Meditació última

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església 
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.



D'Obra poètica, v. 1.

Llibres del Mall, 1979


Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998. P. 43-44

Pròleg de Ricard Torrents

Copenhaguen

Lluny

tot es torna fàcil

com quan convertíem

els iogurts en telèfons

amb només un fil.

Lluny

mai hi ha un blau al cel

tan intens

com on tot comença.

Carla Fajardo. Forats. 2018

Diccionari d'ús

No sé d'on he extret el sentit
furtiu d'aquesta entrada de diccionari
que desvetlla la més mínima activitat
sísmica sota la fina pell del meu món.

Només les paraules gastades
saben comprendre la floració
fortuïta de l'atzar. Aquella part
de la vida que ara de nou comença.



Joan-Elies Adell Pitarch. Encara una olor, 2003
Pr.: Laura Borràs Castanyer

Una paraula es mor quan és dita

Una paraula es mor quan és dita,

algú diria.

Jo dic que tot just comença a viure

aquell dia.

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Tot comença

Tot comença

amb l'aigua pura

una flama que s'eleva

Sota la pell de l'aire adormit

un somni s'encén

⇓

Le tout commencement

est dans l'eau pure

une flamme qui monte

Sous la peau de l'air endormi

un rêve qui prend deu

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Traducció: Antoni Clapés

simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Res no acaba ni comença

"Res no acaba ni comença.

Les edats històriques es van superposant
i hi ha qui té cinc segles"
—em vas dir.
Fora del temps, contemplaves
el meu afany per escodrinyar
els plecs de l'univers.
"No hi ha res a saber.
Només es pot aprendre allò que se sap.
Que era i que serà després de nosaltres."
Però, quina consciència en tenia jo,
d'aquest albir?


Quarta visió, II


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Nit de primavera

En aquesta primera nit de primavera
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.

Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.

M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.

Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.

I després, aniré per començar...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,

imposa un règim d'excepció,

abraça'm. I en l'abraçada

sigues rebel dels límits,

parla'm de tu, calla'm les nits

- et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.

Equivoca't abans,

fes hermenèutica de mi. Interpreta'm

- et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:

més mal que el que s'acaba

fa allò que no comença.

p. 137

Mireia Calafell i Obiol, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Un poema comença

Un poema comença amb delit

i acaba en saviesa.

                         Robert Frost.

Traduït per a aquest blog.

Dins del llibre de poesia:

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2013

El callat

Va ser un poeta astut
que, fins i tot duent tan males cartes,
les va saber jugar
i va escriure els poemes que va escriure.
En passar per davant d'on vivia, recordo
l'escala amb el replà que va cantar.
Sempre em commou entendre
el perquè dels poemes que mai no va compondre.
És on van començar els que jo he escrit
La poesia és una conseqüència
d'alguna cosa que no ha existit mai.
M'he mirat al mirall de Joan Vinyoli
i sé com s'ho va fer
per trobar un lloc des d'on tornar a estimar.




Joan Margarit. Des d'on tornar a estimar, 2015

i també a eBiblioCatalunya.

Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,

la fonda dels pares, pas de viatgers.

La gran de cinc germans valents

i la infància passa dolça i lentament.

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat

el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,

la calor en les seves mans,

força per començar una vida nova,

l'amor per aixecar una llar.

Prenc tot el que em vas donar

per omplir el buit que has deixat

aquella nena de Gandia sempre

m'acompanya en els meus cants.

Els Catarres. Big bang. 2015

L'oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai:

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.



Joan Maragall. Antologia poètica. 1981

A veure què en fem

I ara preguntes exactament què està passant
—tu, que ho tenies tot tan lligat—
i dissimules, però crec que ho vas enganxant,
per més que cridis, no respondran
els monstres de la teva infantesa trista,
el cos de professors que et va agafar mania.
No els miràvem i se'n van anar
i això, en silenci, s'anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
que des d'un taxi van treure el cap
cridant: "Prepara't, que al final et tocarà.
Aprèn a viure i a no culpar
a la verola borda i a la tos ferina,
al papa i a la mama i als crims del nazisme".
I què hi farem si ens vam despistar
i això avançava infectant-nos la sang?
Prova somriure davant del mirall,
que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
maleint alguna festa d'estudiants tronada,
quan vam veure un feix de llum, una claror,
avançant entre els llençols, fregant les cames.
Vam notar que tremolava la porta del balcó
—abans d'obrir vas comprovar el nus de la bata—.
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
fugien en desbandada animal
les cançons que no avisaven que mentien,
les frases serioses que ja feien riure,
i van deixar-nos aquesta veritat
que, em sap molt greu, però per sempre sabràs:
pots agafar-la o deixar-la passar,
però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem.



Els Manel (Grup musical)

Tremol altre cop i veig en la nit

Tremol altre cop i veig en la nit

tot allò que al dia li manca, després,

neguitosa m'he aixecada del llit

i totes les coses semblen coses:

els llibres tenen, encara,

paraules i la música sona música.

Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

Clara Fontanet Abrines, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

L'any ha començat bé

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.

¿Quin perill?

¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?

¿Tornarem a veure'ns?

Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...

¿Quin perill?

Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.

¿Ha minvat el vent?

Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.

¿Quin perill?

Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

A Cartago amb música de Purcell

            A Carles Riba, en homenatge



No sé si amb un déu advers
vaig començar d'escriure...

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Sé massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Sé massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Sé que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d'altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l'Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est...?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

"La Poesia, cal cercar-la
on se sap que és...",
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d'escriure.



Marta Pessarrodona



Eros més que Thànatos, dins, Tria de poemes, 1994,

dins,  Deu poetes d'ara. 1996

Sóc a casa a trenc d'alba,

Sóc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.

Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.

I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.

I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas