Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
10 de desembre 2018
Ida &Ida
Etiquetes de comentaris:
apagar,
art abstracte,
Borvill [Ida],
encendre,
exposicions temporals,
llum,
pintura,
poesia breu,
poesia visual
08 de desembre 2018
En el teu comiat
Són anades i vingudes
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.
Jadicha Candela
Tr.: Teresa Costa-Gramunt
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.
Jadicha Candela
Tr.: Teresa Costa-Gramunt
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Etiquetes de comentaris:
amor,
anades,
balanceig,
Candela [Jadicha],
comiat,
enginyers,
llibertat,
poesia espiritual femenina,
ponts,
savis,
tendresa,
vingudes
Ser dona
L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Tr.: Teresa Costa-Gramuntuna dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.
Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.
El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.
Núria Pradas
Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Etiquetes de comentaris:
consciència,
dones,
feliç,
fer,
humanitat,
instants,
llavis,
néixer,
persones,
poesia espiritual femenina,
Pradas [Núria],
regals,
riure,
somriure,
tenacitat,
ulls,
ventre
Trànsit d'hivern
Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.
Ho diuen els estels que es toquen
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.
Vicenç Llorca. Places de mans. 1989
Pròleg: Antoni Marí
III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988
07 de desembre 2018
A les envistes de l'hivern
Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.
Antoni Prats, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.
Antoni Prats, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29
06 de desembre 2018
FORMA
Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?
Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?
Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?
Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?
Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
composicions,
embolcallar,
ésser,
estructures,
Fontela [Orides 1940-1998],
formes,
plenitud,
revelar
La frondositat de l'herba
La frondositat de l'herba
em feia creure
en les plantes exactes.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
em feia creure
en les plantes exactes.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Ballester [Rosina 1949-],
creure,
exactitud,
frondositat,
herbes,
persones,
plantes,
poesia breu,
Premi de Poesia Parc Taulí XII 2009
La llegenda de la síndria
Conten que fa anys i panys,
als jardins d'un gran palau,
un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.
Va passar que la princesa
no tenia pretendens
i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.
El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
I plantant els seus melons
del tema en feia una bola.
La princesa el temps passava
entre les plantacions
de pomeres, cols i raves,
però sobretot de melons.
Els cantava melodies
i els netejava les pells.
Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!
Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!
La fruita era grandiosa.
Mutació de la natura.
La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.
Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
amb una polpa sucosa
i una finíssima pell.
Quan fou temps de la collita
la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
lluminosos com vitralls.
Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja
als jardins d'un gran palau,
un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.
Va passar que la princesa
no tenia pretendens
i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.
El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
I plantant els seus melons
del tema en feia una bola.
La princesa el temps passava
entre les plantacions
de pomeres, cols i raves,
però sobretot de melons.
Els cantava melodies
i els netejava les pells.
Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!
Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!
La fruita era grandiosa.
Mutació de la natura.
La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.
Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
amb una polpa sucosa
i una finíssima pell.
Quan fou temps de la collita
la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
lluminosos com vitralls.
Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja
Etiquetes de comentaris:
Albertí [Núria 1974-],
amor,
boles,
contundència,
fruites,
galtes,
Inaraja [Christian],
llegendes,
lluminositat,
melons,
poesia infantil,
pomeres,
síndries,
somriure,
vitralls
Déu
Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.
Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.
Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint
ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.
I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
Recomenço.
De Kore
Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.
Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.
Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint
ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.
I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
Recomenço.
De Kore
Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aprendre,
blau,
Déu,
Duran i Ferrer [Joan],
fred,
humor,
lucidesa,
mar,
miralls,
muscles,
nedar,
recomençar,
senzillesa,
ulls
02 de desembre 2018
Mossèn Cinto
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
arrugues,
claredat,
cridar,
despertar,
fills,
gerds,
infantesa,
isards,
llenguatges,
mares,
mirades,
noblesa,
planes,
senzillesa,
somnis,
Verdaguer [Jacint 1845-1902],
vida
01 de desembre 2018
SORTIDA DEL SOL
Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.
---
SUNRISE
At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.
John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.
---
SUNRISE
At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.
John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps
Etiquetes de comentaris:
alba,
embolcalls,
fulles,
groc,
herba,
Langdon-Davies [John 1897-1971],
muntanyes,
neu,
pedres,
relliscar,
vent
30 de novembre 2018
La palma
La palma que has trenat aquest matí
amb el perfil corbat de la carícia
es vincla com un arc.
Lala Blay. Liebeslied. 2001
Premi Benet Ribas, 2000
XXXVI Premis Recull
amb el perfil corbat de la carícia
es vincla com un arc.
Lala Blay. Liebeslied. 2001
Premi Benet Ribas, 2000
XXXVI Premis Recull
Etiquetes de comentaris:
amor,
arcs,
Blay [Lala 1968-],
carícies,
matins,
palmes,
poesia breu,
vinclar-se
El riu
Entre roques i muntanyes
baixa el riu atabalat.
Arrossega allò que troba
i s'ho emporta fins al mar.
Quan els núvols descarreguen
i la pluja és abundant,
el riu va bevent-se l'aigua
augmentant el seu cabal.
Alumnes de l'Escola Sant Josep,
de Vilafranca del Penedès.
El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró
baixa el riu atabalat.
Arrossega allò que troba
i s'ho emporta fins al mar.
Quan els núvols descarreguen
i la pluja és abundant,
el riu va bevent-se l'aigua
augmentant el seu cabal.
Alumnes de l'Escola Sant Josep,
de Vilafranca del Penedès.
El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró
Etiquetes de comentaris:
Alumnes de l'Escola Sant Josep de Vilafranca del Penedès,
cabals d'aigua,
mar,
muntanyes,
núvols,
pluja,
Premi Antaviana,
rius,
roques
Rinoceront
Amb un nas tan punxós,
tan superperillós,
el gegant porta al llom
tot d'ocells a fer un tomb
i els permet fer un bon mos
arrencant-li del cos
tota cuca dolenta,
per a ells, suculenta.
Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans. 2010
tan superperillós,
el gegant porta al llom
tot d'ocells a fer un tomb
i els permet fer un bon mos
arrencant-li del cos
tota cuca dolenta,
per a ells, suculenta.
Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans. 2010
Il·lustracions: Roc Olivé Pous
Etiquetes de comentaris:
Bonmatí [Ricard 1954-],
cuques,
fer un mos,
fer un tomb,
feres,
gegants,
nassos,
ocells,
Olivé Pous [Roc],
rinoceronts,
suculent
Vestit blau
La mar com una noia
que porta un vestit blau.
L'escuma de les ones,
faldilla amb farbalans.
T'estires a la sorra,
la beses i ai! se'n va.
Sempre tan vergonyosa,
mar, qui t'atraparà?
Jordi Boladeras. La pell de l'aire. 2007
Pròleg: Jordi Valls
que porta un vestit blau.
L'escuma de les ones,
faldilla amb farbalans.
T'estires a la sorra,
la beses i ai! se'n va.
Sempre tan vergonyosa,
mar, qui t'atraparà?
Jordi Boladeras. La pell de l'aire. 2007
Pròleg: Jordi Valls
Etiquetes de comentaris:
atrapar,
besades,
blau,
Boladeras [Jordi],
escuma,
estirar-se,
mar,
noies,
ones,
Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou XXVIII 2007,
sorra,
vergonya
Parla
Parlo d'agrests
ocells de sols
que no s'apaguen
d'inamovibles
pedres
de sang
viva d'estrelles
que no cessen.
Parlo del que impedeix
el son.
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
ocells de sols
que no s'apaguen
d'inamovibles
pedres
de sang
viva d'estrelles
que no cessen.
Parlo del que impedeix
el son.
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
Etiquetes de comentaris:
actituds,
estrelles,
Fontela [Orides 1940-1999],
impedir,
ocells,
parlar,
pedres,
persones,
sang,
sol,
son
25 de novembre 2018
Tardor
Parlo del mar a la tardor,
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.
Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016
Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.
Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016
Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016
Etiquetes de comentaris:
abrigar-se,
aigua,
boscos,
caducitat,
camins,
estimar,
fred,
fulles,
gebrada,
Generoso [Bruna 1986-],
hivern,
mar,
nedar,
noms,
parlar,
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016,
síl·labes,
tardor
24 de novembre 2018
Geometria I
Sota una roda rodona
poseu-hi un quadret quadrat
i al damunt, per acabar-ho,
un triangle triangular.
Quatre rectes rectilínies
podran fer de peus i mans.
Si marqueu nas, ulls i boca
amb l'arcada de quatre arcs,
veure quin ninot resulta
més eixerit i trempat
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Il·lustracions: Montse Ginesta
poseu-hi un quadret quadrat
i al damunt, per acabar-ho,
un triangle triangular.
Quatre rectes rectilínies
podran fer de peus i mans.
Si marqueu nas, ulls i boca
amb l'arcada de quatre arcs,
veure quin ninot resulta
més eixerit i trempat
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Il·lustracions: Montse Ginesta
Etiquetes de comentaris:
boques,
geometria,
Ginesta [Montse 1952-],
mans,
nas,
ninots,
peus,
quadrats,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
rectes,
triangles,
ulls
Mercè
Mercè,
Palma m'és llunyana,
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametlers
i d'aquells carrers que clou la murada.
Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara,
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca,
i un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.
Mercè,
taronges i flors damunt la taula,
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja,
les ones no em deixen, mumare,
allunyar-me'n massa.
Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons. 1998
Pr.: Biel Mesquida
In a sentimental mood
No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.
Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999
Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.
Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999
Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999
Etiquetes de comentaris:
amor,
Bosquet [Jaume 1956-],
Coltrane [John 1926-1967],
consciència,
convocar,
dir,
Ellington [Duke 1899-1974],
espai,
estimar,
música,
persones,
Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999,
sentit,
sons,
temps,
univers
Mol prest
Mol prest agafaré el vol
que em retorni a l'illa.
El sacrifici de l'acció
per entre els núvols es fondrà,
i veuré estesa sobre el mar
la vida meva.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
que em retorni a l'illa.
El sacrifici de l'acció
per entre els núvols es fondrà,
i veuré estesa sobre el mar
la vida meva.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
Etiquetes de comentaris:
accions,
Ballester [Rosina 1949-],
fondre,
illes,
mar,
núvols,
Premi de Poesia Parc Taulí XII 2009,
prest,
retornar,
sacrificis,
veure,
vida,
volar,
vols
Era
Era, amb l'impuls alat dels versos,
com l'ocell que travessa el vidre.
Volia viure perquè els mots
dels altres trobessin en ell
una aigua on fer-se transparents.
De Quatre respostes de la vídua. La 3 i la 2
Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
com l'ocell que travessa el vidre.
Volia viure perquè els mots
dels altres trobessin en ell
una aigua on fer-se transparents.
De Quatre respostes de la vídua. La 3 i la 2
Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
Bosquet [Jaume 1956-],
impulsos,
mots,
ocells,
persones,
poesia tendra i forta,
transparència,
travessar,
versos,
vídues,
viure
18 de novembre 2018
La Marta somia
La Marta, que és molt trempada,
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!
Alumnes del CEIP Silvestre
Santaló, de Salt.
El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!
Alumnes del CEIP Silvestre
Santaló, de Salt.
El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró
Etiquetes de comentaris:
Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda de Mataró,
Alumnes del CEIP Silvestre Santaló de Salt,
despertadors,
dracs,
escola,
mares,
Premi Antaviana,
salvar,
somiar
Obro els ulls
Obro els ulls.
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.
Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.
Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.
Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.
Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.
Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.
Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.
Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.
Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.
Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.
Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
aire,
blauets,
bon dia,
boscos,
Comelles [Salvador 1959-],
dia,
espigues,
esquirols,
Galí [Mercè],
gallines,
gavines,
mar,
obrir els ulls,
petons,
rius,
ulls
N'esperam tant
N'esperam tant, de la vida, que mai no ens pot satisfer
i acabam vivint-la, rutinaris, sense saber-ne què fer.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
i acabam vivint-la, rutinaris, sense saber-ne què fer.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
Etiquetes de comentaris:
actituds,
esperar,
fer,
persones,
poesia breu,
Pons [Ponç 1956-],
rutina,
satisfer,
vida
El tresor
En la sorra,
amagat,
hi ha un tresor
oblidat
No hi ha dracs
que el vigilin.
Ni pirates
que desfilin.
No té clau
No té pany
Tampoc és
cap parany.
El secret
que el fa obrir
és que vagis
a dormir.
Núria Albertí. Bona nit, lluna, 2017
Il.: Mercè Galí
amagat,
hi ha un tresor
oblidat
No hi ha dracs
que el vigilin.
Ni pirates
que desfilin.
No té clau
No té pany
Tampoc és
cap parany.
El secret
que el fa obrir
és que vagis
a dormir.
Núria Albertí. Bona nit, lluna, 2017
Il.: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
Albertí [Núria 1974-],
dormir,
Galí [Mercè],
paranys,
poesia per a xiquets,
secrets,
sorra
Poema
Saber de cor el silenci
diamant i/o espill
el silenci enllà
del blanc.
Saber el seu pes
el seu signe
ㅡhabitar la seva estrella
impietosa.
Saber el seu centre: buida
esplendor enllà
de la vida
i vida enllà
de la memòria.
Saber de cor el silenci
ㅡi profanar-lo, dissoldre'l
en paraules.
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
diamant i/o espill
el silenci enllà
del blanc.
Saber el seu pes
el seu signe
ㅡhabitar la seva estrella
impietosa.
Saber el seu centre: buida
esplendor enllà
de la vida
i vida enllà
de la memòria.
Saber de cor el silenci
ㅡi profanar-lo, dissoldre'l
en paraules.
Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro
Etiquetes de comentaris:
blanc,
cor,
diamants,
dissoldre,
espills,
esplendor,
estrelles,
Fontela [Orides 1940-1998],
impietosament,
memòria,
paraules,
profanar,
saber,
silenci,
vida
17 de novembre 2018
Binisafua
Faig cap al teu redol humit
vora l'enginy on les turqueses
blavegen el cel gris.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
vora l'enginy on les turqueses
blavegen el cel gris.
Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009
Etiquetes de comentaris:
Ballester [Rosina 1949-],
Binisafua,
blau turquesa,
cel,
enginy,
fer cap,
gris,
Premi de Poesia Parc Taulí XII 2009,
redols
A la nit
A la nit soc jo sol,
quan tot queda a les fosques
i el món no el puc veure,
però sé que és aquí.
Amb el cap al coixí,
recordo, imagino,
fins que els ulls se m'acluquen
i s'obre la porta dels somnis.
A la nit soc jo sol,
però m'acotxa la lluna
i tothom qui m'estima.
Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
I·lustracions: Mercè Galí
|
Etiquetes de comentaris:
aclucar,
actituds,
coixins,
Comelles [Salvador 1959-],
estimar,
Galí [Mercè],
nits,
persones,
poesia breu,
poesia per a xiquets,
poesia visual,
somnis,
ulls,
veure
12 de novembre 2018
Aurora
He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.
L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.
Joan Vinyoli, dins,
Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.
L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.
Joan Vinyoli, dins,
Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila
Etiquetes de comentaris:
ales,
aurores,
blau,
coves,
mar,
nit,
occident,
poesia bonica,
serres,
vermellejar,
Vila [Lina],
Vinyoli [Joan 1914-1984]
10 de novembre 2018
Tardor
Ja no soc, ja no tinc
ja no vull ni voldria.
¿Què no soc? ¿Què no tinc?
¿Què no vull ni voldria?
Una cosa que el temps
inclement em prenia.
Si no soc i no tinc
tal com era i tenia,
per orgull no ho deman
ni ho prendria.
I també perquè m'és
l'hora escàpol tan blana
sota el vidre polit
de la meva campana!
Dues ratlles de sol
la presó em tornen vana.
I també perquè en mi
altra cosa ara mana,
que és més íntima i és
sobirana.
Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima
ja no vull ni voldria.
¿Què no soc? ¿Què no tinc?
¿Què no vull ni voldria?
Una cosa que el temps
inclement em prenia.
Si no soc i no tinc
tal com era i tenia,
per orgull no ho deman
ni ho prendria.
I també perquè m'és
l'hora escàpol tan blana
sota el vidre polit
de la meva campana!
Dues ratlles de sol
la presó em tornen vana.
I també perquè en mi
altra cosa ara mana,
que és més íntima i és
sobirana.
Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
blanesa,
campanes,
íntim,
manar,
orgull,
persones,
poesia tardoral,
polidesa,
prendre,
presons,
ratlles,
Serrahima [Maurici],
sobirania,
sol,
tardor,
temps,
vidres
Metgessa
Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.
Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.
Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.
Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.
Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.
Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.
Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.
Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.
Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Duran [Cristina],
estudiar,
Garcia [Miquel Juan 1960-],
gent,
grandesa,
malalties,
metges,
metgesses,
oficis,
paciència,
persones,
raó,
salvar,
vides,
vocacions
06 de novembre 2018
Escriure
Escriure les frases nues perquè mostrin la bellesa
de la naturalitat i expressin breus la vivesa essencial
de l'autenticitat.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
de la naturalitat i expressin breus la vivesa essencial
de l'autenticitat.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014
Etiquetes de comentaris:
autenticitat,
bellesa,
escriure,
essencial,
expressar,
frases,
mostrar,
naturalitat,
nuesa,
poesia breu,
Pons [Ponç 1956-],
vivesa
04 de novembre 2018
El cascavell
Quan era encara molt menut
per l'ampla carretera
i entre la polseguera
trobí un cascavell perdut.
El collí, i una musica
damunt dels dits ressonà.
Quina cosa més bonica!
El vaig cloure dins la mà,
i, acostant-me'l a l'orella,
el feia dringar ben fort.
Ai, que la musica aquella
se'm ficà dintre del cor!
Se m'enduia l'alegria
corrent carretera enllà,
i em semblava que tenia
tot el món dintre la mà.
Feia un so com de rondalla,
cada vegada més dolç.
Que és bonica la troballa
d'un cascavell dins la pols!
Salvador Perarnau, dins,
Plouen poemes!, 2017
Il.: Morad Abselam
per l'ampla carretera
i entre la polseguera
trobí un cascavell perdut.
El collí, i una musica
damunt dels dits ressonà.
Quina cosa més bonica!
El vaig cloure dins la mà,
i, acostant-me'l a l'orella,
el feia dringar ben fort.
Ai, que la musica aquella
se'm ficà dintre del cor!
Se m'enduia l'alegria
corrent carretera enllà,
i em semblava que tenia
tot el món dintre la mà.
Feia un so com de rondalla,
cada vegada més dolç.
Que és bonica la troballa
d'un cascavell dins la pols!
Salvador Perarnau, dins,
Plouen poemes!, 2017
Il.: Morad Abselam
Etiquetes de comentaris:
Abselam [Morad],
alegria,
bonic,
cascavells,
dringar,
infantesa,
música,
Perarnau [Salvador 1895-1971],
poesia bonica,
polseguera,
rondalles,
troballes
La bondat i la lluita del color
4
Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.
De Vuit octaves per a Miró.
Iannis Ritsos, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012
Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.
De Vuit octaves per a Miró.
Iannis Ritsos, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012
Etiquetes de comentaris:
blau,
bombolles,
bondat,
cintes,
coloms,
colors,
infantesa,
injustícies,
innocència,
lluitar,
mags,
Miró [Joan 1893-1983],
quaderns,
retornar,
Ritsos [Iannis],
saber,
teteres,
vapor,
victòria
Figuera
I la figuera
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Clementina Arderiu,
Antologia poètica. 1993
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Clementina Arderiu,
Antologia poètica. 1993
Edició: Josep Ballester i Marc Granell
Il·lustracions: Lina Vila
Etiquetes de comentaris:
amistat,
arbres,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
brotonar,
deler,
fer tard,
figueres,
mar,
poesia breu,
veure.,
Vila [Lina]
Aquest llibre
Aquest llibre és el més clar
de tots els nostres: el pots
obrir com per entrar a casa.
Hi trobes totes les coses,
ben ordenades, amb seny.
I sempre et respon, si dubtes,
exacte: aquest és el llibre
que no menteix. També els somnis
els trobaràs definits.
És el llibre que sabia,
del nostre vell patrimoni
ーmalbaratat per algun
hereu escampa, delmat
pels mals administradors,
usurpat pels forastersー
salvar el millor! El que pot
refer-ho tot! Aquest llibre
ha de viure als nostres llavis,
i viurem, no serem orfes
sense saber el nostre nom.
I farem que els fills aprenguin
de mantenir les paraules.
Com elles ens mantenien
pel desert dels dies àvols.
Aquest llibre és una casa
i nosaltres els hereus.
Ramon Comas
Tarragona, 1935
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968
de tots els nostres: el pots
obrir com per entrar a casa.
Hi trobes totes les coses,
ben ordenades, amb seny.
I sempre et respon, si dubtes,
exacte: aquest és el llibre
que no menteix. També els somnis
els trobaràs definits.
És el llibre que sabia,
del nostre vell patrimoni
ーmalbaratat per algun
hereu escampa, delmat
pels mals administradors,
usurpat pels forastersー
salvar el millor! El que pot
refer-ho tot! Aquest llibre
ha de viure als nostres llavis,
i viurem, no serem orfes
sense saber el nostre nom.
I farem que els fills aprenguin
de mantenir les paraules.
Com elles ens mantenien
pel desert dels dies àvols.
Aquest llibre és una casa
i nosaltres els hereus.
Ramon Comas
Tarragona, 1935
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968
Pròleg de Joan Triadú
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
claredat,
Comas i Maduell [Ramon],
definicions,
diccionaris,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
fer,
hereus,
llibres,
mantenir,
millor,
ordre,
paraules,
patrimonis,
respondre,
seny,
somnis,
viure
02 de novembre 2018
Bella Lluna fa l'ullet
Bella Lluna em vetlla el son
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.
Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.
Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!
És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!
Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.
Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!
Fina Anglès,
Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.
Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.
Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!
És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!
Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.
Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!
Fina Anglès,
Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam
Etiquetes de comentaris:
Abselam [Morad],
Anglès Soronellas [Fina 1956-],
argent,
bellesa,
dormir,
estels,
fer l'ullet,
il·luminar,
llum,
lluna,
petons,
riure,
somnis,
somriure
01 de novembre 2018
L'amiga nit
Aquest matí trobo a la finestra
un bocinet de nit.
Es veu que s'ha perdut entre la pluja,
i jo l'he recollit.
No vull que el sol el vegi i me'l desfaci
sobre els vidres mullats.
La nit i jo ens coneixem de sempre
perquè juguem plegats;
li tornaré el trosset quan les estrelles
em facin el senyal.
Si me'l quedés, la nit s'entristiria
... i no li vull cap mal!
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Il·lustracions: Montse Ginesta
un bocinet de nit.
Es veu que s'ha perdut entre la pluja,
i jo l'he recollit.
No vull que el sol el vegi i me'l desfaci
sobre els vidres mullats.
La nit i jo ens coneixem de sempre
perquè juguem plegats;
li tornaré el trosset quan les estrelles
em facin el senyal.
Si me'l quedés, la nit s'entristiria
... i no li vull cap mal!
Joana Raspall. Versos amics. 1998
Il·lustracions: Montse Ginesta
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
bocins,
conèixer,
estrelles,
Ginesta [Montse 1952-],
jugar,
mal,
matins,
nit,
persones,
pluja,
poesia breu,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
senyals,
tristesa,
voler
Exili
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l'espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre's dins el nou cos, naufragar l'invisible.
Cançons plenes de lluna s'escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d'ara escriure.
Isabel Garcia Canet, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l'espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre's dins el nou cos, naufragar l'invisible.
Cançons plenes de lluna s'escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d'ara escriure.
Isabel Garcia Canet, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008
Etiquetes de comentaris:
atzar,
ballar,
camins,
cançons,
creixement,
escriure,
exilis,
força,
Garcia i Canet [Isabel],
lluna,
mar,
naufragar,
rebels,
reviure,
temps
Subscriure's a:
Missatges (Atom)