Seny

El seny és un tret característic de la nostra personalitat
col·lectiva. Els pensadors que han reflexionat sobre la
nostra manera de ser com a poble identifiquen aquest
valor com una de les nostres qualitats més reconegudes
arreu. Des del filòsof vigatà Jaume Balmes, fins al
filòsof gironí Josep Ferrater Mora, el seny apareix com
una de les qualitats que defineix la nostra personalitat
moral i que ens ha fet i ens fa mereixedors de respecte
a tot arreu.

Aquesta virtut es manifesta en el mode de prendre decisions
i d'executar-les. No s'oposa a l'entusiasme, ni al vigor. És
una qualitat molt noble que ens fa reflexius i ponderats,
analítics, però no covards.



(Fragment)


Maria Batet ; Francesc Torralba.
El valor d'emprendre : el futur és d'ells, 2011

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

La meua casa

    A Isabel, intemporalment 

La meua casa és la casa de la música
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!



Vicent Andrés Estellés, dins,

Odes temporals ; La casa de la música vora el mar. 1988

abecedaris

Desordenem els sentiments per ordre d'intensitat alfabètica.

L'amor és un caos ben dolç que ens convida a perdre'ns en

algun lloc entre la a i la zeta. Desa/prèn-me.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Joia, I

Oh joia omnipotent! Dur-te callada
dintre dels ulls, només per a mi sola,
gràvid secret, quan fortament voldria
a tots els vents cridar que jo l'estimo.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Gallaret de juny

Vermell, només el crit

sonava gerd de la corol·la, plàtera

de l'aire rebullit

d'aquesta tarda àptera.

Calitges sobre el lluny

i pols sobre l'espiga

i, al meandre de juny,

la gran pamela roja de l'amiga.

Rosella, parenta dels cascalls

que sonen com els cranis,

els núvols fan badalls

damunt el teu vermell i el dels geranis.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004

Glorieta del jardí

Glorieta del jardí,
d'esquena a la mar oberta,
d'un camí de cirerers
coronament i ofrena.
En els meus records d'infant
és l'ombra teva tan fresca,
oh dolç recer amorós
en aquelles tardes tèbies!...
Glorieta del jardí,
que ets tan reclosa i tan bella,
enyoro els teus cirerers
en aquesta primavera.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Epíleg: Vinyet Panyella

Begònies

Baixa l'escalinata cara a nord
seguici de begònies:
cada graó divers de la diversa sort
de sedes i colors i gests i cerimònies,
i cada gest subtil, precís de saviesa,
com acordat a música xinesa.



Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004

Per un llenguatge administratiu català

L'aventura


El present llibre aspira a esdevenir una peça
no  sols no menyspreable, sinó útil i eficaç
dins el conjunt dels actuals esforços per
la normalització idiomàtica. I a fe que,
coneguda amb noms diferents, la lluita
per  la normalització ja és vella, entre
nosaltres. Tan vella com la nostra presa
de consciència en tant que poble.

(Fragment)



Antoni M. Badia i Margarit

Badia i Margarit, Antoni M. ; Duarte i Montserrat, Carles.
Formulari administratiu aplicat especialment a la universitat, 1979 

El llenguatge dels cossos

Asseguts en la humitat del crepuscle
somriem cadascú al seu lloc;
la música corprèn llunyanies,
garbellem els gestos quan ja no hi són:
paraules que ens treuen la pols
i ens fan més nosaltres,
vives espelmes acerant la nit,
que ens dirà
si aquest és el camí que cal llaurar
-canyars de verd silenci-
o si cal plegar les canyes
i navegar, navegar...




Isabel Garcia Canet. L'os de la música, 2010

Països Catalans

Un camp de blat ens il·lumina el groc
i darrera l'aiguat vindrà el vermell;
aquí, que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.

La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d'un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.

I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell

el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!



Joan Brossa. Poemes escollits. 1995

Acompliment

You wanted everything told to you
And nothing thought through yourselves.
                                Louise Glück

Sí, foren paraules d'altri,
paraules reiterades
per fer que reprengueren el volum
de les aigües i els brots
i el vent vinclant les planes,
amb la sentor del vi
que obscurament fermenta
i es deixondeix de colp
en foguera de vidre.

Així, paraules d'altri
a poc a poc pastades,
alçades amb el rent
d'una fe vacil·lant
que tot just gosa dir-se.
Paraules a l'espera
d'un anhel nodridor
en què encarnar per sempre
a l'entreson de tantes llargues nits
de quietud absoluta.
De mots transsubstanciats miracle implícit:
paraules ja no alienes.

Quan el somni es feu verb,
llavors, només llavors,
habità entre nosaltres.


Enric Sòria. Arqueologia. 2012

Poema

A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.


setembre de 1961

Joan Brossa. Poemes escollits, 1995

Senders

Olorem el verd,

la cruesa de llum,

gemecs del primer sol a les Agudes,

camines tu davant amb pas lleuger,

jo em perd enmig l'esclat de tants silencis:

un balanceig de fulles als turmells,

el bressoleig constant de presents ocres.

M'adorm el pensament l'indecís vol

d'un pobre ocell que tem de no saber

tornar-hi al niu sense prendre la molla:

el mapa de penombra familiar,

la brúixola del bosc sense diademes;

batecs d'un ara escrit fora del marge,

dues mans de memòria com la pedra.

Del buit de fam brolla el viatge:

el teu camí el meu, la veu, la senda.

Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010

Pou de llibres

Era un insòlit monument,
en una vasta biblioteca,
no gaire lluny del riu Vltava
-amb la màgia fresca d'un mirall
que multiplica fins a l'infinit.
Amb una mica de basarda,
sentim la nostra metafísica

lleugeresa, davant el remolí

de l'art i de la vida. A cau d'orella

Milan Kundera ens parla, en la penombra.

Jaroslav Seifert, a la nit,

serà el nostre company, ran del foc hivernal,

amb Tota la bellesa del món.

I, quasi d'esma,

ens aboquem al pou de llibres,

i ens acull el silenci fervorós

d'una amagada saviesa,

antiga i fraternal, en el centre d'Europa.

Jordi Pàmias. Al cor del món, 2013

Plaça de la Revolució

El trespol ha lluït avui, sec
de la torrentada àcida d'ahir
que tot ho empastifà de bilis negra.
Ha fet sol, reconeixes les paraules
i saps, com jo, que el vent sempre s'endú
les coses que no aguanten ser aquí.
He menjat un gelat dels que ens agraden
i hem seguit el camí sense dir res,
amb la vista fixada cap a dalt.
Què vendrà ara? Ho saps? No hi pensem pus.
Ha estat molt bo el gelat d'aquesta tarda.



Andreu Gomila. Carrer dels dies.2012

SI HO MEREIXÍEM

Si mereixíem
de sentir l'ora
com abrillanta
sons despullades
del camp, del prat,
ja fórem dignes
de desvetllar-nos,
de dir paraules
de llibertat.

Si recordàvem
que la nit freda
hostil i cega
retornarà,
tothora guaites
a llocs altíssims
vigilaríem
l'antiga cleda
del nou ramat.

És aleshores,
mentre l'estrella
camina lenta
cap al seu jóc,
que noms difícils
vénen, i llavis
secs, calladíssims,
rompen amb càntics
de llibertat.

Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1984

És en aquests

És en aquests

rars moments en què

romanc absent quan

realment soc.

Tota aquella qui

es desprèn de la

lletra entrada

amb sang.

Tota aquella qui

és prou valenta

per escoltar la

veu que acallen.

Tota aquella qui

no té por de si

mateixa.

Totes aquelles que

esperem que germini

la llavor, som

solidàries.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

 

Fulla de tell circumscrita

Fulla de tell circumscrita,
a sobre el verd exigent,
a sota l'ombra assignada,
i tu gronxant-te a mig aire.

Fulla de tell pacient,
la nit es besa amb el dia,
la flama s'abraça amb l'aigua,
i tu suspesa a mig aire.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

Posta de sol

...revela, puces que les troben just quan ho fa la llum,
                         desenterrant-les amb
                         ombra, i resplendor a cada
                         cresta, i

l'aigua traspuant a través de la fenedura més interna de

                         les petjades,

i quan tanco els ulls ara no soc com una persona cega

                         que camina cap al sol que baixa

l'aigua sorollosa a la meva dreta,

                         sinó una persona que veu

amb els ulls clucs

                           i que posa els peus

                           l'un rere l'altre

                           sobre la terra.

Fragment final.

Jorie Graham, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

 

Poema traduït per Dolors Udina.

Matí

aquelles vísceres de peix com la làmpada
que torna a lluir de nou

em llevo amb sal a la boca
tot just el primer tast de la joia

surto a fer un volt
les cases aprenen a escoltar

alguns arbres es tomben
algú esdevé un heroi

cal saludar amb la mà
els ocells i els caçadors d'ocells


Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013

Tr.: Manel Ollé

Rapsòdia sobre la diversitat

Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?

-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb

el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.

El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com

la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen

com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,

partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.

Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el

mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada

aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana

adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que

reflexiono.

Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que

probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-

i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos

un matxet: La incompleció és bona.

(Fragment)

Hans Magnus Enzensberger, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013

Algues i vent

Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.




Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,

que m'ho ha demanat.

S'aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses

Truquen a portes

d'oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l'ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l'esplendorosa

pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Torre de pa

Nodria murs el Sena amb boca dolça

Fugien les serpents d'absoluts bronzes

Sento l'orgull de la darrera festa

       D'aquestes mares

Alerta sota plomes de certs lliris

I sense déus res de més gran que l'home

Cor pur esperit just fineix la brida

       No toco nusos

Hi ha teles a la boca de la terra

I un gran progrés enllà de les tenebres

En l'aigua del secret plates de sorra

       Fan les figures

Nodria flors el Sena amb boca dolça

Regant la barba d'un París de fruita

Compro un bressol a una piràmide entre

       La nit i l'alba

No exalto vincles per canals d'escàndol

Que el corredor novell prengui la torxa

Arrel i acció avui reten la fruita

       Al bloc que es forma

Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra

D'estrella a estrella sota els arcs de pedra

L'aigua repassa el mar Tot el que sigui

Humà és nostre.*

*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt

divulgat en aquells dies.

Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991

Renaixença

SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

Molt abans que el verb, fou la teva veu.

Abans que el foc, la teva pell ardent.

Amb la pluja vingué la nit primera.

I després un silenci de llegenda.

Va ser la culpa molt abans que l'àngel.

Molt abans que el desig, el cos en dansa,

trèmul i greu, davant l'enfony de runa.

Fins que sorgí una raça impura i bella

per calcigar els eterns cicles de l'aigua.

I un dia, poc després de la foscúria,

entre els carrers desèrtics i embriacs,

enllà de la feblesa i de l'absurd,

fou creat un verger fet de carícies,

una terra sembrada amb sal del vespre

i la sang sempre dolça dels amants.

I vaig ressuscitar quan els teus braços

m'allunyaren d'inhòspites tenebres.

Quan el teu nom va ser clam de requesta.

Sempre un destí. L'atzar. Una promesa.

Pere Joan Martorell. Aquest cor. 2012

Equilibri

Rondinar sempre sempre
perquè no ets on ets
si el que no tens no ho tens
si no entens el que dius
i el que dius no s'entén
no callar i rondinar
encara més i sempre

No voler no saber
no poder no voler
mirar-se endins i veure
l'arrel del malestar
admetre que és de dins
que surt de dins i sense
excuses ni pretextos
ni culpables enllà
del fons de tot de dins
on l'equilibri fràgil
no vols no saps no pots
encara retrobar.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Tot i res dels mots

Aquest riu, aquests arbres,
coses concretes entre el cel i tu.
Ara hi ha això i no qualsevol riu,
un arbre que no ho és, la vida o l'home
igualment inconcrets. El cel
que veus amb aquests núvols d'ara
i no el límit, l'anhel. El tu que és jo.
Ara hi ha això, no en dubtis.
Però escrites en el poema aquestes
coses, llegides ara o un altre dia,
aquí o allí, aquest riu esdevé
més rius i tots els rius, i la muntanya,
l'aigua freda i la truita
que hi salta, el temps i els homes que s'hi banyen,
es tornen tots els arbres
que no pot contenir,
d'un en un, cap poema, tots els cels
que hagin arribat mai a veure.
És veritat que ara hi ha això,
que les coses són ara aquestes coses.
Però si els mots les han dites, hi ha els mots,
tu que escrius, entre elles i tu,
i només hi ha els mots,
les estrelles del cel posem per cas i des d'on tu
les vegis, ara i sempre,
per a tu que llegeixes.



Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. 2009

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

Tranquil·litat

Mandrejo,

passejo.

Esmorzo

assegut.

Xocolata,

torrades

i un gran batut.

Baixant

a la plaça,

hi trobo els amics.

Matins de diumenge

d'aquells tan bonics.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2006

Il·lustracions: Tàssies