Cançó per a ser cantada fent l'ullet

Després de tanta pluja,

avui fa sol.

Plou i fa sol.

És dia 6 d'abril,

i dimarts i les quatre.

Estic dintre d'un arbre

i veig créixer les fulles.

Això és un indici

i voldria avisar-vos.



maig, 76, Vallvidrera

Mari Chordà. -- I moltes altres coses. 2006

dolços capvespres de primavera

dolços capvespres de primavera

que no semblen preludiar cap nit

sinó un dia ensonyat de delícies

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Poma madona

Poma madona,

matina, matau,

Sevilla, Castilla,

Granada, vit i tau.

De l'oncle Pau.

Maçana podrida,

entrada i sortida.

Jesús Serrano Pons. Teresina no sap cantar: un viatge pel Delta de l'Ebre. 2014

Poemes d'amor entre Ryokan i Teishin: 76 i 77

76 

La lluna, n'estic segura,

llueix amb força

per damunt de les muntanyes,

però llòbrecs núvols

en foscor el cim amortallen.

                                     -Teishin

77

T'has d'alçar més amunt

dels núvols llòbrecs

que cobreixen el cim de la muntanya.

De no ser així, com podries

veure mai la llum?

                                     -Ryokan

Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta

En la llum d'aquest vagarós dia de primavera canta,
poeta meu, la cançó dels qui passen i no es deturen, 
dels qui riuen mentre corren i no esguarden mai 
endarrera, dels qui floreixen en una hora de delícia
sense sentit i es marceixen en un moment sense
recança.

No seguis silenciosament, desgranant el rosari de
les teves llàgrimes i dels teus somriures passats...
no et deturis a recollir els pètals caiguts en la nit
darrera, no cerquis les coses que t'eludeixen
volent-ne conèixer l'amagat sentit... deixa allà
on són els buits de la teva vida perquè brolli
la musica de llur pregonesa.

Rabindranath Tagore. Trànsit ; seguit de Present d'enamorat. 1962

Traducció de Maria de Quadras

Cançó de bressol per espavilar una nena

Ull a la corda,

corda, corda.

Esquiva la tralla,

fuet, fuet.

Mira a la dreta,

a l'esquerra,

al davant i al darrera.

Amaga't, salta,

corre, vola.

Aprèn karate,

mecànica, dansa.

No vaigues a competir,

triomfar, triomfar.

Porta, però, el cap alt,

amunt, avall.

No tingues por

de tenir por de pors.

Viu amb els cinc sentits,

i els set, i els vint.

Entrena't a obrir i tancar,

a entrar i sortir.

No dones per costum,

patim, patum.

No acceptes perquè toca,

toca, toca.

Demana per parir

dignitat, potestat.

Que el teu cos

sempre és teu, d'altres

només si vols,

Lo teu cap també és teu,

només teu, només teu.

Malgrat tal panorama,

no et quedes sempre

dintre de la closca,

crosta, crosta.

desembre, 75, Barcelona

Mari Chordà.  --I moltes altres coses. 2006

ny

Nyap d'enredos

Nyonya

Quan s'enterboleix el cervell.

Nyora

Fruit desconegut i exquisit.

Mª Josepa Ribera Vallès. El meu alfabet roig. 2002

Ara la mar és ondulada

Ara la mar és ondulada
com el teu pit adolescent
¿La mar què fora sense el vent
que ritma escumes com si cada

sospir ardent fos una onada,
cada petxina una arracada
i cada escull un jurament?




Carles Fages de Climent. Tots els sonets. 2003

Edició de Jordi Pla.

m'agradaria preguntar

m'agradaria preguntar

i saber per què feu el mateix sempre

per què?

sabent-ho tot feu el que heu fet abans

i heu causat dolor.

deu ser perquè no enteneu?

o deu ser perquè només podeu conèixer la vida

així?

eh?

Sameer Rawal. Calaix de sàndal. 2006

VI. Lligams

Lligar bé és no necessitar una corda,
però... no poder ser desfet (Tao, XXVII) 

El Tao ens parla de lligar
i no lligar.
Certament, el millor seria
no necessitar una corda.
Però, pobre humà,
necessit lligams
i necessit lligar....
I poder ser desfet.

Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

Les arrels són profecia

Les arrels són profecia.

Alleten la mort i la vida,

tanquen el cercle i escriuen llibres,

petites illes de la memòria,

humus per a la història.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

La vella botiguera

Els arquitectes de l'Ajuntament
han declarat protegida la casa
on va néixer fa vuitanta-cinc anys.
L'acabaven de fer quan els seus pares,
acabats de casar, van instal·lar-s'hi.

Ara restauraran esgrafiats
i escrostonats, repararan mosaics,
renovaran portes i persianes
i la façana quedarà com nova.

A dues cantonades hi ha la plaça
on té la botigueta de calçat.
Té pocs clients, que saben del seu tracte
tan afable i sol·lícit, i quan plega
torna tot ranquejant al vell casal.

Caldria fer una instància perquè a ella
també la declaressin protegida.

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 1999

I amunt puja

I amunt puja i més amunt,

com aucell de branca en branca:

d'aqueixa cova damunt

una altra en veu de més blanca

Mes com la puja de grat,

troba curta tota escala;

per un cor enamorat

cada pas és un colp d'ala.

De sobte un raig de claror

sa pujada fa més dolça,

sent càntics entre verdor

i rierons entre molsa.

De la cova singular

la carrossa és a l'entrada,

que es desclou al dia clar,

com una porta que es bada.

Porta d'or de l'Orient

llavors de l'aurora bella

lo sol anava naixent,

com la flor que s'esbadella.

Del Canigó gegantí

Gentil en la cima es troba,

davant d'un quadro diví

que tots los sentits li roba.

Fragment

Jacint Verdaguer. Canigó. 1967

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Womens Table Highsmith

Women's Table per Maya Lin.

Fotografia de Carol M. Highsmith.

La revolució

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

I qui no estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres,
ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució.

Tots volem que vingue a bones,
sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh, sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

Ovidi Montllor. Poemes i cançons. 1978

Un dels motius

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra

mereix més la nostra admiració, i no

vacil·lo a dir, la nostra gratitud, és el

coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil;

perquè també un filòleg és temptat a fer

demagògia, i més dins un ambient com

el que entorn d’ell creaven aquestes

ingenuïtats.

Fragment del prefaci a la 2a ed., p. XVII.

Carles Riba, Cadaqués, setembre de 1954, dins,

Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana. 1978, 9a ed.

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista
(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent
i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,
abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.

Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998

Era així

Era així:
Com un punt
entre tu i jo,
més enllà
de tot delit.

I ens veiem nus
amb les mans
buides
sense saber
què oferir-nos.

Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004

Zhuangzi i Shakespeare

Som fets de la matèria dels somnis,
va dir, quasi dos mil anys després
del mestre Zhuangzi,
el poeta Shakespeare.
Volia dir que no sols
som de carn,
sinó també d'il·lusions.
Però Zhuangzi, a més, ens demana:
qui somia els nostres somnis?



Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao. 2004

Diada de Sant Jordi 2014

Muriel Casals i Màrius Serra signant llibres

Apunt

Presència d'ona i veu, i llum irada.

I tu al bell mig, talment algú que es troba

dins un combat dels altres i sols mira

i esquiva cops i no en comprèn la lluita.

Miquel Arimany. L'ombra del vent. 1987

Pensaments

Pensaments

fugaços

una imatge

diversos

res no s'esdevé tot arriba

ecos sonors cap sentit

una música unes veus es perden s'inflen

un caos s'organitza

uns murmuris

surten

de l'oblit

Lluna de plom del 3 de gener, dins el ventre un eixam

d'abelles, a la vora del camí, rodola en rodó, ja no veu,

ja no sent al voltant, jo no en sabia res, no sabia encara

que no podies no estar morta, no et veia no moure't més,

era un dia banal, un final de vacances un inici d'estació,

a la tarda havia anat de compres, després el banc i algunes

tasques menudes per embellir la casa mentre que escriuria

tot aquell hivern, recordo un projecte, una vaga idea de llibre,

alguns relats lligats per un mateix lloc de la infantesa, una

novel·la en el fantasma del llegible, per fi llis, per fi continu,

a l'ombra de mi mateixa t'ho dedicava com hauria estat la

padrina del teu primer fill, recordes en parlaves en masculí

car un déu hauries infantat. I després la teva mort ha tancat

aquesta bíblia dels nous temps i la novel·la perfecta un cop

més no tindrà lloc.

Madeleine Gagnon

De: L'enfante immémoriale, Écrits des Forges/ La Table Rase. 1986

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001

Versions en català d'Anna Montero.

Petit poema

Recordo la meva habitació d'infant. A la mussolina
de les cortines dels vidres, passamaneries blanques
hi feien gargots, jo m'esforçava per trobar-hi l'alfabet
i, quan tenia les lletres, les transformava en dibuixos
que imaginava. H, un home assegut; B, l'arc d'un pont
sobre un riu. A l'habitació hi havia uns quants baguls
i flors obertes finament esculpides a la fusta. Però
el que preferia, jo, eren dues boles de pilastres que
s'entreveien rere les cortines i que prenia pels caps
d'uns titelles amb els quals era prohibit jugar.



Max Jacob. El gobelet dels daus. 2010

Traducció: Enric Casasses
Pròleg: J.V. Foix

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula

del cor de l'invit que li venia darrere,

anés on anés per protegir-lo.

Li ha agafat la destral,

i ha obert una escletxa

en la soca d'una alzina.

Ha disposat la paraula dintre

en l'ànima de l'arbre.

Ha clos amb fent la ferida

i s'ha assegut als seus peus.

Que plogui encara espera.

Els llibres tenen carn d'arbre

i, com ells, un poder atàvic:

créixer arrelant en el cor

de tothom que els estima.

Andreu Escales, dins,

Llibre de la XVII Trobada de Poesia Catalana : Puigcerdà, 2015

Estelada

Estelada ets viva
voles com un ocell lliure.
Des de la mar a la muntanya
ets ginesta que acompanya
la via. I al novembre
al desfullar la flor
digues: sí, sí
per la independència.

Adéu Espanya
Catalunya sobirana
saluda al món
amb la República Catalana.

Serem lliures
serem a Nacions Unides.
Sempre agermanats,
farem rotllana.

Un somni fratern
per la pau.
Podem arribar
a la superació,
amb un castell
d'equilibri i força.

Capdavantera la bandera
estelada oneja i vetlla
la flamma.



Mª Carme Pérez Vidal, dins,

Llibre de la XVII trobada de poesia catalana : Puigcerdà, 2015

Quan et miro

Quan et miro

xiprer, o pedra, o flor,

i et sento

ric de mirades, de penes,

de tristeses, de joies

confinades sota el silenci verd

o la fredor, o els braços

dels teus pètals que es marceixen,

et tinc per un amic

que sap molt de la vida.

Narcís Comadira

Es troba en el llibre:

5 poetes de Girona. 1966

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes

d'hivern; vestia sedes a l'estiu.

A voltes pels carrers veïns

topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,

els batecs de la vida, les remors

dels alès. La vesprada fa ressons

de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma

amb totes les vessants del temps. Es troba

el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça

teories a compte de l'estima.

L'estima simple pel carrer camina.

Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg de Marc Granell.

Endreça

Gent del meu ferro i bandera,
catalana gent d'avui
que em volteu per escoltar-me,
siguin obscurs els meus mots
o siguin com l'aigua clara:
primer de tot us diré
que qui com jo pregon canta
mai no ha de témer que el temps
li clivelli les paraules.



Agustí Bartra. Alguna cosa ha passat : una tria de poesia transparent. 1995

Edició: Anna Murià.

Pròleg: Miquel Desclot.

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu

on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980