Abans de l'alba em desvetlla
L'ombra d'una ala de llum
Tanta claror pressentida.
Abrigada de records
Darrera grans balconades
De casa viva entre ocells
Respiro cada alè d'aire
Remor d'escuma en la sorra
Allunyada entre gavines.
Escolto el pols de les roses
Un silenci de parpelles
Damunt els ulls estimats.
Creixença de mots somnio
Encara humits de rosada
Del calze fosc de la nit.
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia sublim. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia sublim. Mostrar tots els missatges
26 de juliol 2015
Des de les Closes, I
Etiquetes de comentaris:
alba,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
claror,
estimar,
llum,
nit,
ocells,
parpelles,
poesia de l'espai,
poesia sublim,
roses,
sorra,
ulls
30 de juny 2015
Contemplant el Mont Tai
Ara bé, del Daizong, jo, ¿què en diria?
D'arreu de Qi i de Lu se'l veu , tot verd.
El Creador hi ha unit vigor i gràcia.
La posta n'és l'obac, l'alba el solell.
Del pit que anhela en neixen bancs de núvols,
i als ulls badats s'ajoquen els ocells.
Caldrà que hi pugi al cim més alt, un dia,
per veure'ls, tots, caiguts al costat seu.
Joan Ferraté. Cinquanta poesies de Du Fu, 1991
D'arreu de Qi i de Lu se'l veu , tot verd.
El Creador hi ha unit vigor i gràcia.
La posta n'és l'obac, l'alba el solell.
Del pit que anhela en neixen bancs de núvols,
i als ulls badats s'ajoquen els ocells.
Caldrà que hi pugi al cim més alt, un dia,
per veure'ls, tots, caiguts al costat seu.
Joan Ferraté. Cinquanta poesies de Du Fu, 1991
Etiquetes de comentaris:
Du [Fu 712-770],
Ferraté [Joan 1924-2003],
Mont Tai,
muntanyes,
núvols,
ocells,
poesia sublim,
verd
06 de maig 2015
Pensaments
De la propietat -com si qui fos digne de posseir
no pogués posseir totes les coses i incorporar-les
dins seu amb plaer;
De la perspectiva -imagina que es pogués preveure
a través del caos creador el desenvolupament, la
plenitud, la vida, ja assolits en el viatge
(Però jo veig que el camí continua, el viatge sempre
continua);
De tot allò que una vegada va faltar a la terra i que
en el seu moment li ha estat donat -i de tot allò que
encara ha de ser donat,
Perquè jo crec que tot el que veig i conec té el seu fi
principal en el que encara ha de ser donat.
Walt Whitman. Fulles d'herba. 2014
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Traducció de Jaume C. Pons Alorda.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
camins,
conèixer,
continuar,
desenvolupament,
donar,
imaginar,
pensaments,
persones,
perspectiva,
plaers,
plenitud,
poesia sublim,
preveure,
propietat,
terra,
veure,
viatges,
vida,
Whitman [Walt 1819-1892]
01 de març 2015
del cel
del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.
dels carrers, la pluja.
de l'amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l'amor, la paraula i la mar,
el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai
obert que a dintre s'arbra
i ens fa paraula.
Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999
Etiquetes de comentaris:
aigua,
amor,
cel,
espai,
Montero [Anna],
natura,
núvols,
paraules,
poesia serena,
poesia sublim,
rius,
silenci
31 d’octubre 2014
Límits
Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants,
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-
Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-
Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
Bosquet [Jaume 1956-],
felicitat,
infantesa,
infants,
límits,
poesia breu,
poesia sublim
22 de març 2014
Tan sols la paraula nua
Tan sols la paraula nua la teva, mai la d'un altre la que reflecteix una vida dins d'una solitud curulla de promeses, on tot és possible. S'esvaneixen els dubtes la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt cada mot, el cobreixen i donen força. Enllà d'aquest ser-hi tan precís que s'allarga en el contingut de cada paraula clara.. Com ho és la poesia. Montserrat Abelló |
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
admiració,
Barcelona,
claror,
Dia mundial de la poesia 2014,
Institució de les Lletres Catalanes,
persones,
poesia compartida,
poesia sublim,
primavera,
promeses,
sol,
solitud
06 de gener 2014
Avancem amb el català
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
català,
Empordà,
Gespa Teatre (Grup de teatre),
Llibreria La Tralla,
poesia sublim,
recitar,
Vic
03 de juny 2013
Poema
A tu, qui siguis, t'invito a trobar les coses amb la transcendental bellesa, com jo les trobo, i tindràs el poema. setembre de 1961 Joan Brossa. Poemes escollits, 1995 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
Bordons [Glòria],
Brossa [Joan 1919-1998],
Mozart [Wolfgang Amadeus 1756-1791],
Parlament de Catalunya,
persones,
poesia breu,
poesia senzilla,
poesia sublim,
respecte,
transcendència
11 de novembre 2012
Eternitat
Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
Etiquetes de comentaris:
alba,
besar,
Blake [William 1757-1827],
eternitat,
goig,
poesia breu,
poesia sublim,
vides,
vols
07 d’octubre 2012
La meva ciutat
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
Etiquetes de comentaris:
Andreu [Josep M. (Josep Maria) 1920-2014],
Barcelona,
Catalunya,
ciutats,
estimar,
llibertat,
poesia sublim,
setembre,
tardor
28 de gener 2012
Orfebre
Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.
Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989
Pr.: Maria Aurèlia Capmany
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.
Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989
Pr.: Maria Aurèlia Capmany
Etiquetes de comentaris:
albades,
aurores,
contemplar,
creació,
creativitat,
evocar,
horitzons,
imatges,
Jaume [Quima 1934-1993],
llums,
mans,
natura,
orfebres,
paciència,
poesia sublim,
somnis
12 d’octubre 2011
I a l'habitació
I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.
Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.
Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92 : antologia. 1992
Etiquetes de comentaris:
abelles,
dits,
fer,
flors,
Forcano [Manuel 1968-],
habitacions,
mel,
poesia amorosa,
poesia breu,
poesia sublim,
rajols,
rams,
records
29 d’agost 2011
CAP KALIAKRA
Al llarg de la Dobrudja búlgara en camins
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.
Salvatore Quasimodo. Obra poètica, 2007
Tr.: Susanna Rafart i Eduard Escoffet
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.
Salvatore Quasimodo. Obra poètica, 2007
Tr.: Susanna Rafart i Eduard Escoffet
Etiquetes de comentaris:
Bulgària,
foques,
Kaliakra,
ment,
paisatges,
persones,
poesia sublim,
proves de foc,
Quasimodo [Salvatore],
Romania
10 d’agost 2011
Que tots els rosers més fins
Que tots els rosers més fins
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i soc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i soc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alba,
amor,
braços,
cançons,
estimar,
felicitat,
fills,
fonts,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
mar,
poesia agraïda,
poesia maternal,
poesia sublim,
reposar,
rosers,
tendresa
13 de juliol 2011
Alquímies
Com un obsequi s'inaugura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.
Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.
Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alquímies,
amistat,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
flor del safrà,
flors,
Jocs Florals de Barcelona,
poesia breu,
poesia sublim,
reverència,
tiges,
ulls
29 d’abril 2011
D'aquest instant,
D'aquest instant,
en quedaran nomésuns pocs rastres llunyans,
somnis, records
que el pas del temps
tornarà incomprensibles.
Però m'entesto encara
a salvar-ne tendreses,
ressons dels teus ulls càlids,
per reviure algun dia
l'engruna que ara en deso
en els mots, en els llavis.
Carles Duarte. Llavis de terra, 1993
Etiquetes de comentaris:
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
engrunes,
instants,
llavis,
poesia amorosa,
poesia sublim,
rastres,
somnis,
temps,
tendresa,
ulls
05 de març 2011
El bon somni
Festejant
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.
L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que
tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,
s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.
Denise Levertov, dins,
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.
L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que
tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,
s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.
Denise Levertov, dins,
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
alegria,
joia,
Levertov [Denise],
mar,
poesia retrobada,
poesia sublim,
retrobament,
rius,
somnis
03 de desembre 2009
Llegiré només llibres d'infants
Llegiré només llibres d'infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.
Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.
Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
1908
Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.
Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.
Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
1908
Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal
Etiquetes de comentaris:
avets,
conèixer,
estimar,
fustes,
jardins,
llegir,
llibres,
llibres per a infants,
Mandelstam [Óssip Emílievitx 1891-1938],
pensaments,
pensar,
pluja,
poesia sublim,
terra,
troncs,
vida,
Vidal [Helena 1946-]
12 d’octubre 2009
Atzur
a Biel
Així vestit de blau
com un brisall de cel,
amb la galta serena,
el sonall a la veu
i l'esguard satisfet;
es diria que tens
el secret de la vida
enganxat per l'arrel.
Esperança RosArqué . Veu maragda, 2000
Pr.: D. Sam Abrams
Pòrtic: Josep Palau i Fabre
Etiquetes de comentaris:
arrels,
atzur,
blau,
esguard,
galtes,
persones,
poesia breu,
poesia sublim,
Rosarqué [Esperança],
satisfacció,
serenitat,
sonalls,
vestits,
veus,
vida
30 de maig 2009
Axioma
Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.
No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.
Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.
El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.
El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.
En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.
Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,
Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.
No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.
Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.
El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.
El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.
En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.
Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,
Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX. 1997
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
bellesa,
certesa,
dolçor,
estimar,
eternitat,
fermesa,
glòria,
Palomero [Josep 1953-],
persones,
poesia sublim,
Sòria [Enric 1958-],
tendresa,
ventura,
veritat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)