Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Alguna cosa

Que no eren tan solament els cossos
allò que jo estimava, hi havia una altra cosa,
almenys en aquells més volguts, alguna cosa
a més de la línia perfecta o el somriure, tan bells.
Sí, certament eren molt bells els cossos
aquells que vaig amar, en tantes nits,
molt més que a mi mateix, molt més que a tot.
Però no eren solament bells i amables els cossos.
Hi havia una altra cosa, tan estimada, en ells.

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg: Sebastià Alzamora

Oracle

Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.

La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.

Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.

La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.



Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018

Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte

Pròleg: Carles Duarte

Vora la font

Quan m'assec vora la font

ni m'adono que el temps passa,

perquè l'aigua va cantant

amb veu de seda i d'obaga.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa, 

que la font m'ha fetillat

i en la pica m'emmiralla.

Sobre l'aigua transparent

puc veure la meva imatge,

pètals foscos vora els ulls

i als cabells l'or de la tarda.

La font perduda en el bosc

sota l'ombra d'una branca

és un cor que s'ha esberlat

i degota fils de plata.

Si algun dia no em trobeu

no em cerqueu dintre la casa,

sinó devora la font

que trena i destrena l'aigua.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Das Kapital

La vida que volíem
no estava a la venda.
I ens l'haguérem d'inventar.




Llorenç Romera Pericàs. I l'ànima em penjava així, 2018
19è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li sotja l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros

Terra mullada

L'onada de calor
t'ha deixat sense forces,
eixorques les hores
alenteixen i no saps com sortir
d'aquesta calitja, que fins i tot
paralitza les fulles.

Ai! si fos possible un ruixat,
sentir l'olor a terra mullada,
l'encís de les primeres gotes,
que amb un bes
perfumen la Terra,
esborrar les clivelles dels anys
i donar forma a l'argila
de la vida!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología. 2011

El cel de nit

El cel de nit és un mapa
on s'amaguen mil tresors,
que envolten la lluna blanca
i resplendeixen com l'or.

El cel de nit sap llegendes
del present i del passat:
només mirant les estrelles
les podràs endevinar.



Lluïsa March, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí 

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

RECIFE

La ciutat suspèn l'alè.

Uns nens, de cos lluent,
salten de les roques
cridant com granotes.

La marinada
escampa sobre l'asfalt
un repic de deixalles metàl·liques.

Els gats abandonen les preses
en direcció a la vora del mar.

És nit de lluna plena,
la nit de sang a la sorra,
la nit que no oblida,
la nit en què els bandits místics s'enfonyen al ventre
de les esglésies,
la nit en què les mares enyoren els seus amants,
la nit que manté els ulls oberts, amb una mà a la boca,
la nit de taules parades en el buit,
la nit dels circs deserts,
la nit de l'istme de Cruz do Patrão
en què brillen sota la lluna
els cranis immaculats de nens de l'Àfrica.



Aurélia Lassaque, dins el programa de mà:

Un cant a la diversitat lingüística : Barcelona Poesia 8-16 maig 2019

Tr.: Albert Mestres i Ricard Ripoll

Per Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes —no moltes— d'altres

Sabia que vosaltres podíeu,

malgrat moltes coses,

explicar-nos sempre

fragments d'allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu

molt més del que vau escriure;

que vau ser més agosarades

que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,

rere tants frens, tantes traves,

tantes portes doctes i tancades,

una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot

(ho he sabut gairebé sempre,

més enllà de silencis burletes)

que m'estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos

(furgar per edicions no gens assequibles)

llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,

precedents de la nostra mala vida.

Marta Pessarrodona. A favor meu, nostre. 1981

Que vives semblen

Que vives semblen,
entre l'herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria
la boira les apaga.




Entre l'herba i els núvols

(Tannkas)


Màrius Torres, dins,

Tria de poemes de Màrius Torres enviats
a Joan Sales (octubre - desembre 1938)



Màrius Torres. Tries de poemes : 1938. 2017

Edició facsímil

A cura de Margarida Prats i Joan Ramon Veny

Càtedra Màrius Torres, Universitat de Lleida

Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011). 2012

Pròleg: Carme Vidal

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

CIM

Esfilagarsar mars teixits amb llana,
un hivern qualsevol. Tan delicat,
el nou abric, el gest de llibertat
que ens dediquem... Trenquem la porcellana,
redescobrim l'amor i l'amistat.

Algú va dir d'estendre la rotllana,
saber gaudir per dies la setmana...

Un cop al cim, obrir de bat a bat
els nostres ulls enllà de la muntanya.
Sortir de nit. Saber la contrasenya
del patiment, saber-la tan estranya...

El blau immens descriu la seva senya
a l'oneig instintiu d'una pestanya.
Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.



Bruna Generoso. Abstraccions i certeses, 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Xàfec

Gotes, gotes, pluja espessa;
jocs de boires als fanals;
ball de fulles dalt dels arbres;
xip-xap de peus als aiguals...

Sento la roba mullada;
els cabells, regalimant
fils d'aigua sobre les galtes,
talment com si anés plorant.

Res de plors, que tot és gresca!
No hi ha llàgrimes ni dol!
Són entremaliadures
de les vacances del sol.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol

l'ordre i el desordre

l'ordre i el desordre

són germans picats

que es guanyen les partides

una si i una no

ens ho mirem des de les seves mans

Pau Gener Galin. No calla, 2005

Instint bàsic

Ara mateix mirem amb el nen els dibuixos
que ha fet al seu quadern d'escola. Feliç, passa
els fulls on ha fixat la seva llum al traç.
Qualsevol animal, o qualsevol persona,
qualsevol cosa ㅡel groc d'un tractor, per exempleㅡ
és prou, per al meu nano, per identificar-s'hi
fins a l'últim extrem:
                                   «Jo sóc aquest tractor.
Digues què vols ser tu.»
                                       Que poc costa d'entendre
allò que és evident. Que estem lligats a tot:
al cos que es va gastant, al llamp i al tro, al temps
d'abans del foc i l'aigua, als cucs i al fum, a tot
allò que un jorn serà nosaltres.



Jaume Bosquet, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles...: una antologia temàtica de poesia, 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

El cant del grill

Nit estiuenca,
        nit de calor.
L'herba s'asseca,
         però jo, no.
Com més fa calda,
         més bé jo estic;
ella rondina,
         i jo, ric... ric!...




Joana Raspall, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Divina és la persona

Divina és la persona — tot ho és — també ho és l'ànima

Com hi pot haver immortalitat sinó a través de la mortalitat?

Com poden ser visibles les realitats definitives de les coses visibles?

Com pot el cos autèntic morir i [?]

Walt Whitman

Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 71

Calidoscopi

En aquesta estona petita
s'hi ha amagat l'univers de les estones
silents
i caduques
que desfilen pels prismes intermitents.
I a cada volta
coreografien
els cristalls d'infinit d'aquell moment.
Ínfimament petits,
Íntimament latents.

En aquesta estona infinita
s'hi ha amagat la dansa
d'un mirall
immensament menut.



De Mots per pair en silenci


Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018

Pròleg: Sebastià Portell

Ha arribat de les Amèriques

Ha arribat de les Amèriques ella
amb el tren,
la mar,
l'estiu
i les seves maletes lluents.

Als cabells, una agulla que agafa papallones d'or.

Les celles posades com un vel sobre els seus ulls de foc.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.

Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

Retorn

...
És per això que ara cerco camins,
l'ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l'aigua que traspua 
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta,
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
soc amb vosaltres.


(Fragment del final)

Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016
Edició: Celeste Alías i Laia Noguera

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen, 2018
Pr.: Rodolfo del Hoyo

Amnistia!

                        A Frederic Sànchez, pres polític


El color dels ocells ullprèn els presos.
Massa alta és la muntanya de les reixes;
massa forats als plats dintre les cel·les.
No guarden res les herbes en la lluita:
dona la neu l'alçada de la bola.
Cap dels feixistes no és sense culpa.



(Fragment)


Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons

Ciència

Perdem la roba
mirant-nos l'un a l'altre:
l'acord és tàcit.



Jaume Creus, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català, 2018

Ed.: D. Sam Abrams

L'últim

L'últim que no es posa a córrer
quan de sobte plou,
sinó que camina lent
com si res,
serà el primer en l'amor
i serà seu tot el després.
Arribarà amb els cabells enganxats al front
i farà olor de llana que s'asseca.
I estimarà.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano

Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia. 1999

S'erigeix Babel damunt dels homes

S'erigeix Babel damunt dels homes,
a Alexandria els manuscrits,
les Termòpiles ressonen
i el Vesuvi s'ensaliva.

Ilios estreny les regnes
i l'aigua es rabeja
a la riba del Nil.
Tot s'amanseix.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

Llenço als quatre vents

Llenço als quatre vents
estrelles que he trobat
dins les meves butxaques,
perquè pintin de mil colors
les nits més negres del món.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals

s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà
de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.

Només un home es redreça, voltat
d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Llibertat!

Com més sembla que toca lligar caps
més cadascun per on li sembla tira
i a més cada un pel seu cantó es desfila
però potser d'aquest desintegrar-se
és d'on traiem el saber, la promesa
que aguanta i protegeix, l'únic saber
segur, n'estic segur, farem la pinya
que aguantarà el castell de carn humana
esvelt i agosarat per a una mà,
per a un sol gest, per a un gest alegre,
per a un gest infantil que anul·larà
piles de greix i cordes i lligams
forçats per circumstàncies punitives.
Galls i gallines i tot seran lliures.


A Àngel Carmona



Enric Casassas Figueres. Calç. 1996
Premi Carles Riba 1995

Variacions de la pluja en un jardí moresc

Al matí perla,
al vespre
aiguamarina.
A l'horabaixa
el sol esmicola topazis
en l'ara lleu dels núvols.



Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg: Sebastià Alzamora

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Fugida

Infantesa praguenca, refrec de farbalans,
la grisor cap enfora i els ulls girats endins,
un món que ja s'ensorra entre amoroses mans
amb anhels de puresa i miratges divins.

Travessar tota Europa amb la tinta incessant,
la dissort com a guia i la pèrdua el destí;
deixant rastres d'amor de ver poeta errant,
hermètic i simbòlic sempre volent fugir.

Fugint cap endavant per anar més enrere,
com si fos l'escriptura una estranya drecera,
una elegia, un plany per l'amor tan fugaç.

Amb la fúria del geni i a cada vers un traç,
protegit per les roses amb pètals per parpella,
en el delit, prodigi, i del cor meravella.




De Cinc sonets a Rilke, II.


Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016.