17 - Tete Montoliu

Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.


Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990

Cuba, una mirada

    I

I les algues del mar, grans arbres coronats

lentament s'estremeixen

devers les illes llunyanes on tot vent calla

dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.

Són les illes del Ponent,

Són les barroques esglésies d'Amèrica,

són els arbres forts amb deu mil arrels

del mortal Orènoc,

són els deu milions de mons

on els infants perduts criden i criden i criden...

(Fragment)

Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.


Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

Mediterrània

Llum i aigua

la mar de la teva mirada

la carícia, les imatges

la pau retrobada.

Teresa Grau Ros

Tema amb variacions - X -

Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya,
em portes en despertar
tota la meva enyorança
d'una campana clement,
d'un riu que tot cantant passa;
del cel blau, del cim nevat,
d'aquella tranquil·la estança...
Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya
i em portes l'enyorament
d'un rostre i una mirada!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Joan Maragall : carnets de viatge

Gran caminador; observador subtil;
amb una finíssima intuïció de vegades
esquitxada amb un punt d'ironia;
hereu, pel que fa a la interacció
home-paisatge (i per altres coses)
del Romanticisme; compromès amb
el territori i la seva gent, Maragall
va saber aplicar com ningú la mirada
ciutadana -urbana- als paisatges del
mar i de les muntanyes i també com
ningú va ser generós i crític, benèvol
i lúcid amb la seva ciutat.

Al lector

(Fragment)

Glòria Casals. Joan Maragall, 2010

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades

sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:

lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,

lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:

ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,

ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,

ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:

si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.

No és això lo que passa pels mars en què navego,

on les ones que fugen se'n van per no tornar.

Víctor Balaguer, dins,

Antologia general de la poesia catalana, 2012

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


 Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Corranda

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.


11 juny 1943


Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins

50 poemes per saber de memòria, 2010

Mira'm els ulls que veuràs

M'agrada la gent que em mira els ulls.

                                                    SAU

Mira'm els ulls que veuràs

els carrers per on hem passat,

una tarda d'hivern, els amics,

i aquest mar que ens agrada tant

adormint-se suaument al capvespre.

Mira'm els ulls que hi porto

tot el que sé de tu.

Carles Cervelló. Fragments de plenitud, 1997

Cabanyal

El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.


(Fragment)


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Motius de joia

Calaixeres amb sucre per calaixos,

cadires, la sang dels homes,

la veu, els trens roents de velocitat

i ferro, les llargues setmanes,

les lleugeres hores, els besos,

els ulls, la mar sadolla d'escuma,

de gavines, el vent, les xemeneies

de les fàbriques, les grans turbines,

les rescloses, els àlbers, la neu

de passa vacil·lant, els ocells, els estels,

aquest món que sota els nostres peus

oposa la seva existència compacta.

Sento flautes, tabals, cavalls

veig les portes obrir-se, florir les roses,

veig els ocells volar sagnants sota d'un sol

ja cert, veig el verd

de les persianes, la lluentor del raïm,

veig trencar-se cadenes de pols,

veig fronts i llavis, i finestres,

sento el cant de l'alosa, el cant del fum,

el cant de la roda damunt el dur

camí, sento el fremir de les ales, el cant

del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba

el respirar de l'herba.

18 de març de 1947

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

Formentera

Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.



Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Jocs de xiquets

Desitge tant
jugar a boletes
amb el teu clot!

De primer les d'argila,
de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.

Una a una,
a poc a poc,
vers el teu clot.

Missatgeres meues.




Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Proximitat de primavera

No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.

Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.

I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.

I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.



Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd

somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Paraules, silencis i mirades

"... la cascada ens sap d'espectadors.
Aquí, de matinada, l'aigua parla
de naixences, d'oblits, de llunyanies."
Feliu Formosa

Voldria fer arribar a la teva oïda
el ritme musical més bell del món:
el vers sublim que neix del cor
i viu en les paraules.
No diguis res!
No fos que despertessis el silenci.
Els ulls ja em portaran la veu.
Tot té sentit quan el silenci parla.
M'agrada de tenir-te vora meu!
Com la mar i els camins que m'apropen a tu.

Abrigallat de somnis et parlava...
La font de la mirada et denunciava.
Ploraves d'alegria.
Un riu de cristal·lines aigües
abellia el paisatge dels teus ulls.
Taules de verd i uns pins exuberants
guardaven el repòs d'aquella tarda
mentre cercava els mots per confegir el poema
entre paraules, silencis i mirades.

Premi de la Flor Natural de Calella 2001)


Joan Asensi i Barberà. Amb el fruit de les paraules, 2001

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986

Els camins dels teus ulls

De vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.

De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.

IV

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993