Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado

Les Maries

Com el vent que passa així és passat el temps...
i com és passat qualqui cosa ha cambiat
ell pensava, segut a la gradinada del teatro
accullint-se un poc de fresc, que de cavidani
era encara afosa la tardada, i com pensava lo pensament
volava, volava i se fermava a la gruta de Costa
en aquella platgeta, no era un somni que esvaneix i passa
ma era un bell record que a la ment resta.
Quan en dia de avui, vigília de les Maries, festa de
escampanyada i de gran divertiment, a la tardeta,
qui descalç, que sense malleta, amb l'embolicada
i l'embolicadeta. La vasia del peix a allada, de pebre
assai tocada, quatre fiascos de vi,
era una contentesa a no finir, i un llençol mig finit
era la barraca per passar la nit.
Rieven les estrelles al cel, rieva la lluna afinestrada
veient aqueixa alegra brigada, rieva la marina
i cantava amb a mosaltres fins a la maitinada
a l'eixida del sol, que apenes nos veieva
ell també rieva i mos feva companyia colorint-mos
i encenent-mos per tot lo sant dia.
A nit a tard, un pas envant i quatre enrera
tornaven en casa. Estracs i assaraiats,
ma amb el cor ple de alegria, pensant a l'any que ve
a l'altra festa de les Maries.



1992    Secció B: 3ª

Giovanna Martinelli, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Mentre aquells núvols

Mentre aquells núvols
quasi atrapen la lluna,
jo espero el dia.




Maria Rosa Roca. Showa, 2003. Il.: Vicenç Masdemont

A l'ombra dels lotus, 2003

Hannah Arendt

El sentit comú
instaurat pels romans
m'ajudi a posar
pedra sobre pedra.



Rosina Ballester. Vestigis. 2010
Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

EM DESPERTO DE BON MATÍ

¿Per què les persones continuen demanant de veure
      el document d'identitat de Déu
quan la foscor obrint-se a la matinada
      és més que suficient?
Sens dubte qualsevol déu s'apartaria fastiguejat.
Pensa en la reina de Sabà apropant-se
      al regne de Salomó.
Creus que ella preguntaria,
      "és aquest el lloc"?



Poesia traduïda al català per a aquest blog.

——————————————

I WAKE CLOSE TO MORNING


Why do people keep asking to see
      God's identity papers
when the darkness opening into morning
      is more than enough?
Certainly, any god might turn away in disgust.
Think of Sheba approaching
       the kingdom of Solomon,
Do you think she had to ask,
      "Is this the place?"


——————————————

ME DESPIERTO POR LA MAÑANA

¿Por qué la gente sigue pidiendo ver
      el documento de identidad de Dios
cuando la oscuridad abriéndose a la mañana
      es más que suficiente?
Sin duda cualquier dios podría apartar-se asqueado.
Piensa en la reina de Saba acercándose
     al reino de Salomón.
¿Crees que ella preguntaría:
      "Es este el lugar"?



Tr.: Nieves García Prados

Mary Oliver. Felicity, 2016

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies


Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Darrere d'una tassa de cafè

Darrere d'una tassa de cafè,
enmig d'un hort rosat de mandarines,
a l'ombra volandera
d'un núvol de llençols,
damunt de l'eco immòbil
de les cordes d'un llagut: caminar,
caminar, que és sobreviure l'enyor.



Maria Josep Escrivà


de DONES (in)VISIBLES. 7 INSTANTÀNIES

Trobaràs totes les instantànies a,

Reduccions : revista de poesia, juliol 2010, núm. 97, p. 30-36

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,

la de l'oratjol entre el verd pinar,

la del nin dormit que canta la mare,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,

la de la suor del que pasta el pa,

de la pluja el cant quan la terra rega,

la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,

del riure quiet i el dolç sospirar,

de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?

La bona cançó... Qui me la dirà

la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

El full i la fulla

El full i la fulla
es varen casar:
el nuvi, tot blanc;
la núvia, verd clar.
Quan tots dos sortien
de dins del jutjat
un munt de confeti
els va caure al cap.
Són ara feliços,
s'ho passen molt bé.
La fulla, al full,
de gust se'l llegeix,
li diu moltes coses
i no s'avorreix.
El full, a la fulla,
l'admira de cor:
com va de mudada
quan ve la tardor
i estrena vestits,
cada un d'un color!



Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2016
Il.: Àngels Ruiz

Poema d'un sol mot

Vesprada al bosc.
Entre branques, la llum
pinta clarianes d'un groc de febra.
Els amics busquen bolets on a mi
se'm revelen poemes
d'un únic mot: uns arbustos atàvics
de galzeran.



Per a Mercè Lloret i Enric Cerver;
Castell de Commarque,
Las Eisiás de Taiac, Aquitània



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

A l'eternitat

Sortiré al fons de la foto de família.

Com un decorat.

Desconeguda
i indomesticable.




Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Enlloc

                                              A Adrià Chavarria


Campana de l'ermita del Mai més
que abismes els ocells en el silenci,
protegeix els amants: que el temps no venci
la passió, sotmetent-la al progrés

del seu imperi i fent cedir l'instint
al conscient... Protegeix la sorpresa;
segella el lloc...; la llum pel lloc estesa
fins al racó darrer, no provenint

del Sol ans del misteri. Brunz, campana,
brunz com eixams d'invisibles abelles,
com trens passant de llarg en una andana,

com mestrals sense rostre per rials
desterrats del paisatge..., com estrelles
mortes
        caient
                en timbes siderals.



Teresa d'Arenys, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

Jo no camino

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.



De Caure (2011)

Laia Noguera i Clofent, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017, 2019. 2a ed.
Ed.: Montserrat Serra i Arenas

L'olivera

He entrat dins la teva ànima esporgada
per coves i estimballs, nius de vesper;
amb socarrim de fusta i pols humida
el corc despietat et buida el cos
i, foradats, els músculs estantissos
s'estoven amb la pluja de tardor.
En l'escorça retorta el brot més tendre,
cobert de fulla nova, treu el fruit;
i en una terra de secà i d'eixut
que el pagès ja no llaura ni neteja
ーel camp obert se l'ha menjat el boscー
tossudament t'escates d'esperança.


Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994, p. 19

Volen gavines

Volen gavines
les ales ben esteses
arran de barca.

Els rems s'enlairen
ruixim d'aigua ben blava
que el vent empaita.

Vora la popa
amb alegria escolto
lleu remor d'aigua.


p.336

Indicis d'altres moments

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002, 2002
Ed. i pr.: Oriol Izquierdo
Il.: Roser Bru

El camí

Passes van i passes venen,

de peu gran, de peu petit;

des que el sol obre la porta,

quin matí més eixerit!

Passes van i passes tornen

fins que treu el cap la nit.

Més tard ja no hi ha petjades;

tot el camí s'ha adormit.

Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva
en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Càlcul de probabilitats

Cada vegada que un propietari de la terra
proclama
per a treure'm aquest patrimoni
hauran de passar
damunt del meu cadàver
hauria de tenir en compte
que a vegades
passen.




(Poesia traduïda per a aquest blog)

———————————————

Cálculo de probabilidades


Cada vez que un dueño de la tierra
proclama
para quitarme este patrimonio
tendrán que pasar
sobre mi cadáver
deberia tener en cuenta
que a veces
pasan.



Mario Benedetti, dins,


Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

lloro

Aquest lloro repeteix
tota paraula que escolta;
de xerra us dic que en té molta,
i per a mítings serveix.
De debò que ens avorreix.
De fet, s'assembla bastant,
amb la tabarra constant,
a molts de senyors xerraires
amb ínfules de manaires,
que no saben per on van.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

Dits tacats

Com que feia temps que no en collíem,
em va sorprendre veure'm els dits tacats
d'una tinta violàcia com
de proclama republicana a deshora:
per uns moments, aquestes manasses
van ser les del noi que s'enfilava
una i altra tarda d'estiu
bosc amunt a collir nabius o aranyons
entre esbarzers i brolla punxant,
mentre el dia suaument s'enretirava
d'aquelles cansades muntanyes
fins a tapar-les amb una fresca 
flassada d'ombra.

Ara que soc jo qui hi va amb els fills,
celebro que la cadena no es trenqui
i matí rere matí comencem el dia
amb unes torrades iniciàtiques
en què la melmelada ens porta
dolçament al cor fosc del bosc.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

El riu camina

El riu camina
i fa moure les pedres.
Al fons, les fulles.


￣￣￣￣￣￣￣

Toll que reposa.
Hi enfonsa el bec la merla:
l'aigua tremola.



Maria Rosa Roca. Showa, 2003, il. de Vicenç Masdemont

dins,

A l'ombra dels lotus, 2003

Llum d'estiu

La llum daurada
reverbera als carrers.
Les orenetes boges
xisclen
i van i venen
cent vegades,
dibuixen arabescos
increïbles,
tallen lo blau del cel
per damunt les teulades.
Dins de les cases,
a la penombra fresca,
l'aire tebi
porta olors dels camps
embolicades
en gosat polsim d'or.
Les orenetes
han tornat cada estiu,
però hi ha coses
que no tornaran mai més.



Teresa Jassà, dins

URC : revista literària, núm. 16, nov. 2001

Sopa de lletres

Xucla una M,
es menja una I,
pren una T,
mossega una J,
xarrupa una O
i llavors se n'adona:
s'ha empassat un MITJÓ!



Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015
Il.: Àngels Ruiz

POCS

La majoria el troben pretensiós

i superficial, mentre que una minoria

el consideren una de les poques persones

amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell

o no empassar-te res que no et plagui...

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

A ZÜS DES D'UN PRAT DE LES VILES DE PRUIT

Tremolo en llocs diferents
en nombre i pes i mesura.
Prop de tu em sento més viu
al teu país i defora.

El temps se'm nua al voltant
i em pesa com una llosa.
Si el desig crea memòria,
tot el futur es desola.

El temps se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Potser aquest prat de verdor
i l'aire que l'escabella i pentina
em distreurien de mi
em llevarien les sobres.

Potser aquests versos herbosos
arrelarien en terra
i viuria en un sol lloc
jo els meus versos alhora.

L'espai se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Les vaques s'han encantat
em miren com si els fos bo
de veure com me les miro
la post del pit que se m'obre.

L'herbei tremola en el vent,
espai i temps s'hi congrien,
fimbren, s'hi gofren i udolen.


Estiu 1982

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 83-84

El pla

Camina, caminaràs...

som al cor de la planura:

no es veu de prop cap altura,

no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn

les flors i l'herba novella;

fins la terra se clivella

al bat del sol de migjorn.

Les perdius corren a esbarts

pels rostos i les garrigues,

fan processons les formigues

i als bassols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,

passant damunt les eres,

torra les altes garberes

del blat granat i retent.

Les figueres fan aquí

belles ombres regalades

i figues-flors clivellades,

per la frescor del matí.

Quan ve que el sol ha balcat,

entra l'embat de marina

tan xalest per qui camina

tot fatigós i suat.

Maria-Antònia Salvà. Poesies, 1990
Il.: Pavla Reznícková

Jardí de nit

Encara hi ha penjolls de cireres 
a les branques més altes
del cirerer adormit.
L'aire escampa el perfum
del gessamí que puja
paret amunt
i tafaneja al balcó.
Un gat negre com el carbó
s'ajeu a l'herba
i mira el cel:
hi ha un núvol juganer
que amaga mitja lluna;
i una constel·lació
d'estrelles anuncia,
per al 10 d'agost,
una pluja d'estels.


Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015
Il.: Àngels Ruiz

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
    m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
    on podia anar.

No em dol; sé que al regne
    de l'inconegut,  
ni l'esquitx més ínfim
    d'amor, no és perdut.




Joana Raspall. Serpentines de versos. 2000

Il·lustracions: Christian Ynaraja

girafa

Com que té el coll tan llarg, la girafa
la fruita més alta agafa.
Les altres criatures 
li envegen les altures.
Des de baix diu el xacal:
Quin temps fa per allà dalt?
I és que en el món zoològic
la girafa fa el servei meteorològic.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

Tu, la llum als ulls

...
Tu, la llum als ulls i al somrís que es fan
espai entre el cansament; ens mirem
(ja fa anys!) en els núvols, com ho fan
dos que descobreixen 'ens estimem'.



Fragment


Stefano M. Cingolani. Ho veig per la veu. 2019

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

SANT PERE DE RODES

Amb vells cristalls rosegues
les punxes oblidades del temps:

la memòria d'una onada
que t'ha deixat el cos tan transparent
i la llum, tan i tan clara,
de les teves naus –els ulls– dels vents.


Maria Josep Balsach, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Il. i coord.: Josep Gerona

Aprendre a nedar

Capbussar-se en el mar
i sentir l'aigua eixordadora
llepant la pell resseca
que busca oxigen
i anhela superfície.

I amb els ulls grossos
tibar amunt
             amunt
                     amunt
fins a poder respirar
            per fi
                     el poema.



Sònia Moya. Silur, 2019

Mirall

Allò que és real i el que és irreal
però no impossible esdevenen el reflex
de la societat en què vivim.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó