Una boca i un bes que mai s'acaba.
Un record que esdevé al·lucinant.
La rosa, de tan blanca es torna roja.
El rossinyol no sap sinó cantar.
Rosa Leveroni, dins,
Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO, 1997
Si les dades que necessiteu encara existeixen; Si heu trobat la informació que necessiteu; Si enteneu les dades que heu trobat; Si confieu en les dades que vosaltres enteneu; Si podeu utilitzar les dades de la vostra confiança; Algú va fer un bon treball de gestió de dades. (Traduït per a aquest blog) Rex Sanders - USGS-Santa Cruz http://www.usgs.gov/datamanagement/ |
Quina babel ens va escatint el viure? Pregunta la raó de tantes coses que canvien als ulls de cada dia. És astut aquest ésser que interroga el què i el com que ens agrada o el malcontent de vides col·lectives. Es baraten quefers, s'obliden senyes per fer vàlid un món que se'ns capgira. Caldria sempre lloar el tombant més feliç que el viure ordena -home i natura addictes sens demèrit- per fer entre tots fecund un guany de vida. Que ens meni la natura, sàvia amiga, ella endevina on neix l'aigua més pura!
Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999
|
A Maria Teresa Boix, liederista I L'ocell, al branc, dorm i reposa; dorm, al paper, la cançó escrita. Però a volar ta veu la invita com el matí a l'alosa. II Més que no el músic i el poeta, la teva veu fa la cançó: ella els adjunta i els completa en una sola emoció. III Ànimes líriques, que habiten lluny d'aquest món i aquest instant, tornen, quan cantes, i palpiten en cada nota del teu cant. Joan Arús. Les deus unides, 1963 |
Un ample front, després uns esbullats Cabells que banya el sol de la finestra. El pare té una nítida corona Llanada, davant seu obre un gran llibre. Un vestit estampat com de bruixot, Amb veu esmorteïda fa encanteris. El qui aprendrà els sortilegis de Déu Sabrà les meravelles que hi ha al llibre. Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006 |
Petjades de potes a sobre la sorra humida, compacta i verge de gent, m'indiquen presència d'aus fugisseres, gavines porugues perdent-se en el vent. Petxines i nacres festonegen les ones, orla de deixalles, rúbrica de la mar. Vagarejant pel seu flanc, de fredor esquitxada, m'embruixa el seu cant PERSISTENT, CONSTANT. Dolors Juan i Ill Vilanova i la Geltrú Tres anys de poesia marinera, 1999 |
Ja sé que tornareu com cada anyada, vinguts d'estranys, misteriosos mons, oh Mags!, desvetlladors d'il·lusions en els cors innocents de la mainada. Incòlumes al temps, tindreu, encara l'edat mateixa de quan jo era infant, un color diferent a cada cara i el do inaudit d'estar pertot. Entant, jo no sóc ja l'infant aquell d'un dia; el que porteu, avui no em serviria i el que voldria no m'ho podeu dar. Mes, no passeu de llarg: al meu darrera, hi ha un estol d'animetes que us espera. A mi ja em basta que pugueu tornar. Joan Arús. Les veus de la nit : poemes, 1971 |
Tinc dins del meu cor molts flasconets on desaré, un a un, els meus afectes. El dels pares, amics, germans, amors. El de foques, gats, mussols... Tot el que es mou. La música de lletres i paraules. De cançons. D'imatges. Una postal de sol, el mar, el xiu-xiu del riu... La Natura sencera. L'Univers. La Vida. I quan em senti sola, els obriré. Molt a poc a poc tancant els ulls tot olorant-los. Escoltant el món. Escoltant el silenci. Maria José Orobitg, dins, Poesia i educació : d'Internet a l'aula. 2009 Coordinació de Glòria Bordons |
Ja és temps de sentir el mot sense resposta,
temps d'esperar el motiu que no és possible,
d'endevinar fullam nou als pollancres,
bé que la tardor n'ha escurat les branques.
Quin anhel se'ns marfon potser debades,
quin desig s'endevina sense viure'l?
Vespre del temps en l'hora més humana
quan el viure sospesa les collites
i ensems recompta els mòbils imperfectes.
Un rastre humil perdura pels camins
que l'home, que tot home, en fa recapte.
Després de tot -al límit de les coses-,
cal ser fidels al do de l'esperança.
Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,
cap riu no torna mai a la deu nada.
Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999
|
Els meus coneixements gastronòmics són escassos; però després de la pluja m'agrada passejar pel camp; conec la naturalesa i sé que si els arbres meditaven ho farien per les arrels. Joan Brossa. La clau a la boca, 1997 |
21 escriptores per al segle XXI. 2004
Edició: D. Sam Abrams