Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011
Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

Enyor color de mar

Enyor color de mar
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.

Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.

Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.


Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982

Wabi-Sabi

Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-

Estalviar maons o mots

Estalviar maons o mots
és la jugada més noble
i austera del constructor
i del versificador.
Aquell, component la casa,
aquest, edificant un poema.

J. V. Foix, dins,

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2002

fa sol

fa sol
un sol sense escalfor
ni ombra ni reflex

un sol abans que el dia
més pur que el brogit de la vida

fa
sol


Ramon Farrés. El present constant, 2009

L'avioloncel

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.
Bum barrum bum bubum bum bum
Bum barrum bum bubum bum bum.
Tots hem dit: miracle! miracle!
Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remó?
Bum barrum bum...




Pau Riba, dins el llibre:

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

Fotografia: Colita.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.

Sota els aplaudiments vaig imaginar

que el kapamà ens lligava a tots
i una edelweiss ens coronava.
I vaig pensar que trobar correspondències
com aquestes és una trampa en la qual
es cau fàcilment. El poeta
a vegades no es resisteix
sabent tot i així que el plat obtingut
no tindrà gens el sabor
inoblidable
del kapamà de Bansko.

8-VIII-1991

Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995 ; trad.: Vimala Devi

T'he dit que com llavors et respondré

T'he dit que com llavors et respondré
quan em convoquis amb aquest nom meu...
Vana promesa! ¿Soc jo la mateixa,
perplexa i contrariada per la vida?
Ja t'he dit que quan abans em cridaven
deixava les flors i parava els jocs
per córrer a respondre amb aquell somriure
de felicitat que m'acompanyava
quan obeïa. Ara, quan responc,
deixo un greu pensament -la solitud-,
però el meu cor corre cap a tu... ¿saps com?
no cap a un sol bé, sinó al bo i millor!
Posa-hi la mà i veuràs que cap nen
no corre mai tant com la meva sang.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006

Traducció de Dolors Udina

Si la intensitat expressiva

Si la intensitat expressiva és diferent en el cas

de l'autor i en el de tot lector, cal atribuir-ho al fet

que la poesia és, sovint, un art de suggestió i suggeriments,

plural i tolerant.

Per això, quan la poesia surt a passejar pel món convida

a la música i a la filosofia. Per això també, la poesia és

afeccionada a jugar i a enyorar l'edat infantil, quan les

comparacions vinculaven elements de proporcions ben

distintes i els fonemes tenien poders màgics o terapèutics.

(Fragment) 

Josep Maria Sala-Valldaura. Entre el simi i Plató. 2007

El camí s'estén fins l'horitzó

El camí s'estén fins l'horitzó i enllà dels núvols
   blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
   de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes



Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)

Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

bibliopoètiques

                  A les biblioteques

Avançant entre els cingles
i unes valls inèdites
ànima del meu bé
ponts de tendra certesa.

Poesia, misteriosa i saludable,
les actituds dignes són
els cels de primavera.





Primavera 2012.

Teresa Grau Ros

Carrer de Monterols

Hi havia al carrer botigues i rètols

i l'olor de coca d'ou de les tardes cada dia.

I enmig d'aquest paisatge el primer bes -efímer-,

creuar d'aparador a aparador el carrer, un haiku.

Entre vidres lluents i la música de les caixes

registradores, com compàs dels moments,

volíem que no es marcissin els plecs de metall

de les persianes -acordions ventant un rèquiem-

ni s'apagués el neó de les pupil·les

ni minvessin els reclams.

Jo no entenia d'amor ni de comerç,

però sabia que la ciutat mercadera

m'havia ofert allò que no té preu.

Guillem Troté Daroca. Les llars, dins,

Alçar la veu, 2004

Revolta

L'opció fàcil seria restar asseguda 
davant d'aquest horitzó inexpressiu per sempre,

deixar fer el pas dels anys sense oposar resistència,

tranquil·lament, sense càrrec de consciència

per les pàgines i els dies en blanc deixats

enrere.

Lluny, però, de morir, els mots em viuen a dins

i jo, sense ells, moro en les coses

(no crec que em passi mai com al poeta).

Posar cercle a tants de mots fonedissos

és deixar d'ennuegar-me en els meus silencis.

Vull ser una veu entre veus.

Heus aquí la meva revolta.

Sílvia Güell Segarra, dins, Alçar la veu, 2004

Si vols veure

Si vols veure ocells volar,
ves pel maig a la muntanya,
si vols veure ocells volar,
ves pel maig al colomar.

Allí canta el rossinyol
la guatlla i la cadernera.
També hi canta la puput
en el temps de primavera.



Jaime Arias Monge, dins,    

18è concurs de poemes i narracions breus : Horta-Guinardó 1998. 1999

Mare i infant

      Per a Manolo, sobre una escultura seva


Com, entre dolça i dolça cara,
dos respirs d'argila mortal
mesclen somnis futurs encara
i somnis fets ull triomfal!

Mare i infant, infant i mare,
l'un per l'altre és més prop de Déu:
petit deu sense destí encara,
dona que recomença el seu!

El món és just, la nit és clara,
la vida es compta pel teu cant:
si dorm l'infant, no dormis, mare.

Les albes i el saber et prendran
rient; quan dormirà la mare,
dormiràs, ah per sempre!, infant.




(1935)                     Tres suites

Una obra d'art ens ha de deixar -si no 

procurar- ser-hi feliços davant.

Carles Riba. Súnion : antologia comentada. 1995

La mar

Els noms de lloc ens parlen de...

La mar, en el seu contacte amb la terra, forma aquesta línia
atzarosa que anomenem costa. Cales, penya-segats, platges
i ports naturals han inspirat el nom de diversos pobles
costaners. Els topònims Palamós i Pals ens recorden els palus
o "aiguamolls" (actuals o antics) del nostre litoral. Els canyars
o canyets, propis dels ambients costaners inundats, són
presents als noms d'Alcanar i de Canet de Mar. D'altra banda,
també hi ha topònims litorals que s'inspiren en les feines de
la mar, com l'Almadrava (un art tradicional de pesca de la
tonyina) i Calafat (l'ofici antic d'impermeabilitzar les barques
de fusta).

Mots amb arrels, 2005

La bona pluja d'una nit de primavera

La bona pluja sap triar el seu temps:

és primavera quan tot ho fa créixer.

Seguint el vent, oculta entra en la nit.

Calant el món, cau fina i sense fressa.

Camins del camp, i negres tots els núvols,

barques del riu i encès un sol fanal:

a l'alba veus el sòl rogenc xop d'aigua

i amb flors pertot la Ciutat del Brocat.

Joan Ferraté. Cinquanta poesies de Du Fu. 1992

El savi ensenya sense paraules

El Tao diu que el savi

ensenya sense paraules;

però jo necessit les paraules.

Tal volta és que, en el fons,

les paraules no són la millor

manera d'ensenyar.

Però... i de viure?

Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

Sumar i restar

què vols creure tu

que dius que els molts ulls no són una suma

sinó una resta que t'anul·la

i que ignores el gran clam

entre els trons de la nit dura?

Ningú no ens representa : poetes emprenyats, 2011

El negre i el carmí! Sí, só de borra,

El negre i el camí! Sí, só de borra,

Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;

Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,

I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra.

Prou ta germana clama: -És salmorra!

Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;

Ja ens banyarem de lluna si fa nit,

I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!

Dóna't tota a la mar, i fes el crol

Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú

Ple d'estels i flairós, tibat i nu,

Fitora amb flors i una tendra veuassa...

J. V. Foix. Cada poeta és ell : un llibre i un disc... , 2011

Els amics no es perden, es guanyen

A Pepe Simón

Un amic és més que jo:
La meva cara i els meus ulls.
Allò que veig, existeix.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats, 2011

Sabors

Saliveges dolçors

que et fan néixer el somriure.

Et sorprèn el menú

que et presenta la vida:

gust de sal en el plor

com la mar del misteri

i el sabor de la mel

en els llavis que estimen.

Sucre i sal, paradoxa

en el teu paladar.

Com el bé, com el mal

del camí temporal.

Jordina Nadal. Victòria in vitro, 1997

Voldries que et deixaren les paraules

viure de nou el tacte de les coses,
el tacte que desperta la pell nua
i que l'omple de nou en cada empremta,
poder sentir els ulls damunt els ulls,
els braços sobre els braços, caminar
sobre la llum cansada del migdia
o sobre el gris asfalt de carreteres.
Voldries repetir cada viatge
des del regrés de cada matinada,
trobar instants perduts en clars d'oblit.
Voldries que et deixaren les paraules
sentir l'alè de cada situació
i entrar en l'atmosfera que respires.



Teresa Pascual. Les Hores, 1988

i dins,  
Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000) : mostra poètica, 2003

La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana

tu qui madures dins l'ampla cuina

a ramells o garlandes penjada

on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres

el mas tardívol, petita i última,

mai no et manca un pagès qui te culla

pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes

als nins recordes qui, porta closa

fan remor, com al buc les abelles,

del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge

qui a la materna calor s'educa,

tu l'estimes, la casa tranquil·la

amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella

que és separada dels seus un dia

per quelcun qui després ha gustada

de son cor una mel ignorada.

Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà

Rius xics, rius grans com la teulada de la mar

És difícil sentir i interpretar
un riu entre dos marges,
per bé que sigui com un toll
esbiaixat. És difícil, perquè
sentir un color i desxifrar
pensament i paraula
és cosa de poetes: llum de mags.

(La veu del riu i la blavor del so que t'ha cridat)


Àngels Cardona. Les veus del riu, 2001

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:

és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.

D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,

sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,

com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura

nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?

Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti

i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.

Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004

Dues escenes

I

Ens veiem tal com ens comportem,
cada racó ens fa algun oferiment especial.
El tren porta alegria;
les espurnes que fa il·luminen la taula.
El destí guia el pràctic del port, i és el destí.
Feia molt que no sentíem tantes notícies, tant soroll.
Era un dia agradable i càlid.
«Et veiem als cabells,
l'aire que descansa al voltant dels cims.»

2

La pluja fina ungeix la maquinària del canal.
Aquest potser és un dia d'honestedat general,
com cap altre en la història universal
tot i que els fums no tenen cap autoritat especial,
eixuts com la pobresa, igual.
Hi ha unitats magnífiques damunt d'un vell,
a l'ombra blavosa d'alguns pots de pintura
i els cadets diuen, rient: «Al vespre,
totes les coses tenen un horari, si esbrines el que són.»


John Ashbery. Alguns arbres, 2001

Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover

L'assistent social i el mico

Una vegada vaig seure en una habitació amb un mico que deia
que no era un mico. Vaig entendre l'angoixa que li produïa el
fet de viure atrapat en un cos que detestava. Senyor, vaig dir-li,
crec que comprenc com se sent i m'agradaria ajudar-lo.
Tracta'm de mico, va contestar, m'ho mereixo.



Mark Strand, dins,  

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona 

Poema traduït per Hara Kraan

La primavera

Pel bosc tot glaçat
un cant s'ha sentit;
damunt les muntanyes
s'escolta un brogit:

Lleveu-vos amics,
que el fred ja se'n va,
lleveu-vos depressa,
l'hivern s'ha acabat!

Les flors obren l'ull
aixequen el cap,
i diuen alegres:
Quin dia més clar!

Damunt del paller
badalla un ocell,
estira les plomes
i fa un capgirell.

Les mosques se'n van
darrera del vent,
els núvols fan gresca
i mullen la gent!



Francesc Bofill, dins Les quatre estacions, 2001

Imatges

Sec en un cafè davant el mar,

però s'esvaneix aquesta ciutat

i me n'apareix una altra:

allà on vam trobar-nos...

I se m'amunteguen les imatges.

Sant Joan Damascè té tres bells discursos
contra els iconoclastes
i sempre a favor de les imatges:
El que és un llibre pels qui saben llegir,
és una imatge pels qui no llegeixen.
Alló que les paraules ensenyen per l'oïda,
una imatge ho fa pels ulls. Les imatges
són el catecisme dels qui no llegeixen.

De tu l'únic que ara servo són imatges.

Les del goig. I tanco els ulls

per veure-les millor.

Els qui sabeu llegir

ja m'enteneu.

Manuel Forcano, dins, 

Nit de poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII
Festival Internacional de Poesia de Barcelona