Vull...

I vull mirar-te
una vegada més encara.

La teva cara plàcida, serena,
els teus llavis amorosos,
la mirada tan dolça,

els braços caiguts,
el teu cos tan esllanguit,
tot tu...
on encara ahir hi havia moviment.

Acarono l'aire que respires
i els teus cabells llargs
i daurats...

I vull mirar-te,
una vegada més...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles

a poc a poc, cada una al seu albir.

La lluna es pon per coll de Finestrelles,

és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada

per orient, difosa en l'horitzó;

ja s'entreveu l'altiva serralada

com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues

empolsinades d'or amb claps d'argent.

Al pla hi graviten ombres i marfugues

en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;

s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,

davalla pel coster, s'ajeu, rossola

i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,

rellisca pel pendís fins ara obscur

i resplendeix en les blavors serenes;

és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari

bon punt arriba a baix cada matí

i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,

que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada

Maria fixa els ulls en la foscor;

uns ulls càndids, oberts -posta i albada-

tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,

que ens mesuren el seny, el sentiment

i el fel desesperat de la geniva;

ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble

amb el mateix fervor avui que ahir;

són gent humil i recta, raça noble

avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,

símbol de l'esperança que no mor

enmig d'un món de neu i venteguera,

els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes

per damunt, per davall del Pirineu;

tenen la sang i l'ànima germanes

i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;

la neu i el torb no l'han pas abatut.

Li fruiten brancs a l'heretat veïna

mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca

que amb tants brots esqueixats ha resistit?

Si bé no cull l'esplet que li pertoca

té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura

s'abriguen amb mantell immaculat,

dreta allà al fons de la capella obscura

la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,

les carenes batudes pel gran vent

que xiula en travessar els indrets angostos

i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,

guardeu-les bé, no els torbin el repòs;

les de França tothora catalanes,

i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,

rosa d'argent que mira a dos vessants;

Verge de soledats que en la foscúria

ompliu de llum el cor dels catalans.

Viola

XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Prats en la primavera

Les herbes, les herbes que vénen de nou!
Sorpresa dels ulls, les herbes tan verdes!

Els prats, d'una calma serena i suau,
s'estenen al sol i el cel els empara.
Humida, la terra dels cims i les valls
és càlida i dolça, que infanta les herbes.
Són fredes les aigües encara de neu,
i l'aire és cristall més clar que les aigües.

Contemplo la fuga dels núvols lleugers
i sento com creixen les herbes més tendres.



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes, 1993

CORNELIA

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Amor

Necessitem la llum d'una mirada
que ens faci entendre el món.
Necessitem l'escalf d'una besada
que ens assereni el front.

Tots som humans,
meitat carnals i àngels,
meitat pau i terror.
Tots som infants
i tots, rebels o dòcils,
necessitem amor.


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Els anys

                              A Anna Murià

Hi ha aquest coratge tan teu

amb què fas front als estralls

del temps. T'aguanten l'humor

i el seny. Contemples els anys

emmirallant-te en exemples

de moltes vides tan plenes

com la teva, i per això

també ets el nostre mirall.

Veus l'inici i el final

del teu cicle amb un serè

equilibri. És natural

per a tu allò que temem

els qui voldríem tenir-te

per un sempre que durés

tant com duri el nostre sempre.

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Mestissatge

Íbers

grecs

fenicis

francs

els àrabs

jueus

romans

han esculpit la nostra ànima

terra de pas

de conquesta

el país

enmig de guerres

ultratges

desastres

afronts

ha preservat el seu cor

la raça vella

cansada

mesclada

però certa

severa

serena

tossuda

en el mar blau s'emmiralla

no hi ha raó

ni cap dany

injustícia

prou prepotents

sense cor

sense esperit

ignorants

que un poble assolin

mestís

sang cria sang

i als carrers

a les cases

les places

tot serà pur

mescla neta

potent

clara veu

car som els híbrids d'un somni

Jordi Gabarró. Herois i heroïnes. 1999
Pr.: Félix de Azúa

La tardor

Com Sandro Botticel·li soviny representava

la gentil Primavera amb vestit ramejat,

            i el seu ritme enyorat,

prop del toranger blanc, sota la volta blava,

aixís te veig passar, oh divina Tardor,

de cara asserenada, amb ta roba marcida,

            prop d'una aigua adormida,

qu'arreplega el blau pal·le del cel i sa dolçor.

En ton front s'esparpella la corona de roses,

            sempre més aromoses,

i en tes mans la cistella té la fruita dels horts.

La fullaraca seca a ton anar fresseja,

            i ta veu remoreja,

i en l'estany del passat s'aixequen els records.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

Cal saber esperar coses del demà

Canvien tantes coses amb el temps!
Tot es fa vell, tot cansa, es malmet
i acceptar-nos així,
                              tal com som ara
cavalcant al buf de l'hora que passa,
és deure d'amor
                          vestit de silenci.

La vida és una història molt llarga,
com la lluita que la xucla, l'exalta,
l'ennobleix
                  cada cop més lentament.

Alliberar-nos amb serenitat
de les monotonies i recances
del neguit, del temor a la impotència,
és una trampa
                      que no ens diuen en néixer.

Cal saber esperar coses del demà
i viure integralment amb el que quedi.



Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú

En el silenci de la nit

Bella és la nit
quan a la claror de la lluna
se tanquen los ulls al repòs,
la ment princípia a somiar.
I los somius són bells,
la nitada tranquil·la i serena
la hores se'n volen així
en el silenci de la nit.


Fragment


1989  

Felicina Di Napoli, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

La conversa

La conversa amb l'amic és franca,

no va orientada a cap finalitat a priori;

és l'intercanvi de paraules i de pensaments

pel mateix gust de fer-ho, sense cercar

res a canvi. En conversar amb ell,

no cerquem cap altre fi que la mateixa

conversa, que l'escolta dels seus

pensaments i de les seves vivències.

És un fi en si mateix.

(Fragment)

Francesc Torralba. L'amistat, 2008

Oh serena de la mar

Oh serena de la mar,
ara que la gent reposa!
L'estimada que jo tinc
és a l'altra part de l'ona.
Una nau que se n'hi va

lletra meva ja li porta.
Passarà tota la mar
amb tant d'illes i de monstres,
cels de foc i cels de fred,
amb la meva lletra closa.

On caldria jo mateix,
una lletra tota sola!
Tot seguit que la llegís
en seria tremolosa.
-Blanca sou com el paper
i un sol mot teniu al rostre:
vós vinguéssiu a la nau,
que seríeu la resposta.


Josep Carner. Poesia, 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Serens al favor o a la injúria
del temps, us regala del dia el delit,
i en fi de vesprada sou alta boscúria
amb gran penjarella dels llums de la nit.



[10]


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Postals des del Guinardó

                                     A Salvador Espriu en prova de gratitud



Pins i piscines,

visibles torres, aire net

de l'alba.

Tardor de la mar: sol temperat

damunt serenor d'ones.

Teresa Grau Ros 

Serenor

Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la

mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.

Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra

el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres

mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de

sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens

habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.

Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.

Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen

esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,

amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena

blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Maite Salord, dins,

Versos per la llengua. 2014

Asserenada amor

Asserenada amor, ja caminable

aigua petita i ocellada, tèbia

de nieró, de pit, de terra flonja.

Que lluny, amor, que lluny el crit o l'alga,

que lluny el blau turment, les cabelleres

d'oratges vellutats, pluges de ferro!

Que lluny l'impietós camí de l'ombra!

Saps?, si sovint diguessis casa,

ànima, barca, llar, amiga, platja,

Vells mots amb moltes as, perfumadíssims

-esdrúixols si és possible-, et brostaria

un arbrissó de plors a trenc de llavi

i tindries les mans color de somni.

Mira la mar aquí, mira la lluita,

onada rera onada, ja amansida

fita de caminant, oberta porta

per a l'íntim repòs, mar del capvespre

-Odisseu ha tornat-, ja feta terra.

poemes de Mondragó

Josep Maria Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover.

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
                                  M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.



Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

La nit és freda...

La nit és freda, silenciosa i clara;

tot dorm. La terra, el cel,

reposen en un somni d'agonia,

lo somni de l'hivern.

Com altres nits no canta, entre les heures

que escalen la paret,

l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,

i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,

parant-se enmig del cel,

me guaita fit a fit; i amb ses mirades,

serenes i esplendents,

Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;

però jo sé igualment

que, encara que poguessis, no voldries

deixar d'haver sofert lo que has sofert.

Apel·les Mestres, dins Poesia de la Renaixença, 1994

La teva mirada

        Per a l'Antonieta, que ha complert divuit anys.

Tens la mirada blavosa i tranquil·la

com un mar radiant i encalmat.

Tens un esguard graciós que vacil·la:

ensems tímid, serè, enjogassat.

Al mig i dintre de cada pupil·la

dorm un incendi d'amor que vigila

esperant el moment de l'esclat.

Tens un mirar molt amic que afalaga

i et fa el món més bonic del que és,

dolça mirada florida que amaga

les espines cruels dels rosers.

Uns ulls molt grans on batega i traspua

l'esperança d'un cor benaurat,

una animeta puríssima i nua

i un desig amorós sens pecat.

Una mirada on s'aboca la vida

que palpita en ton cos noble i bell,

una vida que ara veig reflectida

en la seda i la sang del clavell

que avui em poses al trau, eixerida,

en aquest teu jardí, a Sabadell.

Tens un esguard jovial que rutila

com un mar radiant i encalmat,

i al mig i dintre de cada pupil·la

tot un incendi adormit que vigila

esperant el moment del combat.

1919

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg: Helena Mesalles