Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
28 de gener 2018
Catalunya, Catalunya
Plugims de llibertat
Traducció: Carles Castellanos i Llorenç
s'escampen damunt teu.
La vida refredada pels hiverns gelabrosos
ha acabat esclatant dins teu esponerosa.
Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen
del llarg son xafogós.
Ragen del teu alè
com pètals d'una flor
un doll d'ànimes noves.
Catalunya, Catalunya
No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge
envers aquells ocells ferits i alatrencats
que els caçadors empaiten.
Mai deixes de teixir
amb el fil de mil mots,
ni mai de donar beure als cors assedegats.
Esbatanes els ulls que romanien clucs.
El teu do més preuat és tot reblert d'amor
Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren
i de tothom qui aculls.
Catalunya, Catalunya
Terra de destí obert
que sega mil cadenes
cap a un nou horitzó que ara fa renéixer
nous altres segadors.
Tot i que el camí és llarg
l'esperança és més forta.
Ta força sorgeix d'ella
perquè ets nascut poema
que entrelliga els seus versos
que el temps ens ha escrit.
Com s'exalta el meu cor
sentint com ara arriben
tambors de llibertat!
Salem Zenia. Jo soc l'estranger : poemes de revolta i d'exili. 2015
Traducció: Carles Castellanos i Llorenç
Pròleg: Carme Arenas
Etiquetes de comentaris:
ànimes,
arribades,
camins,
Catalunya,
cor,
esperança,
flors,
força,
hivern,
llibertat,
plugims,
poesia acollidora,
renéixer,
sentir,
temps,
ulls,
Zenia [Salem 1962-]
No vull tornar a fer poemes precisos
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Coll Domingo [Glòria 1988-],
convertir,
diccionaris,
esborranys,
escriure,
ordenar,
papers,
parlar,
perdonar,
persones,
poesia,
precisió,
vida,
viure
27 de gener 2018
Ressol
Et vaig dansar sol i de ràbia
amb el crac de les dents.
Visc a to de tu
i amb tu, em recordo
amic de l'ombra
i viu per misèria.
Canviem com fulles d'afaitar de les barates,
no recordes mai que duren tan poc. Tan sols t'hi trobes,
com quan t'anunciaven el mite del teu joc amb la resta,
en suma,
no res.
Mentre em faig gran i ample
camino sol.
De manera previsible, ara començo a veure-ho,
-Ets prou amunt per caure? Au doncs! Avall
i fes consell a la gravetat,
que ella
sempre té raó.
Núria Martínez, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm.: 76, p. 34
amb el crac de les dents.
Visc a to de tu
i amb tu, em recordo
amic de l'ombra
i viu per misèria.
Canviem com fulles d'afaitar de les barates,
no recordes mai que duren tan poc. Tan sols t'hi trobes,
com quan t'anunciaven el mite del teu joc amb la resta,
en suma,
no res.
Mentre em faig gran i ample
camino sol.
De manera previsible, ara començo a veure-ho,
-Ets prou amunt per caure? Au doncs! Avall
i fes consell a la gravetat,
que ella
sempre té raó.
Núria Martínez, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm.: 76, p. 34
Etiquetes de comentaris:
actituds,
caminar,
canvis,
caure,
dents,
gravetat,
Martínez Vernis [Núria],
mites,
persones,
raó,
Reduccions,
veure
Visc en una ciutat
Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.
Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.
Rosa Fabregat, dins,
Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.
Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.
Rosa Fabregat, dins,
Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
ciutats,
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
Lleida,
lluna,
rius,
Segre (Riu)
25 de gener 2018
Ametllers
Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s'enlairen les banderes
dels ametllers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.
Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixà l'aigua escondida.
La closca de la terra rememora,
mannà de pètals blancs, les assutzenes.
Jo present les violes dels crepuscles,
i em venç aquest requadre d'ulls enfora,
mentre la vida xiscla per les venes
i em sent el temps clavat damunt dels muscles.
Jaume Bru i Vidal, dins,
Ed.: Joan Fuster
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aigües,
ametllers,
antologies,
arrels,
blanc,
Bru i Vidal [Jaume 1921-2000],
cançons,
crepuscles,
florides,
muscles,
pètals,
poesia vegetal,
primavera,
rememorar,
temps,
ulls,
vida,
violes,
xisclar
Quan vinguis
Porta'm el cel ardent d'un dia clar
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
Etiquetes de comentaris:
actituds,
àlbers,
Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-],
fulles,
hivern,
instants,
llum,
persones,
Premi de Poesia Vila de Martorell 2000,
sentiments,
venir,
ventades
23 de gener 2018
Matí
Santa Maria La Longa,
26 de gener de 1917
M'il·lumino
d'immens
Giuseppe Ungaretti, dins,
Poesia italiana contemporània : antologia. 1990
26 de gener de 1917
M'il·lumino
d'immens
Giuseppe Ungaretti, dins,
Poesia italiana contemporània : antologia. 1990
Traducció de Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
emocions,
il·luminar,
matins,
poesia breu,
poesia lluminosa,
Ungaretti [Giuseppe 1888-1970]
Aquest mar que sabem
Aquest mar...
¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?
Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.
(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim
i poguessen trobar el goig íntim del fill).
El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...
(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).
Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994
Ed. Joan Fuster
¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?
Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.
(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim
i poguessen trobar el goig íntim del fill).
El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...
(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).
Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994
Ed. Joan Fuster
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Andrés Estellés [Vicent 1924-1993],
cel,
Déu,
emocions,
escola,
fills,
Fuster [Joan 1922-1992],
guàrdies,
mar,
motos,
persones,
places,
saber,
sentiments,
vespre,
voravies
21 de gener 2018
El llibre meravellós
Tinc un llibre fet
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
hi escriuen les faules
que cap ull humà
sabria llegir.
El vent me les conta;
les sé de memòria!
Me les conta el vent...
o surten de mi?...
Joana Raspall, dins,
Poesies amb suc. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
hi escriuen les faules
que cap ull humà
sabria llegir.
El vent me les conta;
les sé de memòria!
Me les conta el vent...
o surten de mi?...
Joana Raspall, dins,
Poesies amb suc. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ales,
contar,
faules,
Galí [Mercè],
il·lustracions,
llegir,
llibres,
maduixes,
memòria,
papallones,
persones,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
vent
19 de gener 2018
Mallorca
Etiquetes de comentaris:
ametllers,
blanc,
blau,
camins,
catedrals,
conrear,
dolçor,
Ferre [Maria Rosa],
illes,
llavors,
llenguatges,
Mallorca,
mar,
oliveres,
Pera i Segura [Albert],
reis,
Salou,
seny,
verd
Una poesia
Una poesia és un instant atrapat. Un moment viscut ple de màgia i bellesa capturat en paraules. (Fragment del pròleg) Francesc Escribano, dins, Tres anys de poesia marinera, 1999 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
bellesa,
Escribano [Francesc 1961-],
instants,
màgia,
paraules,
Plensa [Jaume 1955-],
poesia visual
18 de gener 2018
Sàpies fer bell
«Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.
A Làrissa, núm. 5
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.
A Làrissa, núm. 5
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anar-se'n,
barques,
bellesa,
caldre,
despertar,
fer,
mar,
persones,
Piera [Josep 1947-],
poesia breu,
saber,
somnis,
tenir
14 de gener 2018
Examen escrit
Prou que et voldria ajudar
quan et mossegues els llavis
perquè no et ve a la memòria
com s'escriu «cor» en anglès.
Pots mirar-ho al diccionari.
En català, no caldria,
perquè és un mot que nosaltres,
sense esforç, tenim après.
Joana Raspall. Concert de poesia. 2004
Il·lustracions: Marta Balaguer
Etiquetes de comentaris:
ajudar,
anglès,
aprendre,
Balaguer [Marta 1953-],
català,
cors,
diccionaris,
escriure,
esforç,
exàmens escrits,
llavis,
memòria,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013]
Nova balada del Cap de Creus
Etiquetes de comentaris:
Cap de Creus,
Capdevila [Roser 1939-],
fars,
Foix [J. V. 1893-1987],
poesia visual
Futur esperançat
Cos indomable
I
A sota el foc sagrat del cel empiri
respira el blau del mar amb veu sonora
mentre abrusa l'estrella de l'aurora
s'inflama en el meu cor el seu cantiri.
I el cos d'aigua modela fetiller,
i amb els corrents gravita la tempesta
com un gegant humit de nua testa,
interpreta tothora el seu paper!
II
Calma
La brisa en vol de somnis et pentina
amb la pinta encesa de claror.
I s'ondula el cabell de la marina
com la goja de mítica faisó.
Però talla el mirall sublim que sura
el frisós aleteig d'un plomí blanc
que cerca l'aliment amb desmesura,
en el blavís cristall, sense entrebanc!
III
Maregassa
Ona perduda que t'arrisses verge,
de blanca espuma, amb rumb, devers la costa
trenques el teu orgull mai no ferit
en infinites llàgrimes del pit.
I brames amb el vent més invencible,
com un sol cos navegues oceans;
bolques navilis, barques, naus, golut,
com un mestre d'art bèl·lic absolut!
IV
Platja
M'endinso en aquest mar que idealitzo
per la seva esotèrica natura,
i sento el remoreig del líquid fluid
que em xopa l'esperit de sal teúrgica.
I aquest diàfan regne submarí
m'acarona la nua pell de fembra
i sóc lleugera amb el seu tacte aquós
dins l'abisme profund del foll redós!
V
Corrents marins
El blau intens navega l'horitzó
amb el frenètic curs de la marea
i el vent infla les veles sense por
del meu vaixell perdut en odissea.
Perquè no trobo el port on ancorar
els sentiments en aigües més serenes.
Vago de mar en mar cercant un clar
que m'alleugi el bagatge de les penes!
VI
Aigua turquesa
Immergits els meus ulls en transparències,
contemplo fascinada el seu poder
magnètic que dibuixa l'aigua viva
amb el pinzell impetuós del somni.
Perquè del líquid ventre em dona un hàlit
d'aquell immens tresor que vibra exòtic,
i em faig mirall encès de llum turquesa
mentre aspiro l'encís del mar hipnòtic!
Anna-Maria Ticoulat
Ciutadella / Menorca
Finalista 1997
Tres anys de poesia marinera. 1999
Dir.: Vicenç Roca i Garrigó
Il·lustracions: Joaquim Budesca
Etiquetes de comentaris:
blau turquesa,
Budesca [Joaquim],
calma,
corrents marins,
cossos,
mar,
maregassa,
navilis,
oceans,
ones,
platges,
poesia marinera,
Ticoulat [Anna-Maria 1942-],
transparències,
ulls,
vent
13 de gener 2018
Camí del bosc
T'atreu el camí
que el bosc gelosament guarda,
t'atreu la penombra
i la suau intimitat.
T'atreuen els avets,
la seva forma i alçada
com fletxes de somnis
cercant la claror.
Sents la natura
i el cor mig salvatge
quan més t'endinses
en el bosc interior.
Lentament entens
el llenguatge de branques tallades,
de fulles perennes,
de molses i líquens,
de la humitat i l'enyor.
Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998
Pròleg d'Olga Xirinacs.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
avets,
boscos,
camins,
claror,
cors,
enyor,
enyors,
fletxes,
Forcada [Assumpció 1947-],
fulles,
fulles perennes,
humitats,
intimitat,
líquens,
llenguatges,
molses,
natura,
persones,
suavitat
07 de gener 2018
Fes un pensament
Teva és la terra
home
t'és donada
però cal que la guardis
és ferma i forta
però alhora feble
fràgil
i el teu peu molt dur
si la vols viva
fragant
eterna
fes un pensament:
preserva-la de tu mateix
Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pròleg de Félix de Azúa.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
donar,
duresa,
feblesa,
fer,
fermesa,
fortalesa,
fragàncies,
Gabarró [Jordi],
guardar,
pensaments,
persones,
peus,
poesia breu,
preservació,
terra,
viure
06 de gener 2018
A port
Finalment són a destí
les meves passes porugues:
passen del fred i la nit
a l'escalfor benvinguda.
Les ombres se les emporta
aquesta seguretat.
Per fi tancarem la porta
a tots els perills passats.
I, quan vindrà de puntetes
la mare encara desperta,
em trobarà en un bell son,
endinsat al Món de Non.
Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen. 2011
Edició: Jaume Subirana
Il·lustracions: Jessie Willcox Smith
Etiquetes de comentaris:
actituds,
benvingudes,
imaginació,
mares,
ombres,
perills,
persones,
portes,
puntetes,
seguretat,
Smith [Jessie Willcox],
somnis,
son,
Stevenson [Robert Louis 1850-1894]
05 de gener 2018
A través d'aquests ulls
A través d'aquests ulls he vist els rius
de la muntanya, els cims nevats,
els boscos fràgils. L'aigua que rellisca
tot baixant mentre encercla els còdols grisos.
A través d'aquests ulls he vist el mar
i les ones que mostren tan impúdiques,
al ventre despullat, petxines blanques.
A través d'aquests ulls he vist els astres
i he sentit el xerric que fa la lluna
les llargues nits de fred.
A través d'aquests ulls he sentit el dolor
que s'escampa per l'aire
i corre indiferent pel desert dels carrers.
A través d'aquests ulls estimo el llarg silenci:
el teu, el meu, aquell que ens fa escrutar
el mar, el vent i els astres amb gest interrogant.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.
Oferiment
Trobo milers de mots
amb so de poesia;
per fer un concert amb tots
el cor no em bastaria.
Ens els podem partir;
són un bell instrument.
Feu el concert amb mi,
llegint-los tendrament.
Joana Raspall. Concert de poesia. 2004
Il·lustracions: Marta Balaguer
amb so de poesia;
per fer un concert amb tots
el cor no em bastaria.
Ens els podem partir;
són un bell instrument.
Feu el concert amb mi,
llegint-los tendrament.
Joana Raspall. Concert de poesia. 2004
Il·lustracions: Marta Balaguer
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Balaguer [Marta 1953-],
bellesa,
concerts,
cor,
instruments musicals,
llegir,
mots,
oferiments,
persones,
poesia musical,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
sons,
tendresa
04 de gener 2018
Les arrels
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
aigua,
arbres,
arrels,
boscos,
Brossa [Joan 1919-1998],
fullatges,
Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA),
plantes,
rivals,
torrents
03 de gener 2018
Bàlsam de mar
Amb un poc de porpra cristal·lina
i alfàbrega collida de nit.
Amb brases d'aigua i polsim de serpentina.
Amb pluja de tempesta i algues en confit.
Amb escates de lluna i un plat de macarrons amb tonyina.
Amb passió d'un bes exquisit.
Josep Ballester, dins,
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
i alfàbrega collida de nit.
Amb brases d'aigua i polsim de serpentina.
Amb pluja de tempesta i algues en confit.
Amb escates de lluna i un plat de macarrons amb tonyina.
Amb passió d'un bes exquisit.
Josep Ballester, dins,
Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
alfàbrega,
algues,
antologies,
Ballester [Josep 1961-],
bàlsams,
besades,
escates,
exquisitat,
Galí [Mercè],
lluna,
macarrons,
mar,
passió,
pluja,
tonyina
01 de gener 2018
Els reis d'Orient
Si fos un dels tres reis, per Nadal
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.
Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.
Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.
Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.
A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.
Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?
I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.
Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat
amb tants regals com voldran.
Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.
Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.
Tot això faria, si fos rei d'Orient.
Però no en soc,
què hi farem.
L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014
Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.
faria créixer un arbre de Nadal
a cada casa, a cada pis,
a les rajoles del passadís,
però no aquell arbre de plàstic,
pintat, que fa fàstic,
que ara s'ha posat de moda:
un avet, un pi autèntic de muntanya,
amb un buf de vent de veres
entre les branques,
que omplís d'olor de resina
les habitacions,
i ple de fruita ben bona:
regals i enhorabona.
Després sortiria amb la vareta
a fer de mag,
catric-catrac.
Al Passeig Nacional
hi plantaria un arbre de Nadal,
ben ple de nines
de tota mena,
amb llarga cabellera
per l'esquena,
que caminen soles,
ballen rock'n'roll
i fan cabrioles.
Qui en vulgui ja en pot agafar;
i de franc, és clar.
A la plaça Déu i Mata
hi plantaria l'arbre
de la xocolata;
al carrer de Rauric
el del pa de pessic;
al d'Urgell
l'arbre del tortell,
i al final de la línia blava,
el del tortell amb la fava.
Què, continuem passejant?
Tot just estem començant:
ara hem de triar el lloc
per a l'arbre dels trenets:
què, el carrer Elisabets?
I el d'avions en miniatura
a la plaça Pep Ventura.
Cada carrer tindrà un arbre especial
i així el dia de Nadal
la canalla voltaran
per la ciutat
amb tants regals com voldran.
Per cada joguina
que un despengi
en sortirà una altra
del mateix color
o potser millor.
Pels pares, en canvi, hi haurà
al pati de Golferics
l'arbre de les sabates i els abrics.
Tot això faria, si fos rei d'Orient.
Però no en soc,
què hi farem.
L'únic regal que puc donar
és desitjar-vos bon any,
d'aquests sí que en tinc un munt,
agafeu-ne sense plany.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014
Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Barcelona,
branques,
carrers,
créixer,
desitjos,
fer,
fruita,
joguines,
Munari [Bruno],
Nadal,
pares,
planys,
poesia infantil,
regals,
reis de l'Orient,
Rodari [Gianni],
xocolata
31 de desembre 2017
L'ocell
Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990
Jo no soc jo, soc l'altre
Jo no soc jo, soc l'altre.
En mil bocins m'esberlo
per endinsar-me dins teu.
Jo no soc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna
solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
la falsedat, ni la mentida.
Vora l'illa roja
Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998
En mil bocins m'esberlo
per endinsar-me dins teu.
Jo no soc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna
solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
la falsedat, ni la mentida.
Vora l'illa roja
Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
bocins,
cel,
espurnes,
falsedat,
mentida,
persones,
temps
València d'Àneu
El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
resplendents
es precipita avall,
s'esbalça.
Testimoni
procaç
de càrrec
o descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parla només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.
Dona només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.
I amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.
Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.
Maria-Mercè Marçal, dins,
Viatge poètic per Catalunya. 2014
Ed.: Joaquim Molas
Il.: Roser Capdevila
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
resplendents
es precipita avall,
s'esbalça.
Testimoni
procaç
de càrrec
o descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parla només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.
Dona només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.
I amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.
Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.
Maria-Mercè Marçal, dins,
Viatge poètic per Catalunya. 2014
Ed.: Joaquim Molas
Il.: Roser Capdevila
Etiquetes de comentaris:
Capdevila [Roser 1939-],
contrallum,
estrats,
herba,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
memòria,
núvols,
padellassos,
saber,
silenci,
testimoniatge,
turons,
València d'Àneu
30 de desembre 2017
Gotas de sangre
Etiquetes de comentaris:
Balzola [Asun1942-2006],
fruits,
grèvol,
Hausken [Randi],
Igerabide [Juan Kruz 1956-],
intensitat,
neu,
poesia infantil,
vermell
29 de desembre 2017
Perquè fa bon dia
Ara tot somriu:
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!
Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants, 1998
Il.: Teresa Martí
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!
Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants, 1998
Il.: Teresa Martí
Etiquetes de comentaris:
ballar,
bon dia,
cantar,
companyia,
jugar,
Manent [Marià 1898-1988],
Martí [Teresa],
poesia infantil anglesa,
riure,
saltar,
sol,
somriure
Subscriure's a:
Missatges (Atom)