Vas donar tot el perfum,
oh rosa, al florir de l'alba.
El jardí restà embaumat,
tu fores un xic més blanca.
Agonitzes lentament
i cap brisa t'acompanya.
Vas donar tot el perfum
al dolç amor que passava.
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
 |
Em prengueres un amor,
jo de grat te l'ofrenava.
La joia d'aquells instants
l'absència l'ha feta amarga.
Em prengueres un amor,
no m'he n'has donat un altre.
La primavera somriu,
ni tan sols me l'he mirada.
La cançó del rossinyol
m'esgarria les paraules
que acompanyen el record
d'aquelles hores passades...
Em prengueres un amor,
m'has deixat enamorada.
Segueixes el teu camí
jo resto sense esperança.
Em prengueres un amor,
quina tristesa més ampla!
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
 |
| Es troben en la cançó el riu i la lluna clara. Festeja la neu del cim amb l'estel que l'acompanya. La plata dels olivars espera l'argent de l'alba. Ai amor, qui fos amb tu, bell amor, en l'hora calma! La verdor flonja dels prats es perfuma de rosada. Arriba pausadament el sospir de la campana. Un rossinyol encantat en els somnis em bressava. Ai amor, si em besessis, dolç amor, en l'hora blana! Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
Rossinyol de Catalunya,
no us sabria dir res més.
Si algú creu que és poca cosa,
jo penso que és el més bell
dels títols que puc donar-vos,
que el rossinyol és el rei
de tots els ocells cantaires
i cap refila com ell.
(Fragment)
Agustí Bernaus. Poesies, 1993
|
 |
Blaue Blume Aquella flor tan blava que ens desperta els sentits -ignorats a les còrnies congestes- tremola als murs de la mort i als pantans. L'aigualida distància descabdella les runes del temps i ara els arbres cansats es despullen de tu com si fos un secret el sexe de les coses amb l'oblit de les ales al recer de les runes. No era certa la nit al brocal de les hores ni al fons del pou el silenci del cos astorat! També el marjal acollia els meus ossos tanmateix solitaris teixits lentament per bardisses gastades a l'atzar de la nit. S'obrien les finestres de ponent i totes les parpelles esdevenien llunes. Les muntanyes llunyanes guardaven el secret d'aquella flor tan blava que ens desperta els sentits. Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980 |
 |
| Quan sabia alguna cosa de molta qualitat no podia resistir el desig de compartir-ho posant-ho en lletra impresa. (Fragment traduït per a aquest blog) Frances Steloff. En compañía de genios, 1996 |
A Maria-Antònia Salvà
 |
| Un escriu per, entre, sota i dins. Fragment. Jesús M. Tibau, dins, V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014 |
 |
| Un escriu i riu, i plora, i es relaxa. (Fragment) Jesús M. Tibau, V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, 2014 |
| S'enjoiarà l'estiu de cascalls i ginesta; piuleja cada niu; cada casa és en festa. (Fragment) Carles Grandó. Jocs de miralls, 1963 |
 |
El teòric nòrdic [Espen Aarseth] insisteix
a distingir la literatura ergòdica de la trivial,
entenent aquella com l'experiència literària
en què el lector ha de fer un treball actiu,
ha de fer un camí de lectura que no siga
ni passiu ni obvi.
(Fragment)
|
 |
musique, fleurs, beauté
Aquesta persona tendra i decidida
que de tot fa motiu d'aprenentatge,
la trobaràs quan et contemplis,
matinera, davant el mirall.
Teresa Grau Ros
|
 |
| Lluna polida: marbre. Llaminadura d'algues. Incendi forestal. Singladures de lli el teu cos al matí. Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980 |
55
En una pausa de la pluja
he recollit
una mica de julivert silvestre
perquè l'assaboreixis
durant la teva visita.
|
 |
(De l'Emperador Iang-Ti)
Llis, immòbil en el vespre és el riu, cinta encantada.
Primavera bada totes ses colors en la marjada.
Una ona hi ha tot d'una
que s'emporta avall la lluna,
i ve lenta la marea amb son noli d'estelada.
Josep Carner. Lluna i Llanterna, 1935
|
 |
| Al cim d'un promontori que domina les ones de la mar, quan l'astre rei cap a ponent declina me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en ellles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells en eixes ribes que m'ha aterrat lo vent, amb ses torres i cúpules altives de vori, d'or i argent: poemes, ai! que foren una estona joguina d'infantons, petxines que un instant surten de l'ona per retornar al fons: vaixells que amb veles i aparell s'ensorren en un matí de maig, illetes d'or que naixen i s'esborren del sol al primer raig: idees que m'acurcen l'existència duent-se'n ma escalfor, com rufagada que s'endú amb l'essència l'emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se'n van; si no tinc res, les ones que ara vénen digueu-me, què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons, per què, per què, enganyosa poesia, m'ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l'arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels? Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins, Nova antologia de poesia catalana, 2013 |
 |
(Tao, LIV)
- Com sé que el món és així?
- Conreant l'harmonia interior,
essent el que un és.
Arrelant,
essent poble.
Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004
|
