aquesta glòria teva

            ...aquesta glòria teva
prompte serà reduïda; mai més
ja no abusaràs dels gentils amb ton oracle;
d'ara endavant s'han acabat
els oracles, i ja mai més amb pompa
i sacrifici seràs preguntat
a Delfos o a cap altre lloc, ni vanament,
perquè et trobaran mut.

(Fragment)


John Milton. El paradís retrobat, 1994

Vida

L'aigua m'arrossega
car ja m'arrossegà una vegada.
La foscor m'adorm:
Ja m'adormí una vegada a la foscúria.

Abans, però, de la meua primera nit
ones de càlams grocs
abans del primer bany
l'aigua blanca a la vall!

Verd i blanc
el prat, bosc amunt
l'aigua, sender avall
Ja vaig ser-hi una vegada.

Ja vaig ser-hi moltes vegades
Per això estic tranquil
per això lluu el sol
Avui no es farà fosc.



Erich Fried. Al bosc. 1988

Traducció: Andrea Sarah Steinbök

Edició bilingüe: alemany-català

Hi ha una mena de fum

Hi ha una mena de fum en l'aire de primavera,

un fum que omple els parcs, les petites estàtues

de rosa, com si una tendresa es desvetllés,

una tendresa que no cansa, una cosa que cura.

(Fragment)

Sylvia Plath. Tres dones : un poema per a tres veus, 1993
Tr.: Montserrat Abelló

Dafne mezéreum

Deu baies són suficients per emmetzinar una persona.

El rossinyol s'hi aixopluga, les picoteja, se les empassa i,

oh prodigi!, no n'emmaleix. Enigmes inextricables del

món misteriós del verí.

Maridès Soler. Tomb fadat per l'arbrat, 1999

L'equivalent

L'equivalent de què?
                                  Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                 la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
                             Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.


Joan Vinyoli. Els millors poemes, 1998

Pàtria

Pàtria, et donà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llança a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu,

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

He d'agafar els pinzells

He d'agafar els pinzells,
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.

III



Teresa Roses Sanz, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127

La palabra de junco

...
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.

(Fragment)


Cristina Lacasa Begué, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92

Dones (in)visibles

                         2

Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.



De: 7 instantànies



Maria Josep Escrivà, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31

La nena que camina sota els arbres

La nena que camina sota els arbres
no té res més que,
el pes de la seva trena,
un fil de cançó a la gorja.
Canta sola
i salta pel carrer; no sap encara
que mai un bé més gran no el tindrà pas
que aquell xic d'or vivent damunt l'esquena,
que aquell goig a la gorja.

A nosaltres, que no tenim cap més
felicitat fora de les paraules,
i no aquell foc encès, i no la molta
esperança que fa gran el seu cor,
si no és demanar massa, arrabasseu-nos
primer la vida que aquell únic bé.


Camillo Sbarbaro

Traducció de Maria Àngels Anglada.



Reduccions : revista de poesia. juliol 2010, núm. 97, p.55

L'índex de benestar emocional o de felicitat

La felicitat és un sentiment, un estat d'ànim

caracteritzat per emocions de satisfacció, 

grat i plaer. Som feliços quan ens sentim bé

amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

Fragment

Ferran Salmurri, dins,

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013. P. 32

Ja no visc en una casa

Ja no visc en una casa:

dormo al ras com un mamut.

Enric Virgili. Mamut, 2004

Com salten les maragdes

Com salten les maragdes

del ventre de la terra,

així, dona, present

diví, l'esclat del riure

saltà, s'envolà ocell

de l'hort clos del teu ventre.

Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990

In memoriam

                                               A Vicenç Burgas

Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...

                                                16 de febrer de 1993

Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
      

t'adorms amb la lluna

t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és





Ramon Farrés. El present constant. 2009

Arietta

                                       A la meva néta Núria
              (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.

El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.


Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996

Des de dalt

Des de dalt sembla una creu;
pel costat, unes ulleres;
serveix per anar corrents...
si no et trenques les costelles.


Endevinalles per passar l'estona i aguditzar l'enginy, 1994

el maig t'ensenya

el maig t'ensenya

que el món és més verd

com més gris és el cel

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Coberta: Atzavara, acrílic sobre tela

original de Pep Dengra

Campanetes de mar

ALBADA

  Recolzat al balcó, per on s'enrosquen
les gentils i florides campaneres,
per on com una verda catarata
pomposament, tota raïms i pàmpols,
se desborda la parra luxuriosa,
rebo el petó del sol ixent.
                                         La brisa
du perfums estivals que el cor penetren;
el cel és blau i rutilant; sonores
al voltant dels raïms brunzen abelles.

  Damunt dels pàmpols, gravement gaudint-se
dels raigs del sol, les zumzidores mosques
se refreguen les mans amb complacència,
com hisendats per qui el nou jorn se lleva
sense temors ni angoixes...
                                          Quina calma,
quin benestar respira el món! Quant bella
se desperta la vida! Quant ditxosos
semblen la terra, el cel, la llum i l'aire!...
   Cert és que l'Home encara dorm, i em trobo
tot sol amb la Natura cara a cara.

p. 127

Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas

CANÇÓ DE MAIG

Lo taronger floreix,

       tot ell és flaire;

la flor del taronger

       perfuma l'aire.

Amb son preuat perfum

        l'oreig s'adorna,

parteix ben lluny amb ell...

        mai més lo torna.

Abans no el robi tot,

        oh vida mia!,

baixem al jardí junts

         al caure el dia.

Brandant lo taronger,

        al vent s'inclina,

i una ruixada en cau

        de tarongina.

Correm sota el brancall,

        ma companyona,

i et teixirà la flor

       blanca corona.

Correm, que el taronger

       perfuma l'aire!

Correm... que el mes de maig

       no dura gaire!

Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas

Dia blau

Il·lumina el paisatge un sol brillant,

el cel, avui, no tem la tempestat.

Veure com brolla l'aigua és fascinant,

i em captiva el to de l'herba del prat.

Calidoscopi de mil colors,

per als sentits, un fantàstic present.

Poesia i simfonia d'olors,

pau, subtil silenci, repòs d'argent.

Els ulls se m'inunden de bellesa

enmig d'aquesta muda immensitat.

Vull impregnar-me de la puresa

d'aquest dia blau que m'ha extasiat.

Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

MADUIXES

Brases enceses a la gerda prada,
restes d'algun incendi de colors.
Potser sou els joiells que a alguna fada
li han caigut passejant entre clarors.

Però ningú no té la gosadia
d'apagar la dolcesa d'aquest foc,
i fins l'aigua benigna encar atia
les delicades brases com un joc.

Potser són ardents cors d'un vol d'estels
que han caigut a la tèbia terral falda.
I ara s'ancoren amb fines arrels

i s'enrojolen amb l'estival calda.
Un vol d'ocells s'atura als conreus
i als maduixers escalfen els seus peus.


Jordi Gebellí. Retorn a Seor i altres poemes, 1984

Ocells migratoris

Has mort tantes vegades arraulida

a l'alba densa, opaca, de l'amor!

Com ocells migratoris

anem d'ací, d'allà

cercant estances càlides.

T'endinses vers l'enigma de les coses,

t'embriaga el misteri de l'obscur

i perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplir

el buit de tants papers

es fon amb la impossible meravella

de trobar la mesura del desig.

Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.

Cultura d'aigua

Aigua al sol tant és fang al terra
terrissa redimida al foc
fogons templen fòtils de guerra
guerrera història d'estoc
l'estol d'espases entra en joc
en joc entre coure i fer aigües
aiguabarreig en foc trenca aigües
aigua a càntirs i culte al broc.



Ester Xargay, dins, 

Bouesia 2006. 2006

D'ulls i mirada

D'ULLS i mirada
bastim la nostra casa;
d'ales i llum,
els besos;
el tàlem, d'aigua,
i de paraules vives
les abraçades.



Cinta Massip. Amurada. 2006

Dibuixos: Francesc Macip Vallès

Pròleg: Feliu Formosa

Epíleg: Jesús Massip Fonollosa

El llaüt del budista Jun

En baixar del Mon Mei,
el monjo de Shu toca
el llaüt.
              Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.

Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!



Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997

Nit de primavera

En aquesta primera nit de primavera
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.

Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.

M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.

Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.

I després, aniré per començar...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Primavera lliure

       A Maria Pilar Anglada i Maria Dolors Bonal

Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

No és encara la pell

No és encara la pell, tan sols
una remor en la llana de les camises, un missatge
que recorda les tardes en el fenc, lli rentat, el sol
rosegant un riu al matí:
així la distància entre la meva mà i el presseguer.

Al carrer
les flors es mantenen fins a les taronges,
però l'aroma del verger fa set i els ulls s'enceguen
davant la promesa de grills nous i dolços, els més
dolços. Potser

per això es continua el viatge sense mirar cap enrere.



Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

Olor mullada dels horts

Olor mullada dels horts,
tendre sospir de la terra!
La riera i el canyar
se van dient amoretes.
Les paraules que s'han dit,
el bon llebeig les oreja,
i va apagant la remor
en el silenci del vespre.
Només vola aquell sospir
de goig que feia la terra:
olor mullada dels horts!

La riera va cantant
i besa l'herba del marge.
Amorosa, la segueix
l'ombra fina de les canyes.
Amb la fosca de la nit
les canyes han fet marrada:
entre els caminets dels horts
ploren la seva enyorança.
El seu plor silenciós
munta com una alenada:
olor mullada dels horts!

Canyes altes del camí,
deixeu que es faci de dia.
Fugiran el grill encès
i l'estrelleta que brilla.
Damunt les aigües del mar
s'obriran alba i gavines
i el camí us demanarà
si ara la riera us crida.
La riera us corferí
Quin alè de melangia:
olor mullada dels horts!

                        L'ombra del lledoner

Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes, 1949
  
                     

L'arc iris de la llibertat

Els coloms s'aferren amb força
a l'arc de Sant Martí de la llibertat
amb por de caure
si belluguessin a dreta o esquerra
però els lleons blaus
corren amunt i avall
sense por
perquè són allà on els pertoca.
Reis gitanos
que reparteixen cançons de llibertat
com ceptres orgullosos.



Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Tr.: Francesc Parcerisas

Literatura

No t'ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l'ordinador,
i ha escrit no t'he besat, no t'he besat la boca
i ara què en faig jo d'aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.



Mireia Calafell



De Tantes mudes. 2014

També dins,

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016
Dir. del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

8

Primer escolta, núvol, la ruta que més escau a la

teva travessia: els cims on reposaràs quan et trobis

cansat, els rius on et refaràs amb aigua pura quan

et sentis exhaust. Després ja satisfaràs les teves orelles

escoltant les delícies del meu missatge.

Kalidasa. El núvol missatger, 2013

Guanyar i perdre

Mai no he deixat de guanyar ni he parat
de perdre. La mort va intervenir, i ara
em veig alliberat de totes dues coses.
Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.




Mònica Miró Vinaixa. Perennia : poesia epigràfica llatina. 2015

Dissabte

     Pujaré la tristesa dalt les golfes. M.M. Marçal


Ara haurem d'endreçar
l'espantall que ha quedat  
després de la ventada.

Enfilarem petxines i records,
de la tristesa fonda
en treurem perles de plata
i farem, amb la ratlla del mar,
un collaret de barques.

Amb el cove dels nusos i del plor
farem bugada a la riera clara
i estendrem les paraules al balcó
que el silenci del buit retorni l'aire.

I amb licor d'emocions
i regalims de l'ànima
regarem puntualment el misteri
dels dies que han de créixer
l'endemà d'aquest demà de pedra.



Cinta Massip, dins, 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita

Devora

Ets tan petit, amor meu, petitó meu. Em semblaves tan
gran antany massa gran, massa feixuc, massa mort, potser
estaves enfadat, amb nosaltres les criatures que no veníem
a obrir el portal, que fugíem davant l'aparença, que no
teníem la idea és a dir el coratge ni el sentit de forçar el mur,
que no t'havíem estès la mà, ni desenterrat, que bramàvem
amb un riure agre rere el monument veí mentre la iaia
ta mare plorava a llàgrima viva sobre la teva pedra, et temíem,
estimat, tenia por dels teus ossos em feien basarda els teus
cucs, volia marxar, me'n vaig anar, et vaig abandonar, et
vaig deixar caure en la soledat, on mai no hi hagué oblit.




(Fragment de l'inici)
(Tr.: Marta Segarra)

Hélène Cixous. Si près, 2007 dins,

Nit de poesia al palau : Barcelona Poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2012

L'educació

Mare, gràcies per la vida

Àvia, gràcies sobretot per l'educació

Sense educació, l'ésser res no valdrà

L'ésser no neix pas diví no neix pas humà

S'hi torna, se'n fa

Perquè tria la transformació

Se'n fa sobretot gràcies a l'educació

Què és doncs aquest misteri? un enorme treball

El misteri mateix del diví és el treball

El guitarrista no neix pas tocant

El ferrer no ha nascut pas ferrant

El metge no neix pas bo i curant

L'ésser allò que aprèn es va tornant

Allò que de cor practica constant

No, pare, l'assassí no neix assassinant

Ni el militar altres humans afusellant

El polític no ha nascut entabanant

Ni el comerciant tot murriejant

El savi tampoc no neix pas Sant

L'ésser es transforma per la pensa i la parla

Pels actes i els èxits al sarró

Pel temps però sobretot, per l'educació

Què és doncs aquest misteri? Un enorme treball

El misteri mateix del diví és el treball

Werewere Liking, dins, 

19è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2003

Llibre d'exilis

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He aprés moltes coses.
He aprés sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

                                                      (O. C. vol, 2, p. 14)

Plantar cara a la vida : poemes musicats de Vicent Andrés Estellés. 2013

A l'aire lliure

XXXI

A l'aire lliure
un sol rialler.
Profund groc endins,
en allò que és petit,
la llum purpúria,
els jardins del joc,
la pell de la innocència.


XXXVII

La terra,
el goig, la pluja,
l'olor porosa, l'aire xop:
la reminiscència que creix.




Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2007
Pr.: Jordi Pàmias