Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008

Il.: Montse Ginesta

Ed.: Marta Nadal

 

Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.

                                        16 octubre de 1947

Fragment

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.

De Serenata al clar de lluna, 6

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard, 2020

Premi Miquel de Palol 2020

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.

Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.



Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

SENTIT DEL DIA

HI HA tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.

Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.

I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses

oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.



Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.



Lluís Solà. L'herba dels ulls. 1993

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Clar de lluna

Et tinc, crec, tot.
I l'aclariment: tot, el que m'has enviat.
I més clar, de lluna: el que m'has enviat, aquesta nit.
I encara més: el que no s'ha perdut, potser.
I més endins, el dubte: o potser sí que s'ha perdut, per aquí dins.

I la rebel·lió: no vull trobar-me.
I el prec: em trobaràs tu?
I la lluna, que no prega: viu.
Et tinc, endins, clar, crec, en la lluna.



Blanca Llum Vidal Carrasco, dins,


Quàntiques! : 10 poetes joves en diferencial femení. 2008
Ed.: QUARKpoesia



Dedicatòria del llibre:

                                A Montserrat Abelló,
      presidenta d'honor de QUARKpoesia
i alma mater de les dones lliures d'esperit.


                                         I em duen de nou
                                 l'urgent desig de viure.

Transito

Transito foll a l'hora ufanosa

en què núvol i paraula

esqueixen la claror del cel

Travesso núvol i paraula

amb un deix de claror

reposa l'esma del foll

en partícules d'aire bo

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

                  

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Camí del bosc

T'atreu el camí

que el bosc gelosament guarda,

t'atreu la penombra

i la suau intimitat.

T'atreuen els avets,

la seva forma i alçada

com fletxes de somnis

cercant la claror.

Sents la natura

i el cor mig salvatge

quan més t'endinses

en el bosc interior.

Lentament entens

el llenguatge de branques tallades,

de fulles perennes,

de molses i líquens,

de la humitat i l'enyor.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Pròleg d'Olga Xirinacs.

Tarragona un matí de vent

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades

blavors i junts renillen amb vigorós anhel;

la terra s'enlluerna de la claror del cel,

i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes

de son poder, i escolta pels aires ressonar

el vent gegant que un dia calia per inflar

els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,

es drecen les muralles com protegint estols;

superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,

la Catedral s'eleva dins la claror resplendent

amb una apoteosi vibrant de polsegueres!

Josep Carner, dins,

Joaquim Molas. Viatge poètic per Catalunya. 2014

Il·lustracions: Roser Capdevila