923-2005],
arbres,
colors,
flors,
Gorga i López [Gemma 1968-],
Kahuroa,
lila,
mirades,
parpelles,
poesia floral,
ulls,
xicrandes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)