Fil de maragdes

TAMA-NO-O


Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.



Carles Riba, dins,

Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003

què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran
els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir
el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran
les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors
de tota la nostra imperfecció?




Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Les tres princeses

(de La-Kiu-Fenc)

En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.



Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas

Camí de cada dia

Camí de cada dia,
fet no ben bé a la mateixa hora,
et retrobo pertot, en l'aire, a les butxaques,
en forma vaga d'esperança nova.

Quan t'oblido romans, però,
i quan fins oblido que estic content
em reserves una sorpresa
per si la sé trobar.

Meravelles de nacre i de lacre
arreu.
Camí de cada dia, per a la meva joia,
lleuger lleuger pendís del cel.



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa : I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Ressò de veus llunyanes

Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.




Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Després de la tempesta

Oh casal claríssim!

Qui t'ha iluminat?

L'auri sol puríssim

de la llibertat.

(Fragment)

Antoni Rovira i Virgili, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Descobrir la bellesa

Descobrir la bellesa i aconseguir la saviesa de la senzillesa.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

polsim

polsim, polsim, pètal de la rosella,

bé que es desfà, ala de papallona,

del límit neix l'extens vol de la música

Edat de fang

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Gràcies

Gràcies
per ser un pont
creuant l'abisme.
Per ser vent fresc
quan fa calor.
Per ser un estel
en la nit fosca.

Gràcies
per fer de pluja
en temps eixorc.
Per posar molsa
al pas dels dies.
Per ser el timó
del meu vaixell.

Gràcies
per ser el meu far
en temps de boira.
Donar cadenes
en port de neu.
Obrir un túnel
als impossibles.

Gràcies
per ser fidel
als sentiments.
Per ser arrel
del mateix arbre.
Per donar saba
en els seus fruits.


Assumpta Forcada. Fotosíntesi. 2004

Bescoll

Dic del bescoll
una vall en repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s'amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
Tebi el silenci compartit dels feliços.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

aixella

aixella  F Regió del cos humà situada
a la part inferior de la unió del tronc
amb el braç.

|CS  axila, sobaco  M FAM
|AN armpit
|FR  aisselle
|AL  Achsel(höhle)


Diccionari de la llengua catalana : multilingüe : castellà-anglès-francès-alemany, 1997

TERRA NOSTRA (Portada de la pel·lícula ELISABET)

Basta mirar el cel,
basta veure els arbres,
basta mirar els cims
de nostres muntanyes
per sebre per què
tots t'estimam massa.

Basta veure el llamp
sentir udolar el vent
i veure com cec
s'estimba el torrent,
per sebre per què
aquesta sang nostra
tant teva se sent.

Terra, terra nostra
la meva cançó
del més alt turó
davalla a la plana.
Just com el torrent,
com la tramuntana.
Terra, terra nostra
el teu llamp m'enrampa.


Calaixera


Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal

qui diu la mort? és l'amor

qui diu la mort? és l'amor

aquella dama de l'eina negra,

no és la mort ni l'amor

ni hi ha dama i res no du

són les ombres escapadisses

dels astres, de la nit

i de les pors res no en saben,

mentre pasturen plàcids,

negres cavalls als prats veïns

De Poemes esparsos i esbossos, [6]

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 2015

Presentació: Ramon Farrés.

Pròleg de la primera edició: Jordi Sarsanedas.

Pròleg d'aquesta edició: Núria Martínez Vernis.

Corísies

Corísies al Viale Antonino De Leo

El pi ver

A la terra dels avis i del pare,
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.



Maria Antònia Salvà, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

El fullam de l'àlber

El Riu brillant, la Prada repintada
contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd -ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d'argent -ha dit ton pare el Riu.


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Bibliografia

Sempre cal recordar de qui hem après les coses. Si ignorem 
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres 
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha 
comprensió compatible amb la cega supèrbia.

No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem 
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.

13. Fragment.


Àngel Terron, dins,


Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12

Mediterrània

Estàs gitada

al meu costat.

El cap es recolza

al coixí, una mica en alt

per a llegir més còmoda.

Una música calma,

de fruita fresca o de vi de gel,

acompanya aquest matí

de llum sense meandres.

Per què la mar

és ara la paraula que esclata,

l'inesperat ocell en el balcó,

l'ona convulsa que evoques?

És el teu cos.

És la teua pell

que diu l'aigua i m'ompli el bol

de la mirada.

Hi ha un horitzó de sols

i una cala que només coneix

un pescador de fortuna.

Una flaire de pi

que ens puja les cames, una mà

de seda entre els replecs de la brisa.

Secreta Mediterrània,

carn de la sal, freda

entre les dents, intensa esgarrifança,

tota la vida que en tu estime.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004

Un full

Un full de paper blanc només amb
      el mot gràcies escrit a mà.


Joan Brossa. Cappare, 1984

Melic

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fora
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano.

AHIR A LA NIT

TÉ el ram poderós

     Jo compraria tots els seus draps

El teu amor és de pa mare jardinera

Amor fundat en el profit del sol i la lluna

El dia bellíssim broda les pedres

El vidre bada la seva àmfora damunt un turó inclement

La nit pertot arxiva la corona

Hàbils agulles les del meu amor

Amor de sagrada febre

La vellúria es cobreix de minerals i plantes

Amor meva bandera alta i neta

Al teu cor el remei posa les herbes

Tu ho saps dir amb mots molt bonics

Va fer Jo només et sé dir que t'estimo

El record d'aquesta adoració arriba com una torrentada.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Rêverie

Una hora de morats en aparença
     Sovint barreja moltes causes on
El sol té com a indigna aquella immensa
Solidesa que es confon amb el món

S'obre la via lliure de l'oratge
Sona un timbal l'ofensa però bat
El sol i oscil·la com tot un fullatge
Amb gust vital de bosc il·luminat

Abocaré la pols amb dues cartes
Escrites amb perfils de paradís
Despentinant-te amb un ventall t'apartes
I passes de vermell de verd de gris

Els peixos de la brisa obren el dia
I aturo  al teu cabell la meva via.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Un poema escrit

                  Expecting your arrival tomorrow, I find myself
                    thinking I love You: then comes the thought: I
                should like to write a poem which would express
                    exactly what I mean when I think these words.

                                                                         W.H.AUDEN


Escric aquest poema per a tu.
Per llegir-te'l
entre glop i glop de lluna
una nit de mar lenta.
Perquè vull que sàpies
-lluny de l'avenc fosc
on s'estimben les paraules-
el que aquesta llengua de drap,
per tantes clivelles de sal
atemorida,
no s'atreveix a dir-te.
Sense l'oripell buides estrelles.
Sense la promesa d'una rosa intacta.
És la terra una petja contínua
i a voltes l'aigua crema en l'incendi.
Com dir t'estime?
Com si fora el reflex del sol en l'herba?
Com si fora la serp voraç
que al cos es cargola?
Per a parlar d'amor
és millor el silenci.
Els teus ulls m'escolten:
per ells t'he après a reconèixer.
Ells saben de l'ona més blanca del crepuscle.
I de totes aquelles paraules que no et dic
perquè són teues.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

amb ulls oberts

amb ulls oberts d'extremades pupil·les
mires la mar, l'extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge


L'Odissea I, 6

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Ed.: Jaume Péres Montaner

Temps de blau

Bastint, tu,

la democràcia

al cor del dia que vindrà,

crees, conrees i eleves

l'esdevenidor

de la humanitat.

Teresa Grau Ros

Pedra del sol

Era, el teu cos,

pedra del sol.

Un doble espill, la lluna.

La nit, un clam secret.

I els braços, en la fosca,

un canemàs d'argent.

Àvids ulls resseguien

el perfil del record...

Les mans s'endormiscaven

al cim dels dos turons.

Llavis d'argila fresca,

pupil·les d'aigua i sal!

Es gronxava la lluna,

rient, al doble estany.

Als límits de la plana

hi ha un turó molt baix.

Sota la fina gespa,

la flor del panical.

Prou coneixia, dona,

el tímid senderó...

Llaurava, a les palpentes,

roderes amb coloms.

Un doble espill, la lluna.

El cos, pedra de sol.

Jordi Pàmias,

Nou segles de poesia als Països Catalans, 1986

Poètica

ÉS EL SILENCI que has d'escoltar
silenci rera els apòstrofes, al·lusions
silenci en la retòrica
o en allò anomenat perfecció formal
Això és la recerca de l'inútil
dins de l'útil
i a l'inrevés

I el que tan artístic intento compondre
és per contrast quelcom senzill
i tot el complement buit
El que he escrit
és escrit entre línies

Gunnar Ekelöf, dins,

Poetes suecs del segle XX, 1995

Atram

El cel penja d'un fil

El fil no es desfarà

lirà lirà

si tu saps somniar

Joan Barceló i Cullerés. Esbrinem les flors de la terra. 1998

Flora universal

                         A Joan Mª Roger

Hauria volgut ésser inspector de boscos.
Destinat a una província remota
tota la vida anterior no hauria significat
sinó el liquen cendrós esflorat a peu d'arbre.
A l'ombra de l'acàcia predilecta
podria ignorar l'exclusió del paradís:
tota la trama vegetal i la vida densa d'humus
compensarien l'absència de dones
i la manca de geometria. Ja no cercaria
la flor blava ni el jardí simètric:
no fer res, com a destí, el satisfeia.


Valentí Puig. L'estiu madur, 1985

A la porta

A la porta hi teniu roses,

a la finestra, clavells;

al cor, una clavellina

voltada de pensaments.

Corrandes, dins,

Cançoner popular català. 1983. V. 2