L'abella

—Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.




Josep Carner. Museu zoològic. 1998

Il·lustracions de Lluís Farré.

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

País perdut

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells.
El vent aconduïa fistons en l'herba tendra.
Un ametller floria sota d'un núvol cendra.
Pel gris lleuger de l'aire venien nous ocells.
      La primavera feia com jo. Vora el graó
del seu començ, ullpresa i en quietud estranya,
veia unes clapes d'ombra passant per la muntanya,
i, dalt de mar, finestres amb pluges de claror.
      I al davantal cobria la seva nierada,
sense dar pas, poruga que alcessin la volada
el somni, l'esperança, el dol en el desert.
      Homes i déus, joguines del plany i de la dansa,
en començant a viure sospiren de recança:
deixies del no ésser que afrontaran l'incert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Et vindria a dur

Voldria ta ciència
JOSEP CARNER

Et vindria a dur
un poema escrit en la mirada,
així, al tornar-ne,
passar a tinta
la trobada més amiga.
I si entre els llavis s'evidencia la melangia
que vingui la tempesta,
i que la boira no amaini:
vull que siguin molts,
els silencis que tremolis,
mentre em llampegues,
amb guerres dolcíssimes.

III


                           Estació de Sants, 9 de setembre de 2006



Del recull Camí privat.




Ivette Nadal Aldrufeu, dins,

Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení. 2008

Edició: QUARKpoesia.




Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.

Preguntant

¿Em veuràs, jo partit, en la daurada
flama, tu que ara em tractes com a absent?
        ¿Qui podrà dir si aquesta mà gelada
és una fi o és un començament?
        ¿I cercar si amb enuig o prometença
dius el meu nom quan ja no et sent ningú?
        ¿I saber si és de mi que tens temença
quan em somies, o només de tu?



Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Edició: Joan Ferraté

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Tarragona un matí de vent

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades

blavors i junts renillen amb vigorós anhel;

la terra s'enlluerna de la claror del cel,

i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes

de son poder, i escolta pels aires ressonar

el vent gegant que un dia calia per inflar

els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,

es drecen les muralles com protegint estols;

superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,

la Catedral s'eleva dins la claror resplendent

amb una apoteosi vibrant de polsegueres!

Josep Carner, dins,

Joaquim Molas. Viatge poètic per Catalunya. 2014

Il·lustracions: Roser Capdevila

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

- Mireu ma agonia -.

I eixampla sos dits.

Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri

Il·lustracions: Àngels Tomàs

Nabí

I en àrid lloc

vaig dormir-me sota un sol de foc;

després, amb la parpella encar no ben desclosa,

vaig veure que una planta hi havia al meu costat,

una de branc tot argentat

que al bat del sol oposa

un cobricel d'estels de verda fosquedat,

cada un gronxat

dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!

Donen casa a tothom que va i ve;

paren jaç les verdes despulles

mentre les fulles vives el somni fan lleuger.

Fragment

Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.



Gabriel Ferrater. Vers i prosa, 1988

Ed.: Jordi Cornudella
Ed.: Joan Ferraté

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Aigua suau

Cau dolçament, oh pluja, aquest matí!
Demà al matí ja hi haurà més d'un bri
en els teulats, on viuen els poetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Posa al Neptú del nostre vell jardí,
damunt sos rulls, el teu verdet més fi:
que ni el coneguin les marines pletes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.

Que s'eixamori la que jo volguí;
no pas al front ni en el cabell diví,
sinó en el cor lliurat de les sagetes.

Aigua suau fa créixer les herbetes.


Josep Carner, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Confidència

Tant sospirar, tant somniar!,

i el dia, inútil, se me'n va.

Soc un amic massa garlaire

del pi, l'ocell i l'aire;

senyor tan sols,

en un atzar passat de pressa,

de borrissols i plomissols

que un raig de sol travessa.

Josep Carner. Poesia. 1992

Les tres princeses

(de La-Kiu-Fenc)

En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.



Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas

El fullam de l'àlber

El Riu brillant, la Prada repintada
contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd -ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d'argent -ha dit ton pare el Riu.


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

En un museu arqueològic

             EL VISITANT

Sembla que sou de nissaga divina.
¿Què vau manar i on vau ésser enaltit?

                  L'ÍDOL

Jo soc un déu que, voltat de ruïna,
a poc a poc perdé seny i sentit.
Cert que altre temps uns destins governava;
¿cel o muntanyes?, ¿la mar o una font?
Però, sabeu, tot record se m'esbrava:
crido molt feble: ningú no respon.


Josep Carner. Llegendari. 1999

Ara

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

(Fragment del pròleg)

Pere Gimferrer, dins,

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

Collint bogues

                         (Anònim, segle IV)

Bogues gerdes, bogues gerdes

amb el grífol sangonent,

amb les llargues fulles verdes

acotades sota el vent.

Vam collir-ne una vegada

als Cinc Llacs, ma enamorada,

vós i jo en el mateix bot,

començant a l'alba freda

per les vores d'un illot

ple d'orquídies de seda.

Reposàrem a l'olmeda

quan migjorn era esbrellat.

Vam collir-ne tot el dia.

Quan, però, la nit venia

no en teníem cap manat.

Josep Carner. Lluna i llanterna, 1935