ha vingut la meua cosina

 ha vingut la meua cosina
 i m'ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d'isabel.

en acabar el disc
 la meua cosina estava plena d'alegria,
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus o qui siga
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n'ha anat a la cuina

i m'ha dut un got d'aigua.

LIV

Vicent Andrés Estellés. Obra completa. 1974 ; v. 2

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Com tu dius sempre

Com tu dius sempre:

«No descarreguen pedra

els núvols grossos»

Jaume Creus. Calotips i instantànies. 1993

Pròleg: Salvador Oliva

Pedra

Adoro aquesta plàcida pedra,

a les seves aigües m'hi he vist la cara,

hi he vist la meva poesia malbaratada.

Adonis, dins,

14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998

Tr.: Dolors Cinca

Dir. del Festival: Àlex Susanna

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


                      Barcelona, setembre 1937
                            Imitació del foc, 1938



Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,


Antologia de la poesia catalana. 2005

A cura de: Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià

AHIR A LA NIT

TÉ el ram poderós

     Jo compraria tots els seus draps

El teu amor és de pa mare jardinera

Amor fundat en el profit del sol i la lluna

El dia bellíssim broda les pedres

El vidre bada la seva àmfora damunt un turó inclement

La nit pertot arxiva la corona

Hàbils agulles les del meu amor

Amor de sagrada febre

La vellúria es cobreix de minerals i plantes

Amor meva bandera alta i neta

Al teu cor el remei posa les herbes

Tu ho saps dir amb mots molt bonics

Va fer Jo només et sé dir que t'estimo

El record d'aquesta adoració arriba com una torrentada.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Pedra del sol

Era, el teu cos,

pedra del sol.

Un doble espill, la lluna.

La nit, un clam secret.

I els braços, en la fosca,

un canemàs d'argent.

Àvids ulls resseguien

el perfil del record...

Les mans s'endormiscaven

al cim dels dos turons.

Llavis d'argila fresca,

pupil·les d'aigua i sal!

Es gronxava la lluna,

rient, al doble estany.

Als límits de la plana

hi ha un turó molt baix.

Sota la fina gespa,

la flor del panical.

Prou coneixia, dona,

el tímid senderó...

Llaurava, a les palpentes,

roderes amb coloms.

Un doble espill, la lluna.

El cos, pedra de sol.

Jordi Pàmias,

Nou segles de poesia als Països Catalans, 1986

Versos d'infant

Tira pedres al riu
per veure el cel com salta;
si el blau li fuig dels dits,
li queda a la mirada.
L'infant escolta el cel
com canta dintre l'aigua;
quan passa un núvol blanc
un peix l'esfilagarsa.

A l'altra banda, el bosc,
té cent camins de plata:
ara hi delira el verd
perquè ja mor la tarda.
El riu es va acotxant
i l'aigua és un miracle.

L'infant li feia adeu;
el riu l'acompanyava
amb tot el cel al fons:
«Torna demà» -cantava.

La lluna dalt d'un pi
li feia l'ombra blanca.


Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Sobre aquesta pedra

Sobre aquesta pedra
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.


XIV

Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999

Oh, pedres vives

Oh, pedres vives

que dormiu en els segles

sense mirada...!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida., 2010

Il.: Carme Bonafont i Giménez

Pr.: Josep Colet i Giralt

Quan et miro

Quan et miro

xiprer, o pedra, o flor,

i et sento

ric de mirades, de penes,

de tristeses, de joies

confinades sota el silenci verd

o la fredor, o els braços

dels teus pètals que es marceixen,

et tinc per un amic

que sap molt de la vida.

Narcís Comadira, dins,

5 poetes de Girona. 1966

pedra xarranca

pedra xarranca: una pedra caiguda del cor de la primavera

hinkesten: der falder en sten fra forårets hjerte

Signe Gjessing. Ud i det u-løse : digte, 2014

Nota: poema traduït amb un traductor automàtic

Viatge

Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989

A la Laia

Escolta: el teu nom parla amb tu.

Cada lletra fa costella:

diu: demà i mai.

Tu mira. Fuig sense nom!

En el través no cal amagar-se,

ni ala. En l'aigua t'espero,

amb el silenci que ara guardes:

d'una pruna i d'una nou.

En la mudesa del setembre

i la seva maduració...

(Fragment)

Josep Ll. Badal. O pedra, 2002

Pedra

Certesa de la pedra, a flor de mà!

Escultura de l'ésser, moviment

misteriós, toc de silenci: pura

harmonia dels àtoms, equilibri

d'unes forces antigues i secretes.

Negació del llamp, veu oposada

a la tempesta brogidora, còdol

arrodonit i gris, callada música...

Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols

que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria

que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva

-un diamant de límpida duresa.

Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Coses petites

Al berenar va bé que et trobis una perleta de sorpresa:
la imprevisió del dia que em vas dir esquirolet o et vas
posar les pedres a la teva butxaca. Dins la xocolata hi ha
unes miquetes d'avellana, com una resistència fortuïta,
sempre tan fàcil de trencar amb els petons i amb paraules
precises i boniques com dents. Prem més suau, més dolç,
que la tarda és eterna.




II. Berenar

Anna Aguilar-Amat. Música i escorbut. 2002

Premi Màrius Torres 2001

Quan les paraules ballen

Quan les paraules ballen
vol dir que el món balla i quan el món balla vol dir
tantes coses que només alguns poetes poden expressar.
Per això la poesia exerceix aquesta fascinació de
goteig que ha fet que durés fins ara i que farà que
duri fins sempre si és que sempre vol dir alguna cosa.

Monterroso es revela contra la imatge de la vaca mansa
de muuu i llet. Hi ha una vaca que de cop també salta
i balla i que potser té la vel·leïtat d'embestir alguna paret.
Poetesa immensa perquè ho farà a la seva manera sabent,
a la seva manera també, que la paret que embestirà en el
fons no és més que una altra construcció dels homes i
les dones, miratge de maó i ciment o, si voleu, pedra o,
si en voleu més encara, de idees i opinions.

Fragment del pròleg


Albert Vinyoli, dins, 11 poetes a la vaqueria. 1999

Riu amunt on la roca senyoreja

Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.



Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996

Viarany

Per a Montserrat Abelló

És aquest el viarany.
Fa temps que l'observo.
M'he entossudit a resseguir-lo.

No sé dir-te per què,
però sé que aquestes pedres
són els meus ulls i el meu cor.

Per sort, m'acompanyes.

I


Laia Noguera, dins, Màscares i reclams. 2011

Pedra f.

Petit lloc àrid on un llangardaix de potes
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa



Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica. 2005 
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]


"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9