ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

L'elefant

Salut i alegria
jo so l'elefant
el forçut més gran
que la terra cria.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.



Josep Carner, dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO. 1997

Mar d'hivern

Petjades de potes a sobre la sorra
humida, compacta i verge de gent,
m'indiquen presència d'aus fugisseres,
gavines porugues perdent-se en el vent.

Petxines i nacres festonegen les ones,
orla de deixalles, rúbrica de la mar.

Vagarejant pel seu flanc, de fredor esquitxada,
m'embruixa el seu cant PERSISTENT, CONSTANT.

Dolors Juan i Ill
Vilanova i la Geltrú

Tres anys de poesia marinera, 1999

Nit de Reis

Ja sé que tornareu com cada anyada,
vinguts d'estranys, misteriosos mons,
oh Mags!, desvetlladors d'il·lusions
en els cors innocents de la mainada.

Incòlumes al temps, tindreu, encara
l'edat mateixa de quan jo era infant,
un color diferent a cada cara
i el do inaudit d'estar pertot. Entant,

jo no sóc ja l'infant aquell d'un dia;
el que porteu, avui no em serviria
i el que voldria no m'ho podeu dar.

Mes, no passeu de llarg: al meu darrera,
hi ha un estol d'animetes que us espera.
A mi ja em basta que pugueu tornar.


Joan Arús. Les veus de la nit : poemes, 1971

 

Per a vosaltres

Tinc dins del meu cor molts flasconets
on desaré, un a un, els meus afectes.

El dels pares, amics, germans,
amors.

El de foques, gats, mussols...
Tot el que es mou.

La música
de lletres i paraules.
De cançons.
D'imatges.

Una postal de sol, el mar, el xiu-xiu del riu...
La Natura sencera.
L'Univers.
La Vida.

I quan em senti sola,
els obriré.
Molt a poc a poc
tancant els ulls
tot olorant-los.

Escoltant el món.

Escoltant el silenci.



Maria José Orobitg, dins,

Poesia i educació : d'Internet a l'aula. 2009

Coordinació de Glòria Bordons

Allò que el poeta ha de saber

I si ell no hagués conegut les nits de les quals parlà Rilke,

I no era al costat de la dona quan va parir,

Li seria d'alguna utilitat que hagués conegut miracles de jove?

Primer el miracle de construir.

La porta de l'estable és oberta; l'home col·loca totxo sobre totxo.

Ell construeix un mur. El mur sosté les bigues.

Al seu costat resta la caixa d'eines amb el seus poderosos estris.

Aquesta deu ser la forma en què les coses que semblen eternes van créixer!

Aleshores el noi també es construeix;

Cava forats i galeries al terra,

Construeix canals amb rescloses a la sorra, torres i castells de pedra.

Aleshores el miracle de l'abundància de la natura.

El jardí és encatifat amb la gran i vermella fruita de dolça olor.

El vent és desmuntat pels forts arbres.

Oh, la joia de la collita, amuntegant les espaioses golfes amb la riquesa del món!

Aleshores les altes tartanes peonant a través de la porta del graner.

I la pàl·lida fruita de la terra, desenterrada del ric sòl!

Hauria de tenir alguna utilitat per ell que va criar-se en la mesurable

Comunitat del poble?

Ell que ha conegut l'estable, el graner, l'horta i el prat?

Ell que ha estat al cobert de les segadores i amb els homes en el camp de fenc?

Ell que ha conegut l'essència de la fusta on la piconadora va al dic,

De l'embarcació que va navegar més enllà de les xarxes, del bronzejat del pescador a l'exterior?

Ell que ha conegut les cases amb pisos de pedra

I les golfes baixes ennegrides pel fum?

I Oh! Si les nits no són allí, hi ha els dies

Amb l'amor de la llum del cel

I tot el càlid resplendor de la terra!

I si la dona no és allí qui porti vida

Hi ha la mare que sempre la donarà,

Ànima que abraça generacions.

1927

(Traduït de l'anglès per a aquest blog)

Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004

Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.

Avancem amb el català

Poema

És cert
que no tinc diners
i és patent que la major part de
monedes són de xocolata;
però si agafeu aquest full,
el doblegueu pel llarg
en dos rectangles,
després en quatre,
feu llavors un plec
oblic amb els quatre
papers i el separeu
en dos gruixos,
                     obtindreu
un ocell que mourà
les ales.

                     A Pepa

Joan Brossa. El saltamartí. 1999

Pr.: Pere Gimferrer

L'óssa menor

Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
corria per la carretera del cel
i les rodes rodaven, rodaven
i el carreter remugava molt.

Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
arran d'arremetre amb arrogància
contra una barraca d'arròs,
el carreter renegava molt.

Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
rodolava per un carreró
amb una arrova de rosada,
el carreter rondinava molt.


Josep Ballester. Els ulls al cel i l'ànima a la mar. 2003

Sento la mar

Sento
la mar endins,
la mar blava,
la mar tendra,
la mar que ha dut la història
i el català llenguatge
a ma petita terra.

Sento
la mar endins,
la mar de mes riberes de cristall,
la mar que aixeca en vol
milers de gavines,
la mar d'on tot ve i on tot retorna,
la mar de ma infantesa i
de ma vida.

Sento
la mar endins
i el desig de
salpar altra vegada.

Rafael  Caria

Ja és temps

Ja és temps de sentir el mot sense resposta,

temps d'esperar el motiu que no és possible,

d'endevinar fullam nou als pollancres,

bé que la tardor n'ha escurat les branques.

Quin anhel se'ns marfon potser debades,

quin desig s'endevina sense viure'l?

Vespre del temps en l'hora més humana

quan el viure sospesa les collites

i ensems recompta els mòbils imperfectes.

Un rastre humil perdura pels camins

que l'home, que tot home, en fa recapte.

Després de tot -al límit de les coses-,

cal ser fidels al do de l'esperança.

Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,

cap riu no torna mai a la deu nada.

Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999

Sobre poetes i poesia

Què es pot traduir? Una història, un argument teatral,
les impressions d'un personatge viu en acció, una imatge,
una proposició. El que no es pot traduir és l'encanteri,
la música de les paraules, i la part del significat que
es troba a la  música. Però tampoc aquí no hem arribat
al fons de la qüestió; només hem intentat indicar què fa
que un poeta sigui traduïble i no hem concretat per què
es pot dir, com no es pot dir de cap altre poeta, que
Dant, Shakespeare i Goethe no només pertanyen
als seus compatriotes sinó a tots els europeus.


(Fragment)

T. S. Eliot. Sobre poetes i poesia. 1999

Traducció de Betty Alsina Keith

A Josep Benet

Poblant de pensaments ribes i hortes
passàveu la paraula tot capalt,
llavors que feia de bon tòrcer el salt
de nit a dia sobre blavors mortes.

Vós sempre heu filat prim; centes de portes
us recorden al fort del temporal,
quan els llamps que ofuscaven el fanal
volien dreçar l'ombra a coses tortes.

La lluita ha prosperat, i el remolí
ens ha enfortit; avui la fosca sobra,
i els arbres configuren un destí.

No allarga els dies altre pensament
que la guerra i la terra, i l'ànim s'obre
via al futur. Heu de ser president!

Febrer de 1980 [publicat a Nous Horitzons, 86]



Joan Brossa. Anafil. 1987

Hivern

Els meus coneixements gastronòmics són escassos;
però després de la pluja m'agrada passejar pel camp;
conec la naturalesa i sé que si els arbres meditaven
ho farien per les arrels.



Joan Brossa. La clau a la boca, 1997

Esperança

Quan la rosada de la nit
mullà totes les coses
dins mon jardí, no prou florit,
i el març marceja i dins el pit
la inquietud ha deixat roses,
inabastat, amunt, ardit,
s'alça un brot de cinc roses.




Maria Antònia Salvà, dins,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Règim

Ni carn ni vins ni aigua,
ni jovenesa ja, ni feneria...
Ni dol ni enyorament a dins ma via,
i el cor xalest, vessant de plenitud.




Maria Antònia Salvà, dins,

 21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (4 i últim)

Per què no fora eterna l'hora
que ens porta el bé
tan a la vora?
Si l'ombra sola d'un neguit
pot fer malbé tanta ventura
tinguem-ne cura,
agombolem-la bé;
que el seu record sigui una força
que cada dia ens mogui el braç
i ens aclareixi tota via
i ens acompassi el pas.



Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (3)

Dalt, la finestra
es bada encara.
Aixeco el cap i veig la mare.
I sento uns ulls
que em miren fit,
i aquell somriure
viatger
-ocell de pau i de missatge
que de la cara del marit
passa a la meva
i torna i ve-
s'ha desvetllat.



Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (2)

És la capella aquí tocant.
I pel jardí va caminant
aquest petit, que és meu
i em sobta.
Jugant amb les filles del Pastor
-trenes lluents i cama nua.
És tan menut i tan valent,
que si el tombava el cop de vent
d'unes faldilles
sap estirar, tot ell braó,
la cinta roja d'una cua
i amb el ditet
tocar una dent
de tota boca somrient
que sigui prop.


Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Hora tranquil·la (1)

      (Jardí de presbiteri a Nuremberg)

Un núvol blanc

pel cel camina

i l'últim raig

del sol ponent

pinta la poma

i fa lluent

tota la branca.

Un violí sona molt fi

damunt el fons

sever de l'orgue.

Clementina Arderiu,

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

Record de Sóller (5 i últim)

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós qui caceu libèl·lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta sutilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Record de Sóller (4)

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar?


Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (3)

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb el cabell a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (2)

L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca

del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam

d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,

i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;

filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;

dansaven les corol·les de fulla acarminada,

com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (1)

                              An en Josep Carner

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,

la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,

on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;

la posadera em feia senyal de que emmudís,

posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta

pel portaló guaitava com auri paradís.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Dins magnòlies

Dins magnòlies
ens vam perdre,
sota mil constel·lacions
rèiem.
Gràcies a això
mai ningú ens prendrà
el que vam ser.

Maria Coma

A BARCELONA

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

(Fragment)


Jacint Verdaguer, dins,

Antologia general de la poesia catalana, 2012

El mico destronat

Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres
mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens
pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que
aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en
l'aparició d'organismes cada vegada més complexos,
entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta
intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un
punt i a part.



(Fragment)



Toni Gisbert. El mico destronat, 2008

25 anys Premi Internacional Catalunya

"La biblioteca és
la més democràtica
de les institucions,
perquè ningú en absolut
pot dir-nos què llegir,
ni quan, ni com"


Doris Lessing